Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 2049

DOCUMENTACIÓ GABELLINA I ORIENTAL (3)

Ich bin ein Münchner

Mai no havia estat a Alemanya: ni a la Federal ni a la Democràtica ni a la Reunificada, i ara, perseguint Documentació Gabellina i Oriental, he tengut la gran ocasió de fer-ho. I no he estat a un lloc qualsevol d’Alemanya, sinó que he estat a la capital de l’Estat Lliure Associat de Baviera: Munic. Poca broma!
Aquesta ciutat té, com no!, molta d’història: una de bona i una altra de dolenta, supòs que com tots els llocs del món, més o manco. Passejant pels seus carrers ja ho notes, tot això: una ciutat que impressiona pels seus edificis, que et recorden èpoques passades, però també per la seva gran activitat i moviment, tot ell molt modern. Per tant, passat, present i futur es confonen per aquests carrers atapeïts de gent que van i vénen tot lo dia i que, finalment, et fan sentir com a casa.
Tenia una idea prefixada d’Alemanya, me creia uns tòpics que m’havien contat o fins i tot que jo mateix m’havia imaginat, i tot això ha canviat de cop quan he trepitjat els seus carrers i m’he trobat passejant com un Münchner qualsevol i he descobert, amb sorpresa, que viure a Munic és més barat que viure a Capdepera, que sopar al centre de Munic és més barat que sopar al centre de Capdepera.
Deia, però, que la ciutat tenia molta història i jo, en part, havia vengut per reviure-la, per veure amb els meus propis ulls una part del que m’havien contat o havia llegit.
Per això he estat a la cerveseria Hofbräuhaus on, a la tercera planta, Hitler va començar la seva carrera d’escopidor de grandiloqüents discursos teatrals i reaccionaris, i en la qual la cervesa més petita és d’un litre i la disbauxa dura tot lo dia.
També he estat a la presó de Landsberg am Lech, on el mateix Hitler va passar una temporada després del Putch de la Cervesaria del 8 de novembre de 1923 i on va escriure Mein Kampf en el paper que li regalava Winifred Wagner, la nora del gran compositor, en les seves habituals visites.
Finalment, vaig visitar el camp de concentració de Dachau, a 15 quilòmetres exactes del centre de Munic, on Eichmann i molts altres es varen graduar en l’art de l’eliminació física dels opositors al règim nazi. Dachau va ser un model que després es va exportar per tot Europa i on, evidentment, el primers inquilins torturats i eliminats foren bavaresus: l’esquerra alemanya hi va perdre allà molts dels seus millors homus. El camp fou inaugurat el 1933 i només després, en començar la guerra el 1939, hi arribaren els estrangers, entre els quals molts dels nostrus republicans: segons Montserrat Roig, 120 d’ells hi varen morir i en el moment de l’alliberament, el 1945, n’hi havia 260. Per tant, entre les cendres enterrades en el bosquet de devora el crematori s’hi mesclen cendres alemanyes, russes, jueves, gitanes i, entre moltes altres, també nostres, també catalanes.
Si a tot això hi afegim que la Nit dels Vidres Trencats (Reichspogromnacht, Reichskristallnacht), entre el 8 i el 9 de novembre de 1938, es va planificar des de Munic, on es trobaven Hitler i Goebbels, no és estrany tampoc que el mateix Hitler qualificàs Munic com la capital del seu moviment (Hauptstadt der Bewegung).
Ara bé, tot sembla indicar que Alemanya, i concretament la gran München, ha superat aquella sotragada i, des del meu punt de vista, ho ha fet per la porta gran, i molt més encara si es compara amb la situació espanyola, on els criminals de guerra moriren tots als seus llits i amb suculentes pagues de l’Estat i les víctimes mortals de la seva darrera, per ara, dictadura encara no han pogut esser enterrades convenientment i tenen un cap d’estat que és el successor nomenat directament pel seu darrer, per ara, dictador. Tot això, evidentment, no passà ni passa a Alemanya.
Però, com he dit abans, el motiu vertader de la meva visita a Munic era perseguir Documentació Gabellina i Oriental, ja que un dels personatges gabellins hi va culminar la seva etapa de formació acadèmica. Evidentment, es tracta de Joan Alzina i Melis.
Etapa de formació que va començar a Capdepera (potser amb els Ligorins?), i va continuar a Cartagena, Manacor, Barcelona, Bolonya, Reggio Emilia, Roma, Madrid (al laboratori de Ramon y Cajal i a la Residencia de Estudiantes) i va culminar a Munic, a la seva universitat, concretament a la Clínica Psiquiàtrica, a Nussbaumstrasse, fundada i dirigida per Emil Kraepelin, on va cursar dos semestres: el d’hivern de 1911-1912 i el d’estiu de 1912. A més de diversos cursos i pràctiques amb gent tan important per a la psiquiatria mundial com el mateix Kraepelin o Max Isserlin, va fer 48 hores setmanals de feina de laboratori, al llarg dels dos semestres esmentats, amb un personatge que no necessita presentació: el doctor Alois Alzheimer, concretament al seu Laboratori de Neuropatologia de la mateixa clínica.
Vaig poder visitar la Clínica, on es conserva una part del laboratori d’Alzheimer i la biblioteca de Kraepelin, els Arxius de la Universitat per tal d’aconseguir el seu expedient, el Max-Planck-Institut fundat també per Kraepelin, la Bayerische Staatsbibliothek, tot perserguint Alzina i la seva feina.
Però on més present es va fer la seva presència fou davant les dues cases que va habitar durant la seva estada en aquesta ciutat: Hohenzollertrasse 31 i Goethestrasse 45.
Aquesta darrera, Goethestrasse 45, es troba al costat de la Clínica Psiquiàtrica, a on amb tota seguretat anava a peu. Bé idò, entre la que fou la seva casa i la Clínica hi havia i encara hi ha un cafè: el Cafè am Beethovenplatz, on vaig anar a parar un parell de vegades i on un vespre hi va tocar el piano en Francesc de Borja Moll o potser el seu doble o el seu fantasma.
Assegut a les seves taules, vaig sopar, vaig beure cervesa i vaig prendre cafè, i vaig sentir la presència de Joan Alzina i Melis que, assegut al meu costat, mirava fixament tots els papers que jo anava remenant. No sé si fou una sessió espiritista talment com aquestes sessions que es feien i encara es fan per Capdepera, però vaig poder parlar i discutir amb Alzina, amb aquell Alzina encara jove i acabat de casar, que va ser per Munic molt abans que jo i que va conèixer personatges tan importants com els que hem esmentat abans.
Algun dia tota aquesta feina d’investigació que faig sobre Alzina sortirà a la llum, esper, i quedarà clar que la Documentació Gabellina i Oriental no és cap broma, que la cosa va de debò, i que Capdepera ha tengut uns personatges de primera magnitud amb els quals ja només podem conversar a través de la investigació històrica i potser també a través de l’espiritisme catalano-gabellí que tantes sorpreses i coneixements ens ha aportat al llarg de tots aquests anys. Perquè tot això que faig té, evidentment, una part lúdica i una part seriosa i gairebé “professional”, però tant l’una com l’altra es fan amb respecte i consideració i les dues, no cal dir-ho, són gabellines cent per cent, tan gabellines com l’aigu de la fàbrica de sa Font de sa Cala, de la qual l’última botella amb etiqueta autèntica es troba exposada al cassinu de l’Orient, recuperada i donada per l’amu Antoni Coix, com tantes altres coses que havien desaparegut i que, com per art de màgia, ell ha retornat al seu lloc, és a dir: a Capdepera.


Presó de Landsberg am Lech




Dachau: pati de recompte i crematori


Tercera planta de la Hofbräuhaus


Goethestrasse                                                          Hohenzollestrasse


Universitätsarchiv




Max-Planck-Institut, a Kraepelinstrasse


Biblioteca de Kraepelin a Nussbaumstrasse


Microscopi d’Alzheimer


Alzheimer i jo




Francesc de Borja Moll o el seu doble o el seu fantasma tocant el piano


Joan Alzina i jo al Cafè am Beethovenplatz


La darrera cervesa a la Hofbräuhaus amb la meva secretària i traductora Francesca Pascual, sense la qual aquest viatge hauria estat incomprensible

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
octubre 2011