Com desfer-se dels  urçols

Pel qui no saben de què parlo, els aclariré que un urçol, o un uixol, és un gran que surt a la vora d'una parpella i que és molestós i fa lleig al qui n'és portador, per això hom malaveja desfer-se'n sigui com sigui.

Ara com qui no en vegin tants com abans, però en temps de rusca al·lots i fins i tot gent granada en solien tenir de tant en tant.

 Això de despertar-se, sense fer-ne comptes amb un gra a l’ull era prou molestós, n’hi havia que donaven febre i tot i anar pel món amb un ull “a la virulé”, resultava quasi bé repugnant i certament ben poc atractiu. A causa d’un maleït urçol més de dos fadrins havien perdut l’al·lota. Les causes del mal eren diverses: uns deien que era una mosca que li havia tirat virons, per altres algú, per tal de fer mal, havia obrat un malefici que era capaç de fer efecte a la persona a qui es volia perjudicar, per altres la cosa encara estava més clara; l’urçol era un càstig per alguna mala obra del qui el patia i aleshores més se’n mereixia encara.

 La gent afectada malavejava de posar-hi remei, sort hi havia perquè de remeis n’hi havia un bon grapat. Jo me’n record d’un parell que sempre solien anar bé. A Capdepera, quan jo era un al·lotell, hi havia un metge alaroner, molt espabiliat, que tenia una germana, a  la qual la Providència li havia fet el do de guarir la gent que havia caigut en la desgràcia d’haver de patir “d’uixols” i d’haver de passejar-se amb un dels dos ulls enfitat pels virons o els mals o bon esperits. Aquella al·lota alaronera sabia una oració que no fallava. Bastava donar el nom i l’adreça de la persona enfitada i el metge quan anava a Alaró se’n duia una llista amb aquelles senyes a la seva germana, d’Alaró estant, resava aquella oració i, fos on fos la persona afectada, quedava bona a l’instant amb un ull que ningú diria que era el mateix del dia anterior. Hi havia gent que fins i tot acceptava anar a Alaró amb el cotxe del metge, un “Balilla” que se sabia el camí de memòria,  a tractar-se directament, perquè creien més en la via directa que en la mediació d’una tercera persona. Després es feia un obsequi al metge i tot quedava al seu punt. Al cap d’una bona temporada de seguir les passes d’aquell metge i de la seva germana alaronera, alguns urçols s’anaren fent més i més resistents i no hi havia manera de treurels-se de damunt, calia tornar al  remei més clàssic de tots: fer un caramullet de pedres i esperar.

 Aquest remei no donava uns resultats tan ràpids com hom voldria però era prou segur. Calia  fer un caramullet de pedres a un lloc de pas de molta gent, aleshores al primer esburbat  que passava i tomava el munt de pedres, li sortia l’uixol del qui l’havia fet i, si el que el tomava era el mateix autor del malefici causant d’aquella malaltia, el remei era doblement eficaç: es guaria l’uioxolat i es castigava al culpable. Si això no donava bon resultat encara quedaven altres solucions, perquè de remeis n’hi havia, i molts, no bastaria una llibreta gruixada de fulles de paper retxat per poder-los explicar. Si als lectors li fallassin els dos mètodes que he explicat, cosa quasi impossible, que em vingui a veure i li donaré més clarícies sobre aquest negoci de desfer-se dels urçols. Ja direu coses!