Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 2050
Biel Mir presenta:


 

 Aquesta darrera nit he tingut un somni de progrés, de benestar, de problemàtiques resoltes... En despertar i pensar en el somni he recordat que ahir nit vaig llegir els texts dels senyors Climent i Llucià, en relació a un parc temàtic que qualcú vol promocionar al municipi de Capdepera. Serà aquest somni una premonició? Aconseguirem el tan desitjat benestar per a tota la població gabellina? Potser l’assolirem fins i tot per a la gent de Son Servera, Artà i altres municipis propers...

 

Adaptació

Per començar el somni cal fer un petit aclariment: el meu pedigrí és de Pataner de pura raça, és a dir, si algú cerca al meu ADN cap mena d’originalitat local d’algun lloc concret tindrà feina assegurada de per vida. Amb aquesta condició, coneguda i reconeguda, un dia vaig decidir sentir-me d’allà on visc. Ara em sento gabellí (d’adopció, eh!, que no vull treure els mèrits als qui ho sou de casta!), sense perdre de vista certes familiaritats barcelonines. Per aquest motiu tampoc voldria ferir sensibilitats respecte a les decisions que els gabellins prenguin per al seu municipi, jo només explicaré el somni i ja està.

Bé, provant d’adaptar-me allà on m’han adoptat, sempre he procurat fer el que es fa localment. Així, fa temps vaig començar a llegir els diaris locals per assimilar la informació allà escrita. Ara la meva memòria em falla i no puc recordar els noms que els periodistes donaven a aquelles històries tan interessants: coses com Palma Arena, Rasputin, etc.; històries que jo no sé de què van, però que m’han aportat un exemple interessant a seguir. És evident que cal desenvolupar la construcció per triomfar! I aquí entra el meu somni.

 

Construcció

No cal dir que el futur està en la construcció. I què millor que un parc temàtic, com un que diuen Terra Mítica? O és Terra Mística? La memòria em torna a fallar... El fet que sigui destinat a la religió ho comentarem més endavant. Interessa veure el progrés produït pel desenvolupament d’una acció tan agosarada i que només altres dues localitats a tot el món han tingut el valor de desenvolupar. Ja veig els titulars del Chicago Herald Tribune, el New York Times, Le Monde, El País o altres diaris internacionalment reconeguts: “Capdepera desbanca Roma, Jerusalem i la Meca”.

Però anem a pams: el primer aspecte positiu està en cobrir un antic abocador amb grans decorats, uns que podrien ser de ciment i altres de cartró-pedra. Suposo que a aquestes alçades, els poders fàctics de l’illa estan negociant amb els poders polítics la instal·lació d’una indústria paperera per poder fabricar tot el cartró que hauria de menester una estructura magnífica com la que tots somiem. Ara bé, per poder muntar tot això hauríem d’eixamplar alguna carretera. La de Cala Mesquida? No, seria fer massa volta; estalviaríem molts litres de combustible si féssim una carretera directa des del túnel de Vidriers fins al punt concret de destí, expropiant les finques que s’interposin pel camí amb els diners estalviats en combustible. Sí, seria molt millor. Així tindríem uns accessos directes i ràpids, amb la possibilitat d’ampliar aquesta via a tres carrils per tal de facilitar l’entrada de visitants un cop inaugurada la fira. Fins i tot guanyaríem molt ampliant el túnel, o potser seria millor rebaixar la muntanya i deixar el pas obert per poder dur maquinària pesant. Bé, els enginyers sabran com ho han de fer.

Enginyers! La memòria gairebé em fa una mala passada i m’oblido d’ells! Enginyers, arquitectes, picapedrers, informàtics, fusters, ferrers, lampistes, electricistes... Us imagineu la quantitat de gent que farà falta per posar en marxa aquesta meravella? Serà perfecte, tots els gabellins (de casta i d’adopció, eh!) ocupats, fora problemes d’atur. Caldrà dur gent per ocupar els càrrecs que faltin? Tindrem prou arquitectes i enginyers? Com la construcció es demorarà uns anys, potser es podria fer una universitat! No, això em sembla que seria apuntar massa alt, serà més econòmic enviar els estudiants a províncies a fer els seus estudis.


I els serveis als treballadors? De ben segur col·lapsarem les oficines de la Seguretat Social a Manacor. Aquesta entitat haurà de muntar oficines a Capdepera o a Cala Rajada, no hi ha dubte. Fins i tot he somiat que, de tanta importància com agafava aquesta oficina, les de Manacor i de Palma es fonien en una sola sèu situada a Algaida. Què més fa falta pels treballadors? Cursos de formació i reciclatge: per tant, augmentar la capacitat de l’Institut. I més serveis per a les famílies que vinguin de fora, doncs tots els recursos locals estaran més que assignats. L’escoleta, que encara no s’ha inaugurat, ja queda petita! I el PAC? Ja veig els metges gabellins treballant a un hospital de referència mundial. En honor al futur parc temàtic hauria de prendre un nom religiós, com “Hospital del Sant Sepulcre”, o bé “Hospital del Remei Miraculós”. Donat el volum de gent que vindria, hauria d’ocupar tota una zona com Canyamel, o Sa Mesquida. Tanmateix, són dues platges que no interessen a ningú...



 

Complements

Tal desenvolupament ha d’anar acompanyat d’altres execucions per anar bé. Per exemple, no és rigorós que de Manacor a Son Servera la carretera només tingui dos carrils. Ja que tenim prevista l’autopista de Son Terrassa al Túnel de Vidriers (túnel que desapareixeria com ja hem vist, amb la muntanya que l’allotja) hauríem de pensar que als serverins els podria donar feina i facilitats de comunicació l’ampliació de la carretera fent la unió amb la nostra autopista. I ja posats, tirem pel dret fins a Palma. Per què als de Ciutat els queda massa enfora la comarca de Llevant, aquesta petita “Gàl·lia Gabellina” que si n’Uderzo i en Goscinny haguessin conegut haurien reflectit en els seus còmics posant per heroi un tal Tomeuix enlloc del famós Àsterix.

No podem deixar de banda la importància del ferrocarril en aquest afer. Jo seria partidari de començar a elevar instàncies per demanar que la via fèrria que s’està duent a terme entre Manacor i Artà sigui convertida directament, i sense més preàmbul, en línia d’Alta Velocitat. De manera que ajudarem els manacorins a tenir una comunicació ràpida amb Ciutat. Això sí, passant per l’aeroport, pensant en els milers de turistes que ja deuen estar fent reserves per ser els primers a estrenar el nostre parc temàtic. O creieu que caldria, de manera més dràstica i interessada, demanar a AENA el permís per fer un aeròdrom? Ja que el municipi disposa d’instal·lacions pel control de la navegació aèria (encara que aquell disc sempre m’ha semblat un plat per assecar garrofes), a ca n’AENA no tindran inconvenient en deixar-nos fer un petit edifici i una pista per aterrar i enlairar algun DC9 o un Airbus-300 de Ryanair.

Tot això quedarà en no res si no fem un port com cal. Donada l’afluència de públic que les autoritats deuen tenir previstes, hem de dissenyar coses a la mida. En el meu somni dibuixava els dics des del Faralló de la punta, enfront de Cala Gat, cap a es Cap Vermell. Deixaria una bocana per entrada de creuers de passatgers, aquells que recalen a Palma, Barcelona, Nàpols, Atenes, etc... i que descarreguen d’una tacada milers de persones. D’aquesta forma ens asseguraríem l’entrada de visitants; si, posem per cas, algun volcà té la cara dura d’entrar en erupció (no sé si es diu erupcionar o eructar) i obstruir l’espai aeri europeu, de manera que els milers de visitants del nostre parc temàtic no arribessin a temps pel dia que tenen l’entrada reservada, al menys hauria una entrada assegurada per mar. I, donada aquesta possibilitat, caldria incidir en el Club Nàutic i proposar que ampliessin els pantalans i amarraments a, com a mínim, quinze metres d'eslora. I tot allò que no arribi a aquesta mida fer-ho fora per no donar imatge de pobresa. Per a què pot servir una ridícula embarcació de quatre, cinc... o de deu metres d’eslora? Per anar a Son Serra de Marina? A Formentor? Va! Fins i tot es podria estudiar que les mateixes empreses que faran els decorats de cartró-pedra del parc temàtic construeixin iots de mega-luxe del mateix material (impermeabilitzat, això sí!), amb opcions de lloguer per dies. Sempre i quan totes les places hoteleres estiguin ocupades, no faltaria més! No, no es tracta de fer competència deslleial.

 

Els negocis locals

Encara no us ho podeu imaginar? Jo ho veig claríssim: Capdepera, capital mundial de l’economia i dels negocis. Imagino els negocis locals amb una prosperitat excepcional: els hotelers ja poden anar demanant permisos d’obra per pujar plantes, de tanta demanda que tindran. L’Ajuntament, per manca d’espai, haurà de fer edificis nous, potser dins l’entorn del castell, per controlar el macro-desenvolupament del municipi. Els bars i restaurants començaran una nova època, amb una cadena de franquícies: al meu somni he vist que entrava a un Ca’n Patilla obert a Times Square i em servien una llet freda. I, a una escala a París prenia un pa amb oli de Pedruscada servit pels homòlegs de l’Orient. Hi havia una petita diferència, doncs aquest tenia aspecte d’haver estat congelat i envasat al buit. Això només eren exemples del somni, però veig tots els negocis actuals amb una gran demanda de ma d’obra, amb naus immenses en un polígon industrial. I els seus fundadors fumant cigars de l’Habana, asseguts darrera una taula de caoba, cada un al seu despatx.

El que no em quedava clar en el somni és l’evolució dels feligresos. No he pogut identificar si la comunitat catòlica faria una catedral més impressionant que la de Palma o si els musulmans farien una mesquita més bonica que la Mesquita Blava d’Istanbul. Tampoc sé si el nostre desitjat Parc Temàtic es convertiria en centre de peregrinació i fraternitat de totes les religions o bé passaria a ser un centre d’entrenament d’integristes mercenaris.


 


La temàtica del Parc

Doncs sí, o no: no tinc massa clar això de la temàtica religiosa. Potser perquè a mi, de petit, em van adoctrinar sota preceptes catòlics. A força d’un decàleg que els educadors acabaven resumint en dues sentències: 1) fes això, i això altre i allò de més enllà... sense sortir de la ratlla; i 2) no facis ni això, ni allò, ni...., sota pena de caure en la desgràcia maligna d’un banyut que et posarà a caldo a la caldera. Doncs sí, a força de tot això, vaig decidir fer la meva doctrina, basada en paràmetres que no cal introduir ara. I, per tant, entenc que a algunes persones els pot agradar la religió i que poden sentir-se bé dins el seu àmbit; de la mateixa manera que d’altres ni saben ni necessiten saber què vol dir religió. Per tant, poso en dubte el bon gust d’un parc de temàtica religiosa que, al meu somni, acabava transformant-se en un parc d’una temàtica més actual: botellón, sexe, electrònica (amb i sense música), i altres complements de relaxació de l’ànima i del cos. Per què? ¿Per què en somnis em preguntava aquestes coses tan trascendentals?

 

Públic objectiu o target

Doncs per què un ha passat uns anys sentint parlar d’objectius empresarials, de target, de beneficis, d’inversions, de pèrdues, d’especulacions... I tot i que crec no tenir massa coneixement tècnic al respecte, l’inconscient m’ha fet recordar alguna informació estudiada. I pensava si hauria prou gent al món interessada en gastar diners en un viatge a un parc temàtic religiós. I si els viatgers voldrien fer la peregrinació per motius lúdics o religiosos. I si el preu de l’entrada seria tan baix que pagués la pena venir d’Austràlia, o de Canadà, o de Japó a veure pedres de cartró a un petit racó d’una illa mediterrània. (Al meu somni els europeus no movíem ni un dit per veure de cartró allò que tenim d’autèntica pedra, amb història real). Per què, pel mateix preu, ¿no agradaria més anar a Jerusalem, o a Roma, o fins i tot a Palma, a veure monuments amb història? Pedres acompanyades de museus, d’art, de tradicions socials profundament arrelades... Per això em preguntava al meu somni quants visitants farien falta al dia per donar de menjar als treballadors del parc, als figurants i actors, al personal de neteja i al de manteniment, descomptant els beneficis dels inversors, que estarien disfrutant les seves vacances a qualsevol illa paradisíaca amb arbres verds, aigües transparents i màxima tranquil·litat. Em preguntava quant hauria de pagar cada visitant per fer sostenible aquesta meravellosa empresa que se’ns planteja com a possible futur del municipi. Em preguntava quin tipus de visitants vindrien a un parc d’aquesta mena: jubilats de l’IMSERSO? Famílies ultraconservadores? Progres? Passats de voltes? Escolars? Congregacions religioses? Estudiants de teologia? Estudiants de teatre? Analistes del fracàs econòmic? Al meu somni aquestes preguntes quedaven sense resposta i feien decaure l’emoció que m’havia disparat l’adrenalina inicialment, pensant en el benestar de la població.

El somni ha acabat amb una imatge plagiada del llibre de Saint Exupèry “El Petit Príncep”: un nen mirava el municipi des d’un dels turons, potser des del torrador de garrofes, i es preguntava si ell i els seus amics tindrien temps i força per desenterrar aquells arbres, aquells camps, aquelles aigües sepultades per les tones i tones de ciment i cartró pedra escampades arreu.

 

Biel Mir