Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1983
Que cansat i car és ser “guiri”!


Coneixeu la “Fundació Tren de l’Art - Ferrocarril de Sóller”? Està dirigida pel gran “automecenes”  don Pere Serra, figura polèmica i poderosa dins els mitjans de comunicació,  temuda per la nostra classe política (si no, demanau-ho a Aina Calvo, batllessa de Palma) i, recentment, premida pel Govern Balear amb una màxima distinció. Aquesta fundació i una altra anomenada “Fundació d’Art Serra” (no entenc tal varietat de tanta fundació similar) també controla, a Sóller, Can Prunera, Museu d’Art Modernista.

Amb aquesta tan atractiva oferta cultural i amb unes ganes enormes d’experimentar el tren de Palma a Sóller, dues parelles de gabellins i dues de lloritanes vàrem fer de turistes tot lo dia.

Matinàrem com mai en totes les vacacions, a les 5:30, per poder agafar el primer tren, de les 8:00; el següent sortia a les 10:00 i ens pareixia massa tard i que coincidia amb el necessari berenar. El viatge va durar una hora, amb fortes impressions, no tant pel paisatge del primer tram com pels records d’aquells vagons de la meva infància, amb els seients de fusta, el constant renou entre els trams de les vies de ferro i el balanceig de serp una mica reumàtica, malgrat la seva lentitud, l’única possible per no sortir “centrifugats” de les vies.

L’arribada a Sóller va ser espectacular, per la sortida esperada amb gran desig d’un estret túnel, angoixós i supòs que asfixiant quan la màquina era a vapor. Ens va rebre la sorprenent vista de la vall, les muntanyes, el poble de Sóller i el seus voltants de cases disseminades, que enllacen amb els nuclis de Fornalutx i Biniaraix. Aquesta vista espectacular es manté a la dreta i a la esquerra del tren que, per evitar un fort desnivell, fa un gran meandre fins que arriba al seu destí.

Des de les 9:00 a les 10:30, que és quan obre Can Prunera (certa descoordinació, tractant-se d’una mateixa organització), vàrem recobrar forces amb un bon berenar, imprescindible per als nostres amics lloritans i també per a nosaltres, que des de les 5:30 de la matinada no havien menjat res. Després, carrer de la Lluna endavant i endarrere, fins arribar a l’hora d’obertura; cap altre “turista” esperava entrar.  Els cinc euros per persona estan ben pagats: l’edifici modernista en si mateix i el seu mobiliari són importants i, per suposat, la col·lecció d’Art Serra, amb obres de Miró, Picasso, Tàpies, Warhol, Matisse i Cézanne, entre d’altres autors dels segles XIX i XX. Les tres plantes de l’edifici, el soterrani i el pati necessiten més d’una hora de dedicació. Si demaneu una guia escrita heu de pagar-la, així com els diaris de la “casa” que estan exposats sense preu, com si fossin de franc, entre el diversos llibres i materials a la venda amb el seu preu ben visible. Ah, mai havia vist una col·lecció de pepes antigues tan variada i de tanta qualitat!

Més passejar cercant la tafona de can Det, que encara funciona a l’ús antic: portes les teves olives i, a canvi, et donen l’oli corresponent. Més cases modernistes amb els seus característics enreixats i tot seguit el tramvia cap al Port. Aquí sí que va ser necessària la típica coa, ja que els tres vagons anaven ben plens. Quinze minutes de trajecte i 4 euros per persona; algú va comentar la desproporció entre aquest petit viatge i el fet de Palma a Sóller, de la mateixa companyia, per 17 euros d’anada i tornada; justament el viatge al Port valia el doble.

Entrada triomfal damunt el tramviet, fins a la mateixa entranya del port i sense problemes d’aparcament, de zona blava i direccions prohibides; però d’un port anodí, plenament turístic, amb els mateixos comerços i restaurants de pertot arreu i ple d’embarcacions esportives i de les que arriben a sa Calobra. Quina diferència amb aquell port que era la sortida humana i comercial natural d’un poble dinàmic i actiu!

Un dinar propi de crisi, però així i tot de 27 euros per cap, encara que en el mateix cor del port, i tornada a les 5:00 per veure les sales d’exposició de l’estació dedicades a Picasso (ceràmica) i Miró (curiosa interpretació plàstica d’uns versos de St. Francesc d’Assís), evidentment totes les obres de la col·lecció particular de “Don Pedro”, però gratuïtes aquesta vegada.

Tothom cap a Palma, en el tren de les 18:00 o el darrer de les 18:30, perquè des de les 14:00 hores - ni el turista més germànic ha dinat a aquesta hora -, no està previst que ningú viatgi cap a ciutat. El nostre, el de les 18 hores, anava ple de gom a gom.

Quan arribàrem al nostre llogaret silloter eren les 9:00 del vespre, 15 hores després de sortir de casa, emocionats per l’experiència compartida amb els nostres amics de Llorito, però també cansats i amb una despesa de 130 euros per parella.

En conclusió: que cara i cansada resulta la vida del turista! Supòs que no esperarem que els nostres “guiris” mantenguin aquest ritme en els pocs dies que estan entre nosaltres, sobretot si venen en família. Jo almanco, no podria resistir-lo ni físicament ni econòmicament.