Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 619

L'ÀGORA DE L'OBRA CULTURAL BALEAR

En aquesta secció continuam la publicació d'articles tramitats per l'OCB per a la seva publicació a les revistes de l'Associació de Premsa Forana. 





Dimònies i cossieres
Bàrbara Duran Bordoy

Musicòloga i professora






 

 

Dimònies i cossieres, sí. Dues paraules que abans eren escrites solament en masculí. Ara apareixen a articles, a xarxes socials, també han passat a usar-se en la parla quotidiana. Què ha passat? Vol dir que alguna cosa es mou en el sacrosant terreny de la cultura popular?

Doncs moviments no es pot dir que n’hi hagin molts, però sí crítiques a uns sistemes de participació en les danses de figures (d’entrada, els Cossiers) que contemplaven únicament el ball masculí, tot i que la figura central, la dama, anava vestida de puntetes blanques en un rol que exhibia un transvestisme públic. Però el context social en el qual sortien llavors els antics balladors no era el mateix i no contemplava aquesta mirada contemporània: la màxima visibilitat de les danses de figures dins el marc festiu no autoritzava la participació femenina perquè era una exhibició no permesa per l’estructura patriarcal. Ja se sap: la modèstia i la discreció  no contemplaven en absolut aquest protagonisme. Però començaren les demandes de caire feminista, i ho feren precisament al voltant de la figura de la dama dels Cossiers. Tot i les reivindicacions, Montuïri seguí amb una dama ballada per un home, mentre que les recuperacions d’Algaida i Manacor consentiren que la dama fos ballada per una dona; a Manacor dues dansaires s’han incorporat com a Cossieres el 2019. Cossier(e)s de nova factura, com les de son Sardina (1981), no tingueren més remei que comptar d’entrada amb la participació femenina, car no hi havia elements masculins disponibles. Ara mateix, quan ja s’accepta que alguna cosa ha canviat, les Cossier(e)s de son Sardina reclamen haver estat les primeres en incloure dones ballant.

Hi ha, però, una petita història al darrere d’aquest moviment reivindicatiu. Cal emmarcar-ho en la reclamació de la visibilitat de la dona en un terreny que era patrimoni exclusivament patriarcal: les danses de figures. Ara bé, Cavallets i Cossiers havien estat interpretats per dones en moments puntuals a la dècada dels anys cinquanta del segle XX, en exhibicions com la Danza Antigua de Madrid (1956, Cossieres de Montuïri) i el 1956 (Cavallets de Felanitx a Palma). Però el context era el d’adaptació i incorporació silenciosa als models masculins; un model que responia als postulats seguits per la Sección Femenina, tot i que aquí cal subratllar que el seu model de dona, ensenyat per les seves caps falangistes no quadrava en absolut amb allò que practicaven: aquelles eren dones fadrines, que viatjaven i tenien autoritat, capacitat de decisió i una certa autonomia en la gestió de cada grup local.

A Manacor, un grup de joves dones fundaren l’Assemblea Antipatriarcal, i van tenir una idea tremendament agosarada. Davant l’immobilisme en matèria de participació femenina en la festa popular, decidiren fer una crida a un cant de Goigs de Sant Antoni alternatiu. Mentre els dimonis de Manacor ballaven el primer ball i encenien el primer fogueró davant la rectoria, elles convocaren, el 2016, un ball alternatiu a la plaça de Sant Jaume. I per sorpresa aparegueren un grup de dimònies que ballaren els rols atàvicament masculins del Dimoni gros acompanyat dels petits. Han passat gairebé vuit anys, amb la pandèmia al bell mig, però la icona de la dona dimònia ha estat incorporada, de manera ferma, al «bestiari» popular. L’impacte d’aquesta iniciativa ha estat molt poderós, perquè el mateix Patronat de Sant Antoni ha reaccionat: es convocà el I Concurs Planter Colla de Dimonis; però davant les denúncies al seu incompliment de la Llei d’Igualtat de les Illes Balears (11/2016), el 2 de gener del 2023 s’anuncià que una dona participarà al primer ball.

Si s’analitzen aquestes reivindicacions es veurà que responen a tres models: el de l’assimilació silenciosa del repertori masculí; el de la reivindicació, que obre camí a la dona en les danses de figures (Cossiers d’Alaró, Montuïri i son Sardina) i el de l’apropiació del repertori masculí, cosa que han fet les dimònies de Manacor. I atenent al seu impacte, solament aquest darrer model, trencador, apropiatiu i escandalós de les dimònies ha aconseguit plenament el seu objectiu: sacsejar els fonaments patriarcals de la festa popular i fer reaccionar les institucions oficials.


Bàrbara Duran Bordoy