Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1755

 

“L’aurora arriba i ningú la rep a la seva boca

perquè allà no hi ha demà ni esperança possible.
A vegades les monedes en eixams furiosos
crivellen i devoren nins abandonats.
Els primers que surten comprenen amb els seus ossos
que no hi haurà paradís ni amors desfullats.”

FGL







Són versos en mallorquí que el poeta Federico Garcia Lorca dedicà a Nova York i que també encaixen perfectament a la costa balear, on “un huracà de coloms negres que patollen les aigües podrides”. Recorda les desenes de merderes que ens embolcallen; els caseres de xalets de la costa d’Andratx o Canyamel; l’enfilall d’hotels de Platja de Palma o el ciment golafre que va emmudir les dunes de la platja de Cala Millor… Lorca en català, encara més proper i universal: qui de nosaltres no ha vist passar eixams furiosos de monedes crivellant els records de la nostra infància, quan jugàvem entre roques, tortugues, fonoll marí, sivines i pins ajaguts pel nord. Records submergits davall de tones de blocs i ciment, davall d’apartaments que, interminables, recorren amb la mirada la mar. Els nins que vam ser, abandonats i devorats pel present. 

Un paradís perdut que encara és més dur de recordar pels primers que surten, els que ja fa anys que són padrins. Ja fa temps que deixaren de pensar que hi havia d’haver un final, un topall. Comprenen amb els seus ossos que el paradís s’allunya i s’enfonya, pam a pam, any rere any, sense demà ni esperança possible.

 L’aurora arriba de nou, avui, dia 27, i els ciutadans s’aixequen, civilitzats, un pic més. I molts dels que pentinam gris o no pentinam, també acumulam als nostres ossos massa jorns similars. Fa de mal rebre l’aurora quan queda tant infern per davant. Quan els que haurien de liderar el canvi són cadàvers impostors, emissors de promeses vàcues, imprecises o aberrants. Només ens queda acceptar que no hi ha ningú al volant i un sol final: estampar-nos de nou contra un mur de realitat descaradament pitjor a la que, fins ara, hem desfullat. 

“Poeta a Nova York” ens arriba en català gràcies a la traducció de Miquel Llull i l’edició de l’associació cultural gabellina Cap Vermell i Documenta Balear. Com diu el professor Pere Joan Tous al pròleg, “traduir al català obres del cànon literari castellà és també necessari per apuntalar una llengua i una cultura que van perdent presència social i, per tant, capital simbòlic”. En un moment en que la ultradreta espanyola torna a convertir la nostra llengua en camp de batalla per guanyar vots a les espanyes, aquesta tasca té més sentit que mai. Perquè no tan sols estam perdent el paisatge, també les paraules amb que rebem l’aurora a la nostra boca.

  

Miquel Piris. Periodista