Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 465
La Biblioteca del Golea (42)

Wrong Number

(Ernesto Cardenal i Marilyn Monroe)

 


El binomi Ernesto Cardenal (1925-2020) – Marilyn Monroe (1926-1962) sembla impossible, però es va donar el 1965, poc després de la mort de l’actriu. El poeta Cardenal li va dedicar un poema memorable, i jo el vaig voler versionar al català com una de les meves visions americanes, que tantes vegades he tengut. Els dos són mítics per mi i també per mitja humanitat, especialment l’actriu i no tant el poeta.

Ernesto Cardenal té una obra ingent, de la qual jo no en conec ni la meitat, però el que conec sempre ha estat a la meva biblioteca. Capellà, poeta i revolucionari, sempre al costat de l’alliberament de les persones, sigui quina sigui la seva condició i circumstància, va arribar a ser ministre de cultura després de la revolució sandinista, renyat en públic per un papa ultra, perseguit i en detenció domiciliària per sandinistes ex-revolucionaris com el president etern de Nicaragua, Daniel Ortega. Sempre dissident, però sempre amb esperança.

També es va preocupar al llarg de la seva vida de fer visibles les cultures indígenes, no tan sols les americanes, sinó les mundials. Aquest gest sempre m’ha commogut. Pels catalans és un gest important, i especialment pels mallorquins. I encara rai, perquè malgrat tot podem fer versions de Cardenal en la nostra llengua indígena i maldam per sobreviure davant totes les invasions i amenaces armats tan sols amb un diccionari, això sí, de deu volums.

Ernesto Cardenal, fins i tot per a persones agnòstiques com jo, és un exemple de fidelitat i compromís amb algunes de les coses que són visibles i en aquest món. I també amb d’altres que no ho són tant, de visibles, però que estan totes elles contingudes en la poesia que ens ajuda a escapar de la soledat per tal que, quan marquem el número, no se’ns digui amb veu metàl·lica: «Wrong number», perquè segurament no podrem tornar a cridar més tard.

 

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea

 

 

Oració per Marilyn Monroe

Senyor,
rep aquesta al·lota coneguda arreu amb el nom de Marilyn Monroe,
encara que aquest no era el seu nom vertader
(però Tu coneixes el seu veritable nom, el de l’orfeneta violada als nou anys
i l’empleadeta de botiga que als setze s’havia volgut matar)
i que ara es presenta davant Teu sense cap maquillatge
sense el seu Agent de Premsa
sense fotògrafs i sense signar autògrafs
tota sola com un astronauta enfront de la nit espacial.

Ella va somiar quan era nina que estava nua en una església (això ens diu el Times)
davant una multitud postrada, amb els caps a terra
i havia de caminar de puntetes per no trepitjar els caps.
Tu coneixes els nostres somnis millor que els psiquiatres.
Església, casa, cova, són la seguretat del si matern,
però també alguna cosa més que això...
Els caps són els admiradors, és clar
(la massa de caps en la foscor sota el raig de llum).

Però el temple no són els estudis de la 20th Century-Fox.
El temple –de marbre i or– és el temple del seu cos
on hi ha el Fill de l’Home amb un fuet a la mà
expulsant els mercaders de la 20th Century-Fox
que van fer de la teva casa d’oració una cova de lladres.
 

Senyor,
en aquest món contaminat de pecats i radioactivitat,
Tu no culparàs tan sols una empleadeta de botiga
que com tota empleadeta de botiga va somiar ser estrella de cinema.
I el seu somni es va fer realitat (però com la realitat del tecnicolor).
Ella no va fer sinó actuar segons l’script que li vàrem donar.
–El de les nostres pròpies vides–. I era un script absurd.
Perdona-la, Senyor, i perdonau-nos a nosaltres
per la nostra 20th Century
per aquesta Colossal Súper-Producció en què tots hem treballat.
Ella tenia fam d’amor i li vàrem oferir tranquil·litzants.
Per a la tristesa de no ser sants
                                                       li van recomanar la psicoanàlisi.

Recorda, Senyor, el seu creixent pànic a la càmera
i l’odi al maquillatge –insistint a maquillar-se a cada escena–
i com es va anar fent més gros l’horror
i més gran la impuntualitat als estudis.

Com tota empleadeta de botiga
va somiar ser estrella de cinema.
I la seva vida va ser irreal com un somni que un psiquiatre interpreta i arxiva.

 Els seus idil·lis van ser un petó amb els ulls tancats
que quan s’obren els ulls
es descobreix que va ser sota reflectors
                                                                i apaguen els reflectors!
i desmunten les dues parets de l’estança (era un set cinematogràfic)
mentre el director s’allunya amb la seva llibreta
                    perquè l’escena ja ha estat presa.

O com un viatge en iot, una besada a Singapur, un ball a Rio
                    la recepció a la mansió del duc i la duquessa de Windsor
           vists des de la saleta de l’apartament miserable.

La pel·lícula va acabar sense el petó final.
La varen trobar morta al seu llit amb la mà al telèfon.
I els detectius no van saber a qui anava a cridar.
Va ser
com algú que ha marcat el número de l’única veu amiga
i escolta tan sols la veu d’un disc que li diu: WRONG NUMBER.
O com algú que ferit pels gàngsters
allarga la mà a un telèfon desconnectat.

Senyor,
sigui qui sigui qui hagi estat aquell a qui ella anava a cridar
i no va cridar (i potser no era ningú
o era Algú el número de qui no és a la guia de Los Angeles)
contesta Tu al telèfon!

Ernesto Cardenal, 1965