Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1626
Per Josep Terrassa Flaquer



La Llei de la Memòria Històrica de l'any 2007 arribà tard; havien passat setanta anys sense que la injustificada repressió que causà tantes víctimes i  tant dolor fos reconeguda. Recuperada la democràcia l'any 1978 l'Estat seguí insensible amb tots aquells que havien estat damnificats per la repressió franquista.

L'estudi de dita repressió ens ha canviat la interpretació del que va ser la Guerra Civil. Primerament, s'ha de dir que la repressió desenvolupada pels militars sublevats fou una operació d'Estat iniciada des del poder una vegada desapareguda l'autoritat republicana. Els executors de l'horror foren els mateixos militars que, després de la declaració de l'Estat de Guerra del 18 de juliol, disposaren del control executiu, legislatiu i judicial. En la repressió comptaren amb l'ajuda de la guàrdia civil, els falangistes i les milícies locals. Per tant, si l'Estat fou el braç executor allò que calia esperar era que, una vegada recuperada la democràcia, el mateix Estat encapçalàs les tasques d'investigació i de restitució del mal fet.

No és veritat que la repressió dels sublevats fos una resposta a l'exercida pels republicans. La Gestora republicana de Capdepera durant els quatre mesos i mig de funcionament no va detenir ningú; únicament intentà posar unes multes sense aconseguir-ho. Si s'analitza el que passà a Badajoz entre els mesos de juliol i setembre del 36  i el que succeí després de l'ocupació franquista no hi ha comparació possible; segons els estudis de Francisco Espinosa, de les 243 víctimes de dretes es passà a les 6.610 de republicanes; totes elles documentades i descartant les possibles víctimes. Cal dir que Badajoz fou, segurament, la província espanyola més castigada per la repressió. A Catalunya, poques setmanes després del cop d'Estat, la Generalitat ja va reconèixer que els esdeveniments bèl·lics la tenien desbordada, per la qual cosa va oferir als ciutadans que se sentien insegurs la possibilitat d'exiliar-se mitjançant uns vaixells que sortirien des del port de Barcelona. Una de les personalitats que escollí dita via fou el cardenal de Tarragona Vidal i Barraquer.

La repressió no té res a veure amb la guerra; tant és així que una vegada acabada la guerra la repressió va seguir. El gran historiador Josep Fontana va dir que el coneixement de l'extensió i naturalesa de la repressió ens demostra que aquesta no és una conseqüència de la guerra sinó una de les raons fonamentals que l'expliquen. El cop d'Estat es va convertir en una guerra civil a causa de la decidida voluntat dels sublevats d'acabar amb la República i els republicans.

Les víctimes de la repressió documentades a Capdepera són les següents: 12 republicans salvatgement assassinats, sobre 6 dels quals a hores d'ara encara no se sap on és el seu cos; 3 foren executats sense que el judici oferís cap possibilitat de defensa i 2 finaren dins la presó després d'emmalaltir. En canvi, els gabellins que moriren en el camp de batalla foren 4. Una desproporció que reforça la idea de que la guerra va  multiplicar la repressió i que era precisament aquest l'objectiu perseguit.

El franquisme sempre va negar la vertadera magnitud de la repressió.  L'any 1977 el militar i historiador franquista Ramón Salas Larrazábal va publicar el llibre Pérdidas de la guerra, on assegurava que les dades que oferia eren les definitives i, a més, exactes: 4.500 execucions en tot Espanya, una xifra mala de rebatre perquè no hi ha documentació i, intencionadament, havien fet desaparèixer els cossos de les víctimes; d'aquí la necessitat d'excavar les fosses. El 6 d'octubre del 2008, les associacions de familiars dels desapareguts entregaren al jutge Baltasar Garzón de l'Audiència Nacional el llistat on hi ha comptabilitzades 133.708 víctimes desaparegudes, de les quals 1.564 són mallorquines.

D'on sorgia tanta violència? Com ens ho podem explicar? La violència no era exclusiva d'Espanya. L'historiador Julián Casanova al llibre Europa contra Europa 1914-1945 (Crítica, 2011) explica que era la mateixa societat la que generava violència, així com les guerres colonials i l'objectiu militar d'anihilar l'enemic; tot plegat acabà amb els escrúpols i les barreres morals. La I Guerra Mundial va esborrar la frontera entre l'enemic intern i extern, qualsevol podia ser acusat de treballar pels enemics; fou el moment en el qual es produïren els primers exterminis massius de la història, quan sorgeixen moviments paramilitars i la militarització de la política. Durant la II Guerra Mundial l'horror es va multiplicar.

Els militars es posaren a fer política. Acostumats a l'autoritarisme això de la democràcia no els passava coll avall. Per comprovar-ho basta llegir les instruccions que donava el general Emilio Mola, el director del cop d'estat, mesos abans de sublevar-se: Nunca debe volverse a fundamentar el estado ni sobre las bases del sufragio inorgánico, ni sobre el sistema de partidos ni sobre el parlamentarismo infecundo y nocivo. Les febles democràcies liberals, i tots aquells que les defensaven, foren desplaçades per règims autoritaris, agressius i deshumanitzadors.

La majoria dels oficials que se sublevaren eren coneguts com africanistes, és a dir, aquells que havien dirigit una guerra colonial, primitiva i rudimentària al Marroc; un conflicte que únicament va servir per derramar sang i malgastar els doblers dels espanyols. Aquella guerra arribà a ser tan impopular que l'any 1919 el govern autoritzà la creació de la legión, un cos militar format per soldats mercenaris que es distingien per la seva brutalitat; un dels seus comandants fou Francisco Franco. La crueltat emprada contra els indígenes després seria utilitzada contra els republicans. El terror al servei de la política.


Josep Terrassa Flaquer