L’amic Gaspar Valero recull  "Històries, curiositats i tradicions de Mallorca" i les remet per correu a seguidors i amics. Ja en du 46 escrits i darrerament ha fet una sèrie de 6 texts referits a l’Etimologia dels noms municipis de Mallorca.



 

Us oferim la part del seu treball dedicat als pobles del Llevant, es a dir Capdepera, Artà, Son Servera, Sant Llorenç des Cardassar i Manacor.

Capdepera 

El topònim Capdepera prové del llatí “caput petrae” (Cap de la Pedra), a partir del nom català medieval ‘pera’: pedra, que fa referència al cap rocós de la costa. En temps medieval era dit Cap de la Pera, però ja en el Llibre dels Feits o Crònica de Jaume I, es grafia en la forma actual, aglutinada, Capdepera. 

Determinades fonts, com la GEM o la web oficial del Castell de Capdepera, remarquen que el nom, en llatí, ja era emprat pels romans i també documentat: “En època romana Capdepera era coneguda com a Caput Petrae en les rutes de navegació mediterrànies d’orient a occident, i viceversa. Així apareix aquest topònim al mapa de Ptolomeu, al segle I”4

El gentilici: gabellí 
Els habitants de Capdepera són denominats gabellins. El diccionari Alcover–Moll, diu que ‘gabellí’ és el ‘nom que la gent d'Artà i de Manacor dóna als nadius de Capdepera” i afegeix que l’etimologia és “incerta. Potser de l'àrab jablí, ‘muntanyenc’, o derivat de gabella?”. Una altra teoria, més local, la relaciona amb ‘garballons’, per fer la “llatra”, encara que la GPM agafa la possibilitat, ja apuntada pel DCVB, de l’ètim ‘gabella’ (realment, la GPM explica la paraula ‘gavella’, no ‘gabella’): “Derivat de ‘gabella’ [sic, per ‘gavella’], és a dir, feix de garballons, planta de la qual s’extreien els brins per fer l’obra de palma, de la qual durant alguns anys subsistí bona part de la població gabellina”5


Capdepera, vista des del castell

Els textos: 
-DCVB: Etim.: Capdepera és grafia aglutinada per cap de pera (=cap de pedra). Antigament s'escrivia Cap de la pera. Font: DCVB s.v. ‘Capdepera’ 
-PMDM: Capdepera: Del latín ‘caput’ i ‘petrae’, equivalente al termino ‘cabo de piedra’ como accidente geográfico. El vocablo ‘pera’ significa en catalán medieval ‘pedra’, correspondiente a ‘piedra’ .

Font:
“Pobles de Mallorca”, n. 33. Palma: Diario de Mallorca, 02-09-1988 
-GEM: Del llatí ‘caput petrae’, ‘cap de la pedra’, prové el topònim del municipi que fa referència al faralló que hi ha a la punta de Capdepera, dita en català medieval Cap de la Pera que, aglutinat, dona la forma actual (GEM, III, 95). 
-GPM: El nom Capdepera prové del llatí “caput petrae”, és a dir, ‘Cap de Pedra’, per la forma que sobresurt a la mar. Amb aquest nom apareix ja en alguns mapes de navegació del s XIII, encara que el primer vestigi és del segle I, en un document de Ptolomeu 

Font:
“Capdepera. Guia dels pobles de Mallorca”, n. 31. Palma: Hora Nova, 2001, p. 6
________________________

3 Hi ha persones del Grup Segall que no tenen clar això de l’heràldica parlant i encara cerquen onsos per Campos!! Els he encoratjat molt i desitjat èxit en la seva tasca... i alerta, que poden ser perillosos!!
4 http://www.capdeperacastell.com/ca/historia 
5 “Capdepera. Guia dels pobles de Mallorca”, p. 6 

 



Artà 

L’etimologia d’Artà és desconeguda. A la Crònica de Jaume I o Llibre dels Feits, hi apareix el nom “terra d’Artana”. En el Llibre del Repartiment de Mallorca es documenta el juz’ de Yartan, un dels tretze districtes en què es dividia l’illa en època musulmana. Com era d’esperar, no manquen les hipòtesisi: en la historiografia tradicional es  considerava que el nom provenia del grec ‘arethos’. Altres opinions afirmen, més genèricament, que l’origen del nom podria ser preislàmic, com afirma C. Barceló Torres, basat en el topònim Artana, que encara perviu a Castelló. L’arabista Miquel Barceló defensa que el nom Yartan correspon al nom d’un grup berber del Magrib: els Ayt Iraten, els ‘elegits per Déu’. Galmés de Fuentes es decanta per un origen íber, relacionat amb l’euskera ‘arte’, que vol dir ‘encina’ o “una raíz ibérica ert-, erts-, que da en vasco hertz, significando ‘borde, orilla’”. 

Artà, des de Sant Salvador

Els textos: 

-DCVB: Etim.: desconeguda. El nom per Artà ja apareix en la Crònica de Jaume I, i en el Llibre del Repartiment de Mallorca figura el districte per Arta o Yartan. A la província de Castelló hi ha el poble per Artana; a Bitínia hi havia el nom de lloc Artane, a la Gàl·lia Transpadana hi havia el poble Artani, Artanorum (Th. Ling. Lat. ii, 679) i a una inscripció llatina apareix el gentilici Artanius. 

Font:
DCVB, s.v. ‘Artà’ 
-PMDM: Artà: Nombre de origen desconocido. En documentos antiguos se citan como más probables antecedentes del actual topónimo los términos ‘Artan’, ‘Jartan’ y ‘Yartan’. 

Font:
“Pobles de Mallorca”, n. 34. Palma: Diario de Mallorca, 09-09-1988 
-GPM: A la Crònica de Jaume I o Llibre dels Feits hi trobam un passatge... “e és la muntanya en la terra d’Artana”... la zona que comprèn els actuals municipis d’Artà, 
Capdepera i Son Servera... En el Llibre del Repartiment de Mallorca es documenta aquesta contrada com el juz’ de Yartan, un dels tretze districtes en què es dividia l’illa en època musulmana... l’origen del nom Yartan,que ha donat lloc al topònim actual d’Artà, s’ha interpretat de moltes diverses maneres... en la historiografia tradicional es considerava que el nom provenia del grec arethos... altres investigadors, més prudents, es limiten a dir que l’origen del nom podria ser preislàmic, com afirma C. Barceló Torres, basat en el topònim Artana, que encara perviu a Castelló.. No obstant això, ha estat Miquel Barceló qui recentment ha demostrat que el nom Yartan correspon al nom d’un grup berber del Magrib: els Ayt Iraten, els ‘elegits per Déu’... 

Font:
“Artà. Guia dels pobles de Mallorca”, n. 35. Palma: Hora Nova, 2001, p. 6 
-Galmés de Fuentes: “Todos estos topónimos, como el Artá de Mallorca (con el mismo sufijo -anu, -ana, del Artana castellonense) pueden estar relacionados con una raíz ibérica ert-, erts-, que da en vasco hertz, significando ‘borde, orilla’. Esta etimología, por lo demás, concuerda perfectamente con las características geográficas de Artá, que, según Madoz, esta «situado, no lejos de la orilla del mar, en la falda de un cerro dominado por otros de mayor altura». En otro caso, una raíz ibérica en relación con el vasco arte ‘encina’ parece mejor como base de nuestro topónimo. Las condiciones geográficas de Artá justifican también, en este caso, esta otra etimología, pues la distribución de las encinas en Mallorca se concentra en la Montaña y en la zona de Artá 

Font:
Galmés de Fuentes, Álvaro: “La toponimia mozárabe balear. Revista de Filología Románica, 2004, n. 21, 9-79, p. 31 


 

Manacor 

El nom de Manacor, segons Joan Coromines, és derivat del mossàrab i fa referència a una suposada comunitat de monjos, que algú relaciona, gens versemblantment, amb les dues basíliques paleocristianes del terme. Galmés de Fuentes defensa l’origen àrab, ja que, segons ell, el nom provendria de la combinació de dues paraules àrabs, bina (‘construcció sòlida’) i qur (‘turó’); Binaqur significaria "edifici o palau situat en un turó". La hipòtesi que defensa per a Manacor un ètim bereber la proposà l'historiador Miquel Barceló, gràcies a una referència trobada al relat d'una expedició almohade per la zona de l'Atlas en la qual fou sotmès el clan dels mankur. Membres d'aquest grup clànic bereber haurien emigrat en època indeterminada a Mallorca i s’establiren a la zona de Manacor (Manaqur), com també a l’alqueria Mancor (actualment al terme de Mancor de la Vall). 


Manacor: Església parroquial dels Dolors (postal dels anys 1960) 

-Etimologia popular: A l’escut de Manacor, s’hi representa una mà que aguanta un cor, la qual cosa no deixa de ser un punt d’alt registre poètic per a l’heràldica. Però, com diu el DCVB: “L'escut heràldic de la ciutat consisteix en una mà que sosté un cor (interpretant Manacor com a ‘man a cor`); però tal interpretació és fantàstica i absurda”. Ja hi tornam a ésser! No ens estranya gens el mal humor d’Alcover i Moll perquè, com hem explicat mil vegades, el disseny dels escuts no té res a veure amb la història, sinó, moltíssimes vegades, amb el concepte d’heràldica parlant, és a dir, l’escut es posa segons la fonètica del nom (com Muro amb una ‘paret’ o Pollença amb un ‘poll’, que tornarà ‘u gall’ i, per reblar el clau, també uns ‘polls’ o populus nigra, és a dir, uns arbres). 

-Els textos: 
-DCVB: Manacor: Etim.: desconeguda. Manacor apareix ja en la Crònica de Jaume I i en el Repartiment de Mallorca. L'escut heràldic de la ciutat consisteix en una mà que sosté un cor (interpretant Manacor com a ‘man a cor`); però tal interpretació és fantàstica i absurda. 

Font:
DCVB s.v. ‘Manacor’ 
-Miquel Barceló: “La forma Manqur es troba com a Mancor, en el districte d'Inkan, i com a M.n.qur en el text àrab del Repartiment donant nom a un gran districte (‘juz’) que a l'època catalana, però, anirà limitant-se a l'actual Manacor i al seu terme municipal10. Ni Mancor ni Manacor han estat fins avui etimològicament explicats. Sens dubte la raó principal d'aquest desconcert era la manca de formes semblants o de radicals plausibles. ... Manacor res no deu a la deficient pronunciació de l'àrab pels catalans i el nom de M.n.qur, com a lloc d'origen, ja estava perfectament fixat almenys a principis del segle VI [hègira]/XII... A les anomenades Memòries d'Abu Bakr b.'Ali al-Sanhaji, també conegut per al-Baidhak, a un dels itineraria de campanya fets per 'Abd al-Mu'min, a la zona del Todga, s'esmenta que uns Ait 'Ali u Sukkur u Mankur es someteren als almohades... un grup o grups d'aquests Mankur de l'Atlas ja havien arribat a Mayurqa molt abans dels almorades (599/1203) i quasi amb tota seguretat abans també dels almoràvits (509/1115¬ 1116)”. 

Font:
Barceló, Miquel: “Un topònim berber més: Manqur, Mankur: Mancor, Manacor”. A: BSAL n. 41 (1985), p. 35-36 
-PMDM: -Manacor: El origen del topónimo es desconocido. La interpretación de Man-a- cor como un corazón sostenido por una mano tal como figura en el escudo de la Ciudad, es rechazada entre otros, por el il·lustre Antoni Ma Alcover. 

Font:
“Pobles de Mallorca”, n. 16. Palma: Diario de Mallorca, 06-05-1988 
-Toponimiamallorca.net: Manacor: “és un dels clàssics topònims majors d'etimologia controvertida, amb tres hipòtesis principals que es sustenten respectivament en una base romànica, en una base aràbiga i en una base amaziga (bereber). 
Coromines defensa el caràcter mossàrab del nom i la seva referència a una suposada comunitat de monjos. Entre d'altres possibilitats al·ludeix a un possible pinna monachalis (penya dels monjos o de l'ermita) o també un villa monachorum (alqueria dels monjos). Els defensors d'aquesta hipòtesi recalquen l'existència al terme de dues basíliques paleocristianes que podrien explicar-ne la referència monacal: Son Peretó i especialment sa Carroja, per la seva situació sobre una penya (pinna) costanera. 
El defensor del caràcter aràbic del nom és Galmés de Fuentes i ho fa per exclusió ja que al seu parer s'ha de descartar un origen preromànic, romànic o germànic. Per aquest autor el nom prové de la combinació de dues paraules àrabs, bina (construcció sòlida) i qur (turó). La combinació bina qur significaria "edifici o palau situat en un turó". L'autor arriba a identificar aquest edifici com el precedent del palau dels reis de Mallorca, datat al segle XIV i del qual encara es conserva -rodejada i ocultada per un modern edifici de pisos- l'anomenada torre del Palau. 
Finalment, tenim la hipòtesi de que es tracta d'una paraula bereber. La proposà l'historiador felanitxer Miquel Barceló en base a una referència trobada al relat d'una expedició almohade per la zona de l'Atlas en la qual fou sotmés el clan dels mankur. Membres d'aquest grup clànic bereber haurien emigrat en època indeterminada a Mallorca establint-se a la zona de Manacor (Manaqur) i a la zona de Mancor, el poble del Raiguer que tendria segons aquest autor la mateixa etimologia. 
Són vàries per tant les possibilitats encara que l'etimologia aràbiga sembla clarament forçada, tant des del punt de vista geogràfic (ningú diria que el centre de Manacor està sobre un turó) com lingüístic ja que es serveix d'una complicada sèrie de transformacions fonètiques que passen per les formes benacor i banacor...” 

Font:
https://www.toponimiamallorca.net/index.php?option=com_content&view=article&id=106:m anacor&catid=30&Itemid=128 

______________________

8 Rosselló Bordoy, Guillem: “Les arrels musulmanes de les alqueries de Llucmajor” (pregó de les Fires de 1996). Ajuntament de Llucmajor, 1997
9 «Lluc, hidrónimo prerromano en Mallorca. (II)». Territorio del Chamán. 
10 No només “l’actual terme de Manacor”, sinó també el de l’actual de Sant Llorenç, afegim nosaltres.  

 

Sant Llorenç des Cardassar

El nom de Sant Llorenç des Cardassar és la suma d’un hagiònim i un fitònim, és a dir, d’un nom de sant i d’un nom de planta -o conjunt de plantes-. Pel que fa a la primera part, hem de recordar que els territoris de l’actual terme de Sant Llorenç, a més de part del de Manacor, estaven integrats dins la parròquia de Santa Maria de Bellver, com recull la bul·la del papa Innocenci IV, de 1248. Com diu la GPM: “En el temple d’aquesta parròquia també es retia culte a Sant Llorenç (1282). Durant molts d’anys el terme s’anomenà Santa Maria de Bellver o Bellver; no obstant això, també apareix documentat com a Sant Llorenç de Bellver (1349) i Sant Llorenç des Cardassar (1519)...”. Per tant, sant Llorenç era un sant molt venerat a la contrada. Després de diverses pugnes administratives amb Manacor, el 1892 s’assolí la independència municipal, amb el nom de Sant Llorenç. I ara ve el segon component del nom, ja que el 1916, el municipi passà a denominar-se Sant Llorenç des Cardassar. Aquest complement del ‘cardassar’, és adir, ‘lloc de cards’, està relacionat, sens dubte, amb la llegenda de la Mare de Déu Trobada de Sant Llorenç, ja que la tradició conta que “un pastoret de Son Vives trobà un dia aquesta Mare de Déu dins un cardassar”4


Església de Sant Llorenç des Cardassar

-Els textos: 
-DCVB: Sant Llorenç d’es Cardassar: Llorenç: Etim.: del llatí Laurentiu, nom propi d'home. / Cardassar: Camp on hi ha moltes cardasses o cardatxes [planta espinosa, card] 

Font:
DCVB s.v. ‘Llorenç’; ‘cardassar’ 

-PMDM: - Sant Llorenç des Cardassar: después de la conquista catalana, en 1229, se le denominó ‘Santa Maria de Bellver’, tomando posteriorment el nombre del patronímico Sant Llorenç. 

Font:
“Pobles de Mallorca”, n. 27. Palma: Diario de Mallorca, 22-07-1988 
-GEM: Respecte a l’etimologia, Sant Llorenç des Cardassar és un hagiotopònim d’origen català que, documentat des de 1519, pren el nom de l’església parroquial, citada (1349) com a Sant Llorenç de Bellver. Malgrat això, anteriorment la contrada era anomenada Bellver o Santa Maria de Bellver, també fent referència a la primitiva denominació de la parròquia, que és esmentada per primera vegada en la bul·la d’Innocenci IV (1248) ‘Sancte Marie de Belveher’. 
-Font: GEM, XV, 376. 
-GPM: Sant Llorenç des Cardassar: La bul·la del papa Innocenci IV (1248) esmenta la parròquia de Santa Maria de Bellver. En el temple d’aquesta parròquia també es retia culte a Sant Llorenç (1282). Durant molts d’anys el terme s’anomenà Santa Maria de Bellver o Bellver; no obstant això, també apareix documentat com a Sant Llorenç de Bellver (1349) i Sant Llorenç des Cardassar (1519)... El 1399, Bellver, que fins llavors havia tengut una certa independència administrativa, es trobava unit a Manacor... Després de diverses pugnes administratives amb Manacor, el 1892 s’assolí la independència municipal, amb el nom de Sant Llorenç... El 1916, el municipi passà a denominar-se Sant Llorenç des Cardassar. 

Font:
“Sant Llorenç des Cardassar. Guia dels pobles de Mallorca”, n. 8. Palma: Hora Nova, 1999, p. 22 

 ______________________________________

 4 Alcover Sureda, Antoni M.: Rondaies mallorquines, T. XXIV, p. 88-89. 

 

Son Servera

El municipi de Son Servera pren el nom d’una antiga possessió, propietat de la família Servera i denominada per això Son Servera, nom que apareix per primera vegada l’any 1560. És l’únic municipi de Mallorca amb el nom introduït per la partícula ‘Son’, que ve de ‘ço de’ (propietat de); precisament, aquesta partícula no es popularitzà fins al segle XVI. Segons la tradició, el primer propietari afincat al territori serverí, de la famíliadel qual prengué nom la possessió i, després, el nucli urbà, fou Jaume Servera, un dels capitans de Jaume I. Ja a la segona meitat del s XIII, les terres de la contrada ja estaven sota els dominis directe i útil dels Cervera i Ferri, respectivament. És possible que els primers pobladors de llinatge Servera provenguessin de Cervera del Rosselló o Cervera de la Segarra. Una vegada deixat clar que Son Servera prové de la possessió de la família Servera, podem entrar a debatre l’etimologia del llinatge... i si s’hauria de grafiar amb ‘s’ o amb ‘c’. Segons Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, el cognom Servera pot correspondre a una variant ortogràfica de Cervera, derivat de ‘cervus’, ‘cérvol’, però també pot tenir un origen diferent: Servera derivat de ‘serva’5


 Son Servera des del Puig de Sa Font

Els textos:
-DCVB: Servera: Arbre que fa les serves. Etim.: derivat de serva. El cognom Servera pot esser una variant merament ortogràfica de Cervera, però també pot representar un origen diferent: Cervera derivat de ‘cervus’ [‘cérvol’], i Servera de serva.

Font:
DCVB s.v. ‘Servera’
Son Servera des del puig da sa Font (foto GV)
-PMDM: Son Servera: Tomó el nombre de Jaime Servera, uno de los capitanes del ejército de Jaume I.

Font:
“Pobles de Mallorca”, n. 26. Palma: Diario de Mallorca, 15-07-1988
-GEM: Pel que fa a l’etimologia, Son Servera, que apareix documentat per primera vegada el 1560, pren el nom d’una antiga possessió, la qual era propietat de la família Cervera [sic]. A la primera meitat del s XV, Angelina Ferri, de Binicanella, es casà amb Salvador Cervera Valls, de Porreres. Així i tot, durant la segona meitat del s XIII, les terres de la contrada ja estaven sota els dominis directe i útil dels Cervera i Ferri, respectivament. Per contra, són denominats Cervera tres municipis del teritori de parla catalana, situats al Baix Maestrat, la Segarra i el Rosselló. Segons Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, el llinatge Servera pot correspondre a una variant ortogràfica de Cervera però també pot tractar-se d’un origen diferent: Cervera derivat de ‘cervus’, ‘cérvol’, i Servera derivat de ‘serva’. Així mateix, hi ha la teoria de Josep Balari, que fa provenir el mot Cervera del llatí ‘cervaria’, de significació orogràfica, de la mateixa arrel llatina de ‘cervix’,  bescoll’. Aquesta suposició es fonamenta en el fet que moltes localitats de nom Cervera s’aixequen damunt pujols semicirculars o prop de l’estret o coll d’alguna península.

-Font:
GEM, XVI, 198.
-GPM: Després de la conquesta de Jaume I, i a conseqüència del repartiment de les terres, el rei cedí 32 cavalleria a Jaume Cervera, destacat capità de les seves milícies. Mig segle després, la contrada estava sota el domini dels Cervera i dels Ferri. En el s XV es documenta l’existència d’una possessió propietat de la família Cervera, coneguda com les Cases de Son Servera o can Singala. El topònim que va prevaler per a la vila fou Son Servera amb ‘S’. Segons l’estudi de la UIB i de l’IEC, referent a la historiografia tradicional, tendria dues possibles vessants, en funció de la grafia utilitzada. El llinatge Cervera provindria del mot ‘cervaria’: ‘lloc de cérvols’ i, conseqüentment, donaria lloc al topònim Son Cervera. Mentre que Servera amb ‘S’ derivaria del llatí ‘serva’: ‘nom de fruita’. Com a referència etimològica, en el llibre Viaje a las villas de Mallorca, de Jeroni de Berard, s’esmenta la procedència dels primers pobladors, naturals del municipi català de Cervera. El Govern de les Illes Balears amb el Decret del 14 d’abril de 1988, pretenia establir els topònims per a les Illes Balears, resultat del qual es concedí l’oficialitat al nom de Son Cervera. No obstant això, la vila s’oposà a la decisió i per unanimitat del plenari demanà la revisió del Decret. Gràcies a les nombroses proves aportades, es verificà l’antiguitat de la grafia adoptada tradicionalment. D’entre elles, cal destacar l’estudi de Gabriel Barceló, on s’esposen testimonis de la provinença del topònim a diversos textos històrics... on la grafia Servera ja apareix amb la ‘s’ (possiblement per errada de reproducció), en el document de 17 d’octubre de 1268 on figura el nom de Jaume Servera... Produccions com el plànol de Jeroni Berard (1789) i el mapa del cardenal Despuig (1784), realitzat quan encara la vila era llogaret d’Artà, es cartografiaren amb el topònim de Son Servera.

Font:
“Son Servera. Guia dels pobles de Mallorca”, n. 50. Palma: Hora Nova, 2003, p. 6