Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 208
TERROR 1/ Yasmin Ferrer Huckson


 

 Aquests mesos de confinament, hi ha hagut un grup de lletraferits gabellins que s’han atrevit a mantenir correspondència per a realitzar un curs d’escriptura creativa, centrat en el TEMA de TERROR. En el curs, que encara és obert, s’han pogut treballar textos de Poe, Shelley o Arreola, entre d’altres. L’experiència ha estat satisfactòria tant per l’alumnat com per part del professor. La creativitat en aquest cas la de l’escriptura, ha servit per combatre l’avorriment i la incertesa en aquest temps de confinament. Aquests textos que teniu a continuació són el resultat parcial de l’experiència creativa.


Malson: el fi de la epidèmia, el parricidi

Alguna cosa em devia aclaparar abans d’anar-me’n a dormir, perquè no sé com el cap em pogué fer aquesta mala passada. Era enmig de l’Estat d’alarma per l’epidèmia, i duia nits recordant uns somnis més estranys d’allò comú. També vaig aprofitar el temps lliure per a fer coses per casa, com ordenar l’armari i el traster.

Doncs allà vaig trobar-hi un marc de fotos de quan érem petits que em va regalar pel meu aniversari el meu germà i la seva parella. Què vívid! El meu germà m’intentava matar. Em trobava despistada, al devora del safareig, entre les flors confiteres del portal de casa. I de sobte, una sensació abrupta i molesta, com d’un raig creant una diana electrificada amb el terra. Vaig veure que algú m’observava. Sentia l’assetjament.

Des de damunt la paret de pedra seca, entre els cactus invasors que allà s’apilaven, vaig entreveure un cap, que m’era familiar, sinó fraternalment reconegut. Abans de que pogués dir el seu nom, el meu diafragma saltà sobtadament amb el renou del primer tret. “Què fa amb una pistola?”- em demanava pel meu interior, sinó des de la superfície, de la fase prèvia del malson. Alguna cosa dins meu em deia, malgrat el frenesí de la confusió, que allò era massa estrany. Però decidí córrer i fer de presa en plena fugida. “Per què m’empaites?” Em qüestionava una vegada rere l’altra, sense poder trobar resposta a la set de mal per part d’aquella cara, aquell rostre que ara trobava infernal. “Es deu haver tornat psicòpata”-crec que va ser el darrer fil de pensament que es dignà a contestar-me abans de que tot pensament fugís deixant el meu cos dominat per un hàlit automàtic de supervivència. Sentia com les bales es disparaven i em seguien, en un camp d’atracció nefast. Era com si sentís la pressió de la munició fent-me punteria. Record, abans de despertar-me carregada d’ansietat, de estar a la vora d’un balcó davant el moll, quasi funambulesca, mirant que no em veiés l’autoritat des del carrer. I allà estava ell, a vora seva. Crec que tan sols jo el podia veure. Mai oblidaré els ulls inhòspits i hostils del meu germà posseït per l’odi, abans de que em precipités al meu final.

Fi

Yasmin Ferrer Huckson




***

Quan el llop va començar a udolar se’m va eriçar el pèl de la nuca. El vent semblava bufar amb una força extraordinària que feia que se’ns caigués les caputxes i ens despentinéssim.

–M’haguessis fet cas de partir d’hora i ens haguéssim estalviat el trajecte en la foscor- vaig dir mosca.

-El pitjor tram ja l’hem passat, ja tan sols queden les corbes fins a arribar al palau.

Tenia la meva germana aferrada pel braç, amb la meva mà gelada a sobre del seu vestit de seda turquesa, el qual era abrigat per una capa de pell adobada de color beix. M’estava penedint d’haver acceptat la invitació al ball.

De cop i volta a la cresta de la corba on arribava el llum del fanalet s’intuïa un animal de color blanc, allà aturat. La Dulcina de sobte esbufega i frena friccionant les peülles en la graveta. Sense apartar la mirada, ella va amollar les rendes de Dulcina i ens vàrem agafar de les enagos amb ensurt.

Era un licantrop assegut que ens donava l’esquena. Mirava dins el bosc ombrívol. No es movia. La meva germana, molt més valenta que jo, sempre havia estat exempta de supersticions.

-No cal que t’espantis. Tan sols és un llop de la serralada. Però com és que no s’espanta? Vaig a esbrinar. Vigila a Dulcina.

Pensava que s’havia tornat boja. No em podia creure que tan ràpid havia botat del carruatge i s’estava atracant al licantrop. Vaig voler cridar que no hi anés, però semblava que l’aire m’havia ressecat el coll tal com les pedres de sal acaben amb la humitat.

La meva germana es va atracant mentre sento que les passes es van allunyant i ja només són sorolls que se’l mengen el buit del bosc. La euga esbufega amb més intensitat. Quan de sobte, Dulcina perd el control i descarrilem amb el carruatge sencer pendent avall.

Després de despertar de les contusions vaig escalar entre la frondositat. Sentia que no m’havia fet res. Pensava que el fred i la por m’havien desinhibit del meu cos. Vaig travessar la capa de boira i sortí del sotabosc. Arribo a la carretera i m’aturo a la corba. La meva germana no hi és. Decideixo esperar mentre descanso. L’aire es condensa i el meu alè dibuixa formes efímeres en la foscor. Però un raig de llum d’un carruatge l’il·lumina. I veig davant meu, projectada una ombra llarga d’un can, que es va fent menys i menys extensa. Es va atracant la ombra a la meva posició. Fins que es sent com un cavall renilla estrepitós uns metres al darrera i sento dues veus familiars. Em vaig quedar congelada d’espant vaig sentir la meva veu i de sobte algú que botà del carro.

 

Yasmin Ferrer Huckson