Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 280

Primer dia de la resta de la seva vida:

          FRANCESC FLORIT i FERRAGUT
















 (*) Aquest article fou escrit pel mateix personatge protagonista, que hem rescatat de l' “Arxiu Meyme”




   Si t’atures a pensar-ho, no tenim cap prova irrefutable que quan et despertes al matí no ho estàs fent per primera i única vegada, que tot el cúmul d’esdeveniments que atresores en aquesta dependència d’objectes esbarriats que és la memòria no sigui més que una heterogènia, però molt coherent, càrrega d’informació irrefutable, un arxiu ple de documents implantat en el teu cervell  per un déu febrós perquè, quan obris els ulls, t’adonis que allò on pengen peces és un penja-robes i que aquesta dona de galtes rosades i pèl tenyit, somriure postís i llavis inflats amb silicona, és la infermera.

Francesc Florit i Ferragut – el de les tres “F“ – serà donat d’alta a l’hospital a on una maleïda afecció vírica el portà. Fou malaltia seriosa i més llarga del que es pensava. Retornar a casa seva li  suposà recomençar, és el primer dia de la resta de la seva vida. ”Avui em donaran l’alta! – pensa en Francesc – sí, però si tot això fos mentida, si només fos fruit d’un xip implantat a la meva memòria, si aquest despertar meu fos d’un sol dia, d’un sol moment, únic, com aquells insectes  que duren el que la llum del dia i, al vespre, es difuminen? “


Floquets de caspa

En Francesc rescata, per uns moments, una anècdota de quan tenia vint anys i escaig, carrera recentment acabada, enamorat fins al moll de l'os d’una dona casada que únicament es deixa veure els dimecres de cada setmana i que li fa observar com la camisa està plena de puntets blancs, de caspa. Preocupat s’apropa a la consulta d’un dermatòleg, que l’examina fins a l’extrem d’extreure-li partícules greixoses de la panxa.

__”M’escolti, senyor meu: – explica el doctor en dermatologia – li serè sincer, perquè en això, exclusivament, radica la meva professió. Jo podria receptar-li un caramull de xampús, cremes o ungüents que no li servirien de res. I això ho sé perquè vaig haver d’estudiar-ho durant 8 anys. Vostè és seborreic, sé que és feixuc d’admetre, però això no es pot arreglar. Els seborreics  solen sofrir infart o embòlia, inclús n’hi ha que s’han fet l'“harakiri””.

Aquell diagnòstic cruel va acompanyar en Francesc dia rere dia, i especialment les temporades en què la caspa li cobria el coll de l’americana, com floquets de neu. La depressió el dominà fins a esbucar el seu ànim, cosa que va comportar un fotimer de descomposicions intestinals que, pel que sembla, originaren l’afecció vírica que l’ha tingut internat a l'hospital fins avui. "Si hagués anat a comprar als mercats de sa Pobla o de Pollença en comptes de fer-ho a Sineu o Capdepera, no hagués aplegat aquest virus."  ”Però si en aquests dos pobles darrers que m’ha dit no n’hi va haver, de mercat, les grans superfícies ho havien copat tot. Es veu que allà tot es més sà", respon en Francesc, tot trist  i compungit quan comprova que s’ha tornat cap pelat, calb!

D'ençà d'aquest fet han passat anys i panys – que fou quan deixàrem constància de la història casposa d’en Xesc –. Com  li han dit, que si viatjava a Turquia aconseguiria un nou aspecte, i que el pel li tornaria a florejar…¡¡??, ho hem afegit nosaltres a la verídica narració escrita fa un grapat d’anys.


Alopècia femenina

Idò, en Francesc anà cap a Turquia, amb na Catalina, la seva esposa, que també ho necessita, ja que tenia una incipient alopècia al front, de la qual culpà la menopausa. L’endemà de l'enterrament de la sardina partiren cap a Turquia, i si ara us  topau amb la parella per devers la llar d’ancians del seu poble, ambdós semblen dos clons rejovenits en relació a l’aspecte d’abans de viatjar.  Però, això sí, abans han de passar almanco tres mesos perquè les cabelleres rebrotin esponeroses…

 A l’arribada a casa seva hi hagué celebració de pinyol vermell en commemoració d’aquell primer dia de la resta de la seva vida.  Que ho pugin gaudir per molt de temps!



De l'Arxiu “MEYME”