Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 359

Primer dia de la resta de la seva vida:

          BERNAT TOUS i PONT










 








Bernat Tous i Pont és, devers l’any 1950 i següents,  l’encarregat del cementiri del seu poble. El que li va succeir trobant-se en les dependències del depòsit de difunts, un vespre que no l’acompanyaven els dos a tres veïns que acostumen a estar amb ell en les vigílies dels traspassats a qui no es pot sepultar abans de les 24 hores, suposà una experiència nova en les tètriques vivències que, per la seva professió, li va tocar viure en el camp sant. Aquells personatges que vetllen els cadàvers van sempre proveïts de pa, sobrassada, formatge, vi negre, aigua i cafè, per sopar, per poder aguantar millor la lentitud amb què passen les hores fins a l’alba. De vegades s’encollen als descrits els familiars dels difunts, gent noctàmbula, bohemis, la major part desconeguts uns dels altres,  formant una espècie de confraria clandestina, fins al punt que --segons contava en Bernat – aquells grups, en els seus millors dies (més ben dit, nits) assolien la vintena de membres. Alguns d’ells acusaven, ben aviat, la xafogor del lloc, que suportaven durant poc temps i desapareixien sense tornar-los a veure.

L’edifici del cementiri no sembla encobeir un lloc tan sinistre. Amb certa benevolència, pot considerar-se fins i tot elegant. Està ubicat a la part forana del poble, s’ha de travessar un petit pinar per un caminoi de grava, i de fang quan plou. Una mena de camí de cavall que únicament la diligència de transport de difunts pot travessar. El depòsit, just a l’entrada, és una espècie de búnquer de pedra blanca on, especialment quan fa mal temps, s’ensuma l’olor com si hagués començat a descompondre’s l’ànima de tots els dimonis. També fa olor de sobredosi de desinfectant. Les rajoles fan barbeta, tenen floridura, i la humitat ha envaït les parets, mentre al sòtil il·luminen l’estança dues serps fosforescents que pipellegen amb llum corcada. 

                                                                                        Posant ordre entre els traspassats 

En Bernat, l’encarregat, l’enterrador, és un personatge desdentat, amb un poc de gep, amb el nas aplanat com si hagués practicat boxa, calb, sempre amb capell i fumant sempre amb pipa; amb la camisa desembotonada, mostra una part de la pitrera poblada de negre pel. Els acompanyants admiren en Bernat, tothom sap, als voltants, que es va casar amb una preciosa difunta que li donà la “bona nit” quan tancava la dependència del depòsit. En Bernat va sentir un calfred quan, intentant treure-li a la dona l’anell que portava, aquesta estirà el braç i li etzibà una dolça salutació. Epilèpsia que, altres vegades, ha confós els metges, per l’aturada respiratòria del malalt que sembla ser mort, com fou el cas de Lluïsa.

                                                                                                             Dibuix de Víctor Solís

 Aquell primer dia de la resta de la seva vida, un 25 de març, en Bernat va haver de xerrar amb na Lluïsa – com hem dit, aquest era el nom de la ressuscitada – més d’una hora, fins que acordaren que amb la Guzzi d’en Bernat pujarien tots dos, a las 4 de la nit, al carrer de les Flors, en Bernat vivia, al poble. Ningú no va entendre, al dia següent, com havia desaparegut el fèretre. Na Lluïsa només tenia un germà, a l’estranger, i havia d’arribar al poble aquell mateix dia. Les persones més properes a la casa que na Lluïsa tenia en lloguer eren un matrimoni alemany, amb el qual s’havia relacionat feia mig any. En Bernat va convèncer tothom que el cos de na Lluïsa es feia enterrar, per ràpida descomposició. Quan hagué passat un temps i ningú ja no ho recordava, na Lluïsa pogué sortir de l’amagatall del soterrani de can Bernat, on ell la tenia confinada. Na Lluïsa i en Bernat es traslladaren a la capital, li llogà un pis i cada setmana ell hi anava – a no ser que hi hagués qualcú per enterrar --, fins que transcorregut any i mig es presentà al poble, amb na Lluïsa, casat i ben casat. Ningú no la reconegué, s’havia amagrit molt, era quelcom transparent.

És aquest un fet real – segons aquells amics de bauxa del cementeri –del qual, al poble, algú encara se’n fa creus. I qui no ho cregui que ho vagi a cercar.


De l’Arxiu “Meyme”