Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 401


Després d'expressar la meva pena, parlant ahir vespre amb n’Àngela, de bona gana seguiré expressant avui els meus sentiments de pena i de pau cristiana per la mort del meu cusí Bartomeu.

Sentiments i records ara se'm fan una trunyella. El veig tocant el clarinet, dret a l’entrada de ca seva, carrer de Son Magdalè; em cridà l’atenció la riquesa i varietat de tants de sons que sortien de l’instrument. M'impressionà la dolcesa d'aquella veu sentida tan de prop. Crec que era el temps de seu servei militar. Jo era un nin, ens guanyam d'onze anys.

El seu mestre fou el senyor Oliver, que més que per deixeble, crec que el considerava com un fill. Me satisfà haver-lo ajudat a deixar a la Universitat de les Illes Balears el patrimoni musical escrit que en Bartomeu heretà del seu mestre i d'altres autors gabellins.

“Des de la seva infància”, ens deia sa mare, la tia Àngela, “en Bartomeu vol ser músic”, a posta volgué orientar la seva vocació en el servei militar.

Com a conrador al costat de son pare, es concu Antoni, s'especialitzà com exsecallador al costat de mestre Antoni Ferrer, el barber de La Palmera. Jo sempre l’associava amb aquella  cançó, “ Jo estic damunt un cimal, el més alt de s’olivera, feis pregàries, amor meva, que si caic no em faci mal”. Una tonada preciosa.

Conec de prop les doloroses circumstàncies dels anys de la nostra escandalosa guerra civil i les penalitats familiars que marcaren la nostra família. Don Antoni Morey, el rector, canvià en llibertat la tan injusta situació. Voldria no morir-me abans de deixar escrit tal com el concu Antoni, son pare, m’ho contà; em quedà gravat fil  per randa i per sempre.

En Bartomeu ha estat sempre músic, però no per a ell sol, sinó a favor del  poble de Capdepera i sobretot per a la formació del jovent que venia darrere. Director i membre de la Banda Municipal, amb tots els alts i baixos propis d'una època i de una Capdepera bastant diferent de la que ara tenim. Ara collim els fruits del que ell va sembrar. Era just que l’Ajuntament oficialment reconegués el seu sacrificat  i fecund treball a favor del poble.

“Sa música duu música”, deia mestre Miquel Llull, Pil·litu. Sols els que són músics de vocació, aguanten i segueixen i en Bartomeu ha estat un d’ells. En primer lloc és un art que requereix constància i esforç. Ell em contava que en temps d'arrabassar palmes, venia dos vespres per setmana des des “Es Verger” per als assaigs. Es vol voluntat, després de tot lo sant dia voltant garbellons i estirant amb força per la muntanya, agafar bicicleta i cap a la vila falta gent.

Jo crec que la música li fou molt agraïda i generosa, no perquè li donàs dobbers (bé va suar en Es Clot Gran i altres bandes el pa de cada dia), sinó perquè li mostrà de prop la cara de n'Antònia, la que després fou la seva dona. És una suposició meva, però no en sé més. Aquí vull destacar el gran mèrit d'ella per aguantar totes les molèsties de tants i tants d'alumnes, tants i tants de dies, aprenent música baix la direcció d’en Tomeu. Ho havia après de sa mare, madò Margalida “Vergera”, que aguantà també tantes hores de classe de música a ca seva en aquell carreró de Sant Joan, baix la direcció de son pare, mestre Miquel “Pil·litu”. Record que mestre Antoni Ferrer, parlant de n'Àngela, la filla, em digué quelcom així: “Aquesta haurà de ser música també perquè de cada banda li venen ones”.

La meva relació amb el cusí Bartomeu s'anà confitant cada vegada que, ja residint a Palma amb els meus pares, veníem a Capdepera. Mumare sempre començava per Son Magdalè, abans d'arribar al carrer de la Mar. La tia Àngela i el concu Antoni eren la primera estació. Jo he pogut gaudir de la relació amb el concu, sobretot; mumare quedava amb la tia Àngela.

Passats més anys, ja sense mon pare, i sense els vells de Son Magdalè, la relació passà amb en Tomeu i n’Antònia a Can Pau, a la casa nova, perquè la casa anterior del Carrer Fondu quedà finalment superada i així es complí el tan repetit desig de n’Antònia de  tenir una casa gran.

Aquí en Bartomeu tingué espai a voler i un hort que cuidà amb seny i saviesa fins a lo darrer, del que jo i mumare sempre en rebíem alguna saborosa participació. En Bartomeu aquí seguí amb l’afició de sempre de tenir abelles i mel; havia heretat la màquina que inventà don Ramón “des Faro.”

Aquest detall em suggereix la idea de recercar en els seus arxius tota la col·lecció de cançons i partitures musicals antigues que es cantaven a Capdepera i de les quals ell tenia constància escrita. És una possible tasca per dirigir en Víctor, un dels seus nets.

No he parlat encara ni amb en Miquel, el seu gendre, ni amb l’altre net, en Marc, ni amb na Llucía, cunyada, ni amb n' Antoni, cunyat. Compartesc amb tots el condol de la mort d’en Tomeu. Pens en tots i vos record especialment. Seguiu units, empenyent per bon camí els qui venen darrere. Salut i pau per tots.

Estimat Tomeu: Sempre respectares les meves idees religioses de les que mai parlàrem; tal com feren sempre els teus pares amb els que sempre els meus i jo ens hem sentit tan units i estimats. Ara et veig en el cel, en pau, feliç, alliberat del pes dels 95 anys tan ben aprofitats. No importa que t’ho digui, sé que ja ho fas acompanyant els teus amb mirada profunda de pare i padrí. Gaudeix amb els àngels, sobretot amb els que et donin la batuta perquè els dirigesquis sense mirar partitura. Dona una besada a ton pare i a ta mare i als meus de part meva. Estàs  amb  en Joan, el teu germà que te passà davant. Ets i seràs feliç amb Déu per sempre. Aquí dalt ens tornarem trobar tots un dia i seguirem plegats la festa. Una abraçada molt forta.

Llorenç.

 

Ceinos de Campos  1 de Febrer 2020