Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 517
Part 2. La vorera de mar torna sanitosa


Imatge de Joan Sans

 

Aquell amuntegament de gent empobrida a les ciutats industrials europees a mitjan segle XIX repercutí en la salut de la població; es va constatar un augment de la mortalitat infantil, una disminució de l'esperança de vida de la classe treballadora i l'aparició de constants i devastadores epidèmies.

La primera ciutat europea que reaccionà promovent grans reformes urbanístiques en el nucli urbà medieval fou París. Barris sencers atapeïts de vells habitatges malsans foren enderrocats i en el seu lloc s'obriren grans avingudes, amples i rectilínies, amb blocs de pisos ostentosos promoguts per gent enriquida que especulava amb uns terrenys situats en el cor de la ciutat. Després seguirien el model altres ciutats com Bordeus, Brussel·les o Milà. A Barcelona el primer projecte per modernitzar la Ciutat Vella fou el de Ildefons Cerdà l'any 1859; una de les grans vies projectades no s'obrí fins a l'any 1908, és la coneguda Via Laietana.

Palma, com a ciutat portuària, estava exposada a patir imprevistes i ferestes epidèmies que entraven per via marítima. L'any 1865 en patí una de còlera que ocasionà 2.175 morts; cinc anys més tard era el tifus que provocava alarma, deixant 231 defuncions. Aquelles mortalitats atemorien tota la població, per la qual cosa començaren a circular mesures de caire higiènic; es demanaren reformes urbanes, especialment l'enderrocament de les murades i la canalització de les aigües. La premsa es referia a les murades com «este cinturón de piedra que nos oprime i mantiene el aire fétido». Durant el Sexenni s'inicià, l'any 1873, l'enrunament de la murada en el tram situat davant la Llotja. 

Antoni Ribas Oliver, 1900. Al fons la torre de Pelaires.

A Ciutat les pudors augmentaven a l'estiu a causa de la calor. Aquells aires viciats preocupaven, especialment a les classes benestants. Els aires saludables i frescs se cercaren a vorera de mar, especialment a la zona d'El Terreno, on podien gaudir de la brisa marina acaronadora i un aire perfumat per l'olorosa vegetació de les garrigues. No és una casualitat que l'església d'El Terreno es dedicàs l'any 1870 a la Mare de Déu de la Salut.

La por al contagi és una actitud que, quan el risc per a la salut existeix, s'encomana amb força i és persistent. La primera capella bastida a Cala Rajada és de l'any 1891 i està dedicada a Sant Roc, un dels sants sanadors amb més devoció i tradició; protector d'epidèmies des de la seva canonització l'any 1584. Nat a Montpellier (França) l'any 1300, fou un pelegrí que en arribar a Roma es dedicà a atendre els malats de pesta.

En el darrer quart del segle XIX les principals activitats dels pescadors i mariners gabellins eren el comerç i el contraban. Les referències documentals de què disposam expliquen que eren dues activitats de risc. L'any 1838 l'Ajuntament reclamava el completo de Armamento y Municiones correspondiente a las 134 plazas existentes en esta Milicia Nacional para poder hacer frente a cualquier buque costero de los que transportan género de Ilícito Comercio en caso de hacer alguna tentativa e impedirle su desembarque1. L'any 1870 un acord municipal decidia ejercer la más esquisita vigilancia por mar y tierra al objeto de preservar esta población de la epidemia reinante2.

La decisió de dedicar la capella a Sant Roc correspondria als estiuejants benestants, preocupats per la salut i per les activitats de risc que es desenvolupaven al port. En la tasca de convèncer els veïns cala-rajaders hi tendria molt a veure en Josep Sureda Tafona, vicari de Capdepera entre 1856 i 1881, el qual havia viscut i patit alguns episodis d'emergència sanitària. Una inquietud que encomanant-se a Sant Roc sentien alleujada.

Quan el cos mèdic decidí recomanar a la població prendre els aires marins per les seves qualitats sanitoses la secular actitud de prevenció començà a esquerdar-se. Seria l'any 1870 quan l'Arxiduc visità per primera vegada les coves d'Artà. Explicava que en arribar a vorera de mar el camí fa baixada i serpenteja entrant en un pinar conegut com els Pins de ses Vegues. El topònim ens indica que llavors la gent de la contrada ja coneixia i gaudia dels benèfics aires marins i aprofitava la recomanable visita a les coves per passar el dia a vorera de mar.

 La comunitat metodista als Pins de ses Vegues (Canyamel)

 Ma mare em contava que la nostra caseta del Carregador es va bastir per allotjar un repadrí seu malalt de tuberculosi. Llavors la malaltia no tenia cura i era contagiosa, per la qual cosa els malalts que la patien eren aïllats, si hi havia la possibilitat de fer-ho. Aquell home nomia Miquel Gili Fornaris, natural d'Artà; es casà amb la gabellina Catalina Melis, i passaren a residir a Capdepera. La filla petita, na Francisca, va néixer l'any 1862. Uns anys més tard aquell home emmalaltí i, malgrat els esforços, finà abans de 18703.

Llavors la tuberculosi era una malaltia prou coneguda i, com he dit, incurable; els metges, com a mesura pal·liativa, recomanaven els aires marins perquè anaven bé per als pulmons. El primer metge gabellí, Sebastià Ferrer Pellicer, finà afectat de tuberculosi als 56 anys; era l'any 1898.

La fotografia presenta la zona del Carregador a principi del segle XX. La casa pagesa del fons és aquella en la qual habità Miquel Gili. Està una mica retirada de la primera línia perquè la finalitat no era gaudir del paisatge marí sinó dels aires sanitosos; les finestres eren de petites dimensions. El casal de darrere era la residència d'estiu de la benestant família Cardaix; A les seves terres havien plantat vinya i als soterranis de la casa hi havia els enginys necessaris per a produir vi. En el primer pla hi ha Villa Buenos Aires, construïda entorn a l'any 1908 com a moderna residència d'estiueig. Contemplada amb la mirada actual aquella casa simbolitza una nova manera d'entendre la relació amb la mar. Entre la construcció de la casa dels meus avantpassats i Villa Buenos Aires passaren quaranta anys, els suficients per a canviar la manera de viure i entendre la mar; s'havia passat de la prevenció al desig de  gaudir-la com a font de plaer i benestar.

 Es Carregador

 

Notes:

1   Acta municipal del 13 de febrer de 1838

2   Acta municipal del 22 d'octubre de 1870

3   Dades obtingudes a l'arxiu del jutjat municipal

4   La fotografia ha estat cedida pel company Antoni Flaquer Obrador Coix. Res estimula més que una bona imatge per a provocar una reflexió. Gràcies.