Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 503
Reflexió sobre el llibre d'en Miquel Flaquer Llull "Recreo"



L'infatigable company i amic Miquel Flaquer Llull presentava, el dissabte 23 de novembre, el llibre on recull i contextualitza les cartes que es creuaren els gabellins Amadeu Alou i Antoni Maria Alzina amb dos alts representants de l'activisme polític i religiós de Mallorca: Llorenç Bisbal, sindicalista i principal dirigent del socialisme illenc, i Antoni Maria Alcover, antic Vicari General de la Diòcesi.

En aquell debat d'altura realitzat l'any 1911 es parla de Déu, de religió, de política i de ciència. Tant pel tema com pels personatges era una discussió genuïnament gabellina, és a dir, que l'únic poble de Mallorca on aquell debat tenia sentit era a Capdepera.

Aleshores l'Església controlava el discurs públic i passava pel sedàs de la moral catòlica el comportament de la ciutadania. Llavors la vida espiritual interessava tant com la material i l'Església aprofitava aquella necessitat de Déu per a fer-se valer. En el moment de la polèmica l'Església local tenia assumit que la unitat religiosa s'havia trencat i que calia preservar la bona convivència. Aquesta podia ser la raó per la qual Alcover no va voler polemitzar amb el metodista Alou.

Tant Alou (24 anys) com Alzina (30 anys i aleshores resident a Barcelona) eren fills d'aquella generació de gabellins que havien trencat amb la unitat catòlica. Aquell any de 1911 agafaven el relleu generacional manifestant públicament la seva disidència.

La constitució de 1869 legalitzà, per primera vegada, la llibertat de culte i de pensament i concedia el dret a vot i a la participació política a tots els homes. L'any següent en els jutjats municipals s'obria un registre civil per a naixements, matrimonis i defuncions; un control que fins llavors havia estat únicament en mans de l'Esglesia. Amb aquelles mesures governatives s'obria pas la formació d'una societat civil més lliure i respectuosa amb la diversitat política i religiosa.

La següent etapa, la Restauració borbònica, comencà l'any 1876 amb la redacció d'una nova constitució. Entre 1876 i 1923 l'Església treballà incansablement per recuperar i enfortir la unitat religiosa i política. És en aquell context de lluita aferrissada per controlar el discurs públic que té lloc la polèmica que recull el llibre d'en Miquel.

En el debat s'exposa amb total claretat els desencontres entre els quatre personatges. Alcover, en nom de l'Església, defensa la postura més reaccionària: l'integrisme; partidari de la unitat absoluta i de la preeminència de la religió sobre la política; recomana donar bastó. Alou afirma que no és necessari negar a Dèu per a ser socialista i, com a metodista, assegura que la religió és allò que dona sentit a la vida. Bisbal defensa una postura molt semblant a la dels nostres espiritistes, afirmant que la seva ideologia no es base en la fe sinó en el dubte; d'aquí que fos partidari de separar religió i política. Alzina és el més ferm defensor de la lluita política, imprescindible per a canviar la societat i millorar-la; no estava disposat a permetre que la religió catòlica s'immiscis en la política; era un abrandat anticlerical. Alou, Bisbal i Alzina defensaven tres maneres ben diferents de viure la política, però alhora eren capaços de conviure dins el socialisme.

En els darrers anys la política espanyola ha tornat molt reaccionària i les onades que ens arriben duen la marca de l'integrisme. Allò que s'autoanomena constitucionalisme no pretén altra cosa que aixecar la bandera de la unitat política i territorial, dimonitzant a tots aquells que no pensen de la mateixa manera; quan són més constitucionals que ells perquè no discriminen per qüestions ideològiques. Hem tornat cent cinquanta anys enrere. Per entendre que allò que pretenen els reaccionaris és una barbaritat, provocant dolor innecessariament i obrint ferides males de curar, no hi ha res millor que repassar la història viscuda i avaluar les raons que ens han portat fins aquí.

La realitat juga en contra dels reaccionaris, d'aquí la seva visceralitat. Unes dades sobre els casaments realitzats a Capdepera l'any 2017 són prou il·lustratives de per on va la societat actual. Dit any varen contreure matrimoni seixanta parelles, de les quals cinquanta-dues ho feren únicament per la via civil i vuit per la religiosa. Entre les cent vint persones casades hi havia representants de desset nacionalitats: denou eren europeus no espanyols, deu americans i dos africans. En un món tan globalitzat les velles quimeres unitàries no tenen sentit; el repte és un altre: assumir i integrar tota aquella gent que any rere any arriba per a quedar-se.