Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 455

Aprofit aquesta avinentesa per esbossar una laudatio d'en Miquel Llull... caldria qualificar-lo sobre tot com un historiador de les idees polítiques, particularment interessat per les relacions de poder i l’antropologia cultural de col·lectivitats com la gabellina, ancestralment perifèrica.




En Miquel m'ha demanat de participar amb uns comentaris en aquesta presentació del seu darrer llibre, que ens ofereix com un suplement documental al seu estudi sobre la història del socialisme a Capdepera fins a la Guerra Civil, un estudi magnífic i rigorós que, segons en David Ginard, resultava ser «la primera monografia científica sobre el socialisme en un poble de Mallorca».

Ho faig amb molt de gust, però –més que comentar aquesta nova documentació, això ja ho ha fet amb el seu profund coneixement de la història local en Josep Terrassa, el sènior indiscutible dels estudis històrics gabellins– me permetreu que jo aprofiti aquesta avinentesa per esbossar una laudatio d'en Miquel Llull.

Dins el món real és bibliotecari a Palma i dins el món imaginari, en certa manera molt més real que el món real, té al seu càrrec la biblioteca del Golea, que ell mateix va crear, pensant que «Capdepera no és el centre del món; però ho podria ser».

En Miquel és un lletraferit i, doncs, no tant sols una persona culta, aficionada a llegir i escriure, sinó també, com diu el diccionari sub voce: «lletraferit»: «un amant de conrear les lletres». És a dir, una persona que sent amor per la paraula escrita i que per això mateix la cultiva, com si fos la terra, perquè doni fruits.

És poeta i traductor de poesia. Fa poc, per exemple, va traduir al català alguns poemes emblemàtics de Federico García Lorca, sense cap mena de dubte un dels poetes més difícils de traduir de la literatura espanyola. I d'aquest grandíssim repte de re-creació poètica, en Miquel n'ha sortit victoriós.

Tots coneixem també en Miquel Llull com assagista de la revista Cap Vermell i, aleshores, el coneixem com home de combat, un combat intel·lectual i, si més no, ideològic, un combat que lliura sempre amb la fermesa de les seves conviccions. Unes conviccions republicanes arrelades dins la tradició socialista, unes conviccions que postulen la raó de ser, històrica i cultural, dels Països Catalans i que el porten a dur, vagi on vagi, aquest llaç groc reivindicatiu i solidari.

Avui vespre, emperò, vos voldria parlar d'en Miquel com a historiador. Ho és de formació i per vocació: un historiador que amb massa modèstia es diu «cronista», però, des d'una perspectiva estrictament acadèmica, caldria qualificar-lo sobre tot com un historiador de les idees polítiques, particularment interessat per les relacions de poder i l'antropologia cultural de col·lectivitats com la gabellina, ancestralment perifèrica.

Això, és clar, si deixam a part, el seu opus eximium sobre el psiquiatre Joan Alzina i Melis, un llibre que necessitaria una presentació específica.

Ara bé, si hagués de quintaessenciar el seu treball d'historiador ho faria dient: En Miquel Llull escriu sobre el present des del passat i sobre el passat des del present.

Per això exigeix de nosaltres que mirem el nostre present des del passat, des d'aquella mirada utòpica, centenars de mirades, que ens interpel·len en la portada del seu llibre sobre el socialisme a Capdepera, per preguntar-nos: Què queda d’aquell Primer de Maig de 1932, què s´ha fet d'aquella «idea infinita»?


El rigor historiogràfic d'en Miquel es nodreix precisament d'aquesta empatia utòpica que reclaman als passats irredempts, segons Walter Benjamin.

Aquest filòsof alemany, d'origen jueu, un dels més grans pensadors europeus del segle XX, ho va deixar escrit dins les seves Tesis sobre el concepte d'història, on va sintetitzar la seva concepció de la tasca d'historiador.

Cal recordar que ho va fer en un moment crucial del seu exili francès, perseguit per la Gestapo, a punt de passar a Portugal a través de l'Espanya franquista. És sabut que la Guardia Civil el va aturar al passatge de la frontera franco-espanyola, a Port Bou, i que Walter Benjamin s´hi suïcidà el 1940, conscient del destí que com a jueu i antifeixista li tenia reservat l'estat hitlerià.

Doncs, en aquells dies decisius i dins uns apunts que varen resultar ser el seu testament filosòfic, Walter Benjamin definia així la tasca de l'historiador: Rememorar el que va ser derrotat, oblidat, reprimit i esborrat de les pàgines de la història escrita pels vencedors. Recuperar de l'oblit el que segueix esperant ser revelat i, per tant, ser redimit. I aquesta redempció del passat, alhora alliberat de les mans dels vencedors, implica la seva transformació, és a dir, la seva actualització, el que pugui interpel·lar el nostre present.

I en Miquel ho fa. Recupera de l'oblit biografies gabellines, ens recorda que un dia, fa molt de temps, hi va haver a Capdepera un socialisme que mereixia de veres aquesta denominació, ens recorda que aquí, en aquests mateixos carrers i cases hi havia desenes, centenars de cors que creien que la idea era infinita. A alguns els mataren, molts varen ésser torturats i empresonats i molts altres es varen haver d'exiliar anys i més anys. No tots tornaren.

Em permetreu un petit excurs polèmic: Avui en dia, encara hi ha un carrer major a nom de Leonor Servera, per haver fet la caritat amb un esperit arquetípicament nacional-catòlic i gràcies a la fortuna xopa de sang, corrupció i traïcions que el seu marit, un personatge sinistre, havia acumulat sense cap mena de moralitat. Que jo sàpiga, emperò, cap placa, cap carrer recorda el nom dels gabellins i gabellines que foren víctimes del feixisme ex more hispanorum i, en última instància, víctimes dels oligarques colpistes com fou en Joan March.

Tanco aquest excurs intempestiu i torno a parlar d'en Miquel. Abans el citava com a bibliotecari del Golea, recordant el seu aforisme: «Capdepera no és el centre del món, però ho podria ser.»

Per això mateix en Miquel, quan pensa i treballa la història de Capdepera, tampoc separa allò petit d'allò gran, allò local d'allò universal, el metodisme gabellí del pensament subaltern, na Maria Vaquer i na Magdalena Coll del feminisme espanyol dels anys trenta, n'Antoni Maria Alsina i n'Antoni Domínguez de la llarga nit dels proletaris arreu del món.

Ara bé, hi ha una altra correspondència entre en Miquel i en Walter Benjamin que voldria ressaltar.

Si per Walter Benjamin pensar la historia dels vençuts, allò que ell denominava la «desferra», era donar actualitat a allò que en el passat va ésser derrotat, però que hagués pogut engendrar futur, calia tenir sempre en compte la significació de la cultura com a cultura dels dominadors, però també com a possibilitat oberta als dominats de subvertir l’ordre hegemònic.

Per això mateix, en Miquel, d'un llibre a l’altre, vol salvar de l’oblit els textos gabellins d'aquella batalla llavors perduda, de documentar-la extensament, de reivindicar la seva memòria i de configurar així el que hauria de ser la nostra memòria cultural gabellina. I ho fa no pas tan sols per deure de memòria, sinó perquè encara, dins aquests textos, hi batega el cor del futur, el seu i el nostre, el temps d'ara i la utopia.

A més hi ha aquella afirmació essencial de Walter Benjamin que també serveix per a caracteritzar la tasca d'en Miquel: la importància de la imatge com a una mena de fulguració de l'ahir dins l'avui. Benjamin ho pensava como una «descarrega» del passat dins el Jetztzeit, dins el «present», com un punt on s'articulen la memòria i l’acció, la memòria i la utopia, la memòria i el desig.

Per en Miquel, la imatge gabellina on convergeixen història i utopia, és, precisament, aquella fotografia emblemàtica, la del Primer de Maig de 1932 a Capdepera. En Miquel la va escollir, la va salvar del continuum suposadament irreversible de la història, per fer-la portada de La idea és infinita.

Mirant-la podem entendre el que Walter Benjamin volia dir quan parlava de la fulguració del passat dins l'avui, de les imatges com Denkbilder, imatges-idea, i com Wunschbilder, imatges-desig.

Contemplant aquesta fotografia, colpits i corpresos per la seva fulguració auràtica, podem entendre el compromís de Miquel Llull, com a historiador, la seva voluntat de servir aquest poble, i –si voleu– el seu missatge:

La darrera paraula encara no està dita, la darrera batalla encara no està lliurada. Cal desmuntar-ho tot una altra vegada, cal remuntar-ho tot de ben nou. Ens pertoca tornar-ho a fer.



Pere Joan i Tous