Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 604
Infracròniques Republicanes (10)

Pablo Iglesias, a la presó?




He passat una llarga temporada de vacacions, també quant a les infracròniques; entre altres coses, això m’ha permès fer una estada al Marroc per tal d’estudiar in situ [sic] les guerres d’Àfrica que els règims monàrquics i/o feixistes han perpetrat en aquelles contrades. Ho faig perquè un dels meus personatges, Antoni Domínguez Moll en aquest cas, hi va passar una llarga temporada entre el 1925 i 1926 que, juntament amb altres qüestions, li va canviar la vida. Quan sigui el seu moment, si encara no estam morts o empresonats, ja tendreu ocasió de saber-ne més de tot aquest afer.

Ara, però, tornem a les guerres d’Àfrica, concretament al juliol de 1909: els amazics del Rif ataquen les mines explotades per espanyols i altres europeus. L’exèrcit espanyol d’ocupació ataca els indígenes, però no es veu amb cor de derrotar-los. Demana reforços. El règim monàrquic recluta lleves forçoses entre la població humil i obrera. Les mares, les dones, les germanes d’aquests pobres obrers convertits en soldats a la força, s’oposen d’una manera resolutiva a la marxa dels seus homus (la guerra només la feien els homus en aquella època) i això provoca aldarulls als ports i estacions des d’on parteixen les tropes. I de la vaga general passam a una rebel·lió en tota regla. A Barcelona es coneix com la Setmana Tràgica. La situació social ja era explosiva, però l’espoleta que va encendre aquell foc va ser la guerra d’Àfrica on els pobres eren enviats a defensar les concessions mineres dels rics.

Sens dubte a Catalunya era el moviment anarco-sindicalista el que portava la bandera de la rebel·lió contra l’Estat i el seu colonialisme, i la possibilitat d’una certa convergència entre l’obrerisme anarquista i el republicanisme d’esquerres o d’aquest darrer amb el catalanisme moderat, feia una por terrible a les classes extractives radicades al Madrit concepte (segons la terminologia d’Iu Forn). Per això, abans del 1909 havien enviat a Lerroux, per tal de crear una gran confusió que allunyàs la possibilitat que aquesta certa convergència dirigís la seva mirada cap el centre del poder econòmic i polític i veiés la seva cara més colonial i criminal.

Bé, tot aquell moviment de tropes també va somoure les aigus, sempre inquietes, de l’internacionalisme proletari que, cal no oblidar-ho, també tenia un braç socialista, encara que molt més minoritari per una decisió del seu líder i fundador, Pablo Iglesias Posse (1850-1925), d’anar a poc a poc cercant més la qualitat dels seus militants que la quantitat. D’aquesta manera, fins al 1910 no aconseguirà una acta de diputat i encara gràcies a la conjunció republicano-socialista.

Però l’estiu de 1909 els socialistes també es varen sentir interpel·lats a posar-se al costat de la classe obrera per tal d’enfrontar-se a la barbàrie imposada pel règim monàrquic. El mateix Pablo Iglesias, en un míting d’aquell estiu del 1909, al teatre Lux Edén, va dir aquestes transparents i rebels paraules:

 

No sería difícil ni extraordinario que algún reservista prefiriese apuñalar a un ministro o a cualquier elevada personalidad, antes que ir a matar gentes que defienden su patria con el mismo valor con que los españoles defendieron la suya en 1808. No son en este caso, los marroquíes sino el gobierno los enemigos del pueblo español. Hay que combatir al gobierno empleando todos los medios. En vez de tirar hacia abajo, deben de tirar hacia arriba. Si es preciso, los obreros irán a la huelga general.
Citat a Miguel Martín (1973), El colonialismo español en Marruecos. París: Ruedo Ibérico, p. 36.

No cal dir que aquestes paraules em fan reflexionar (la història a vegades serveix per això) sobre les anades i vengudes del present i del passat i de les seves múltiples interconnexions.
Supòs que molts pensau el mateix: si Pablo Iglesias digués ara aquestes paraules referides al conflicte, també colonial, entre Catalunya i Espanya, els màxims dirigents «socialistes», Pedro Sánchez i el seu Ministre de la Repressió, el jutge Marlaska, no dubtarien ni un moment en enviar els seus grups paramilitars a detenir Iglesias, portar-lo emmanillat davant la jutge Lamela de l’Audiència Nacional o el jutge Marchena del Tribunal Suprem, i algun d’aquests jutges del règim, amb la complicitat i assentiment de la fiscalia i de l’advocacia de l’estat, l’enviaria, un altre cop emmanillat i en un furgó verd amb les sirenes a tota pastilla, cap a la cel·la més fosca i més freda de Soto del Real o d’Estremera, talment com han fet amb els nostrus dirigents republicans i com pensen seguir fent en el futur amb tots els dissidents del seu règim monàrquic.

 Tot això, evidentment, resulta inquietant i confús, com també ho era al 1909, i ens surten més preguntes que respostes. Però n’hi ha algunes que sobresurten per sobre de totes les altres. Són aquestes: en quin moment els socialistes es convertiren en «socialistes»? És a dir, en quin moment no tan sols deixaren de ser republicans, sinó que decidiren acarnissar-se contra els que sí ho són? En quin moment abandonaren els valors democràtics?

Podríem treure a col·lació la seva col·laboració amb al Dictadura de Primo de Rivera, on pensaren que amb aquesta tàctica podrien treure rèdits polítics davant la puixança de l’anarco-sindicalisme, el qual se’n dugué, no cal dir-ho, tot el gruix de la repressió dictatorial.

Una vegada ja aconseguida la República, els socialistes (i altres republicans, també cal dir-ho) s’oblidaren de les seves promeses quant a la situació colonial i racista al Marroc i no varen moure un dit per canviar-la; no només això, sinó que el colonialisme encara es va fer més dur i es varen menystenir totes les propostes de millora que oferien els colonitzats. Indalecio Prieto, no sé si abans o després de fundar La Motorizada, va declarar: «El gobierno mantendrà la integridad del Protectorado y las más cordiales relaciones con Francia para el éxito de la obra en común». No cal dir de què es tractava aquesta «obra común»; res de bo, això segur.

Sens dubte, però, és el 1974 quan els «socialistes» fan la maniobra definitiva per acabar amb el socialisme, com ja he apuntat en altres articles, i escombren el vell republicanisme socialista i posen la nova maquinària del partit al servei del règim feixista que poc després es convertirà en el règim monàrquic i autoritari que ara ens empresona i ens persegueix.

Aquell, sens dubte, fou un gran servei que el «socialisme» va fer a la dictadura franquista, pel qual va ser degudament recompensat amb sous i prebendes als consells d’administració de les empreses de l’IBEX.

L’altra moment àlgid va ser la creació del GAL, un grup terrorista organitzat per la cúpula «socialista» des de les clavegueres de l’Estat que va estendre el terror a Euzkadi i als exiliats bascus. És clar que en aquell moment tenien l’excusa de l’existència d’ETA, una altra organització terrorista que també perpetrava execucions sumàries i segrestos talment com feia el GAL, sense respectar, ni uns ni altres, els drets humans més elementals i bàsics. El llavors Ministre de la Repressió, Barrionuevo, va arribar a entrar a la presó per aquells fets i ho va fer acompanyat fins a la porta per la cúpula «socialista» amb el senyor X del GAL al front. Pocs mesus després seria indultat pel president Aznar en agraïment dels serveis «terroristes» prestats a la pàtria.

Ara, però, no en tenen cap d’excusa per a avalar la violència policial i judicial que ha desfermat el règim monàrquic i judicial contra el republicanisme català. El règim ha posat el «socialisme» al capdavant de la repressió i aquest paper, no cal dir-ho, li escau molt bé al «socialisme». Quan ens enganyaven els «socialistes», quan feien el paper de policia bo o ara que fan el paper de policia dolent? Sincerament, crec que no ens han enganyat mai; sempre han fet el paper que li ha assignat el règim i sempre han jugat les seves cartes per tal que el règim monàrquic i autoritari no trontollàs i les classes extractives poguessin continuar amb els seus negocis. Tampoc no cal dir que ara ja es veu, d’una manera prístina, que el «socialisme» ha estat i és una de les potes més importants i contundents del règim monàrquic i que no fa de policia dolent o de policia bo, senzillament fa de policia de les classes extractives i la seva missió és impedir a tota costa que la dissidència republicana pugui tenir tanta força com per capgirar l’estat de coses.

 Torn a Àfrica, torn al Marroc. Al llarg del meu treball de camp he pogut comprovar la covardia de l’exèrcit espanyol, que només va servir per a massacrar poblacions indefenses. Quan Abd el-Krim va aconseguir la unitat d’acció dels amazics i va fundar la República del Rif, l’exèrcit espanyol va quedar paralitzat de por i només la intervenció de l’exèrcit francès va impedir la consolidació de la República amazic. Després, el 1934, aplicaran aquelles tècniques covardes i repugnants per a atacar els miners d’Astúries i entrar als seus pobles a mata-degolla. Encara després, ho tornaran a fer el 1936 a una escala molt més gran, intentant acabar amb la classe mitjana republicana i amb el moviment obrer, a més dels «putes» catalans, és clar!

Ep! tot això de la covardia d’aquella gent no ho dic jo. El general Domingo Batet, que després seria afusellat per Franco, en un adjunt de l’«Informe Picasso» després de la desfeta d’Annual el 1921, diu:

 

Algunos oficiales de Regulares y del Tercio se sienten valientes a fuerza de morfina, cocaína o alcohol; se baten, sobre todo los primeros, en camelo: mucha teatralidad, mucho ponderar los hechos y mucho echarse para atrás, y a la desbandada cuando encuentran verdadera resistencia.
Citat a Manu Leguineche (1996), Annual 1921: el desastre de España en el Rif. Madrid: Alfaguara, p. 20-21.

Aquella covardia és comparable a la covardia dels paramilitars («A por ellos!») enviats pel govern espanyol a massacrar poblacions indefenses, que només volien votar l’1 d’Octubre del 2017 a Catalunya, per tal de fer efectiva la república d’una punyetera vegada.

Ara, els jefes dels paramilitars són els «socialistes», i amb el seu Gobierno el règim sencer segueix actuant amb la mateixa mentalitat colonial que ho feien les classes extractives de començaments del segle XX i amb la mateixa manera de fer dels militars africanistes: «valents» davant els dèbils desarmats i submisos davant els forts i poderosos. És a dir, la típica covardia colonial, ara, però, dirigida per un «socialista» sense cap mena d’escrúpol i sense cap tipus de vergonya democràtica.

Sí, Pedro Sánchez i els seus sequaços, amb Miquel Iceta al capdavant, empresonarien Pablo Iglesias i es quedarien tan amples.

 

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea

 


Aquesta fotografia d’un sindicat de la policia paramilitar amenaçant els demòcrates, parla molt de la naturalesa del règim monàrquic.

 

PD

Quan el lector llegirà aquest article la sentència contra els presus polítics republicans estarà a punt de sortir o ja haurà estat comunicada. Tots coneixem molt bé la reacció dels «socialistes»: somriuran i acataran. Però, i els socialistes, què faran? Reacionaran qualque dia? La veritat és que no ho sé i que la meva confiança de què això passi va minvant amb el temps.

Ah, també ens assabentam que la Junta Electoral, un braç més del règim monàrquic i judicial, ha prohibit paraules a TV3: exili, presus polítics, Consell per la República, i potser algunes més. Quan comencen a prohibir paraules senzillament vol dir que han perdut el cap. És per això que podem pensar que pot passar qualsevol cosa. Estau tots avisats! I és que efectivament, han perdut el cap. I sinó mirau la foto que hi ha un poc més amunt. Pensau, i no vos equivocareu, que és una mena de retrat del règim. El seu «diàleg» sempre és amb pistoles damunt la taula. Potser per allò de «la dialéctica de los puños y las pistolas» que deien els fundadors del falangisme i que continua ben viu dins la societat espanyola.