Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 448
    


Jaume Fuster de la tribu dels Massai

 

 

En Jaume Fuster travant records ha escrit una crònica sentimental de Cala Rajada fent palès que ens trobam davant d’un escriptor. Fàcil hauria estar deixar-se emportar per l’exaltació d’un temps fugisser i sempre millor que el present, carregar a tort i a dret contra el que l’ha llastimat o convertir-la en un simple passar comptes, deixant la crònica en un atrabiliari pamflet; però no, en Jaume Fuster fuig com del diable de l’autocomplaença, de l’adoctrinament, de la moralina, del sentimentalisme. I és que l’autor ha conreat una saviesa que li permet observar la realitat, deixant de banda les pròpies creences perquè sap que són trampes empobridores que xafen el gaudi intel·lectual. Controla els temps, acarona les paraules, les mesura, les encadena i les fa fluir suaument, tranquil·lament per contar-nos unes vivències, les seves, que són les de tot un poble, si més no les de les generacions de la Gran Transformació, les del progrés. En Jaume Fuster, travant paraules, exerceix d’escriptor.

 

«La vila de la felicitat», del 1994, ja va ser una aproximació, en aquest cas idíl·lica, a la intra-història local, narrant uns fets ocorreguts en l'era de la innocència que l’autor/Miquelet viu com una pèrdua. Ja se'm permetrà esmenar la plana a l'editor per no haver inclòs aquest relat com a introit màgic a la crònica sentimental.

 

El 2011 arribà «12 hores, 12 mesos», 12 descripcions paisatgístiques dels racons més nostrats, ara són les arrels, la terra, el salnitre, la llum els que ens interpel·len sobre la bellesa, la cultura i la nostra complicitat en les ferides que els infringim. Que era de la tribu dels Massai se m’ocorregué dir-li-ho  aleshores a en Jaume Fuster, perquè aquests, quan foren foragitats de casa seva i conduits a la reserva, «se’n dugueren els noms dels seus turons, planures i rius» com ens recorda Michael Oakeshott, el filòsof de la moderació, que quan anomena cinc trets de les persones de temperament conservador hom pensa en Jaume Fuster.

 

Com s’imaginava de gran, el mosset de barberia? Ben segur que no tenia els conceptes i molt manco els coneixements que el duguessin a veure’s com a lector i escriptor sense faltes d’ortografia en la seva llengua, una llengua interpel·lat sobre la qual tampoc hauria tingut gaire a dir. Potser què era un dialecte? En Jaume Fuster no perdé el temps, aprofità la Gran Transformació per enriquir-se bescanviant kitsch per cultura, un negoci rodó.

És cert que darrerament han aparegut estudis tractant les més diverses matèries: societat, economia, antropologia, política, etc., acaramullant informació sobre l’època, però de la suma d’informació no se’n deriva comprensió, sinó renou i en els millors dels casos més informació. Tornant a Oakeshott, ara com a crític del racionalisme, aquests estudiosos no són més que «pinxes de cuina pretensiosos que supleixen al cuiner absent, el seus coneixements no van més enllà de la lletra escrita que llegeixen de forma mecànica: generen idees als seus caps, però no sabors als seus paladars». I en Jaume Fuster, que a més de poeta és cuiner, és l’encarregat de condimentar el plat. Perquè aquí del que es tracta és de comprensió, almenys en el sentit que li dona la senyora Arend quan escriu que «La comprensió, a diferència del disposar de la informació i del coneixement científic correctes, és un procés complicat que mai produeix resultats inequívocs. Es tracta d’una activitat que mai acaba, mitjançant la qual, en un procés de canvi i variació constant, arribam a acceptar la realitat i a reconciliar-nos amb ella, això és, tractam de trobar-nos a gust en el mon.» Ni més ni pus és el que fa en Jaume Fuster.

 

Les generacions protagonistes de la Gran Transformació van abandonant l’escenari. La biografia d'en Jaume Fuster ocupa bona part del període, coneix personalment molts dels protagonistes i és amic personal d’algun d’ells, i té frisança de salvar-los de l'oblit abans que «Cala Rajada hagi perdut els últims portaveus capaços de contar a les noves generacions quelcom que els llibres no recullen: la idiosincràsia d'una societat tan petita i tan pobra que, potser per això mateix, segurament era feliç. O no».

 

A en Jaume Fuster li correspon escriure la Novel·la de Cala Rajada des de la qual copsar l’esperit d’un temps, el seu nirvi, la intra-història que ens faci comprensibles i doti de sentit els anys centrals del segle XX, que posi al descobert «el llegat d'un poble sepultat per la modernitat». Pintar el quadre panoràmic d’una època que marcarà al poble, per bé i per mal, al llarg de moltes generacions. L’esquelet el té muntat, amb la novel·la li insuflarà vida.

 

Quedam a l’espera.