Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 280
"Avui, mentre em plantejava si deixar d'escriure o si servia d'alguna cosa, com ho havien fet alguns amics i coneguts (Pedro Andreu, Miquel Llull, Bartomeu Meyme...) m'ha vingut al cap la figura de Ramon Llull, el mallorquí universal, de qui enguany s'ha presentat el seu 2on congrés al col·legi sant Francesc de Palma, durant el passat mes de març".















 

Primerament, tornar a Sant Francesc és com tornar a casa nostra, aquell claustre ple de pau i de solitud, amb el xiprer centenari, que rés ha d'envejar del de Silos. Només entrar vaig coneixer un professor de religió que venia de l'Argentina expressament per al congrés, tot i que la majoria de ponències eren en català, ell era allà impertèrrit, com si absorbís Llull en el so de cadascuna de les paraules que sentia, tot i no entendre la totalitat del missatge. Ja dintre del saló d'actes, que era tal i com el recordava, la cúria franciscana es saludava i el director del col·legi, en Monserrat em saludà amb un bon dia "senyor", amb una distància i respecte que em va sorprendre. També s'ha de dir que el cap d'estudis, Antoni Villalonga, també gabellí és la persona que em convidà i que em saludà fermament quan em va veure; de gabellins n'hi havia d'altres, com Nadal Bernat, responsable del Patrimoni de la diòcesi de Mallorca, que també em saludà de manera molt correcte. Llull es respirava pels quatre costats.

Després vengueren les ponències, tot i que no vaig a ser-hi present tots els dies (fet del que m'empanadeixo) intentaré fer un esbós d'allò que les meves orelles escoltaren  i del que els meus ulls veieren, i també del que no veieren, perquè Llull és allò que no és veu, però se sap que hi és o hi era, si més no.  

(Parèntesi literari) Just ara m'he topat a Ciutat amb Joan Guasp, "Què fas, escrius?" m'ha demanat, "Estic de jurat als premis Ploma de ferro" li he contestat. M'ha comentat que prepara un llibre d'aforismes i que el publicarà Lleonard Muntaner, esperem-lo doncs.

Si tornam a Llull i a aquest II congrès del savi mallorquí, ja m'havia sorprès a la seva conferència a Randa el professor Antoni Bordoy, qui sol posar un sentit de l'humor a cada una de les seves ponències. Aquesta vegada deixà clar que el savi mallorquí lluità molt per arribar a ser qui va ser. Ademés parlà del primer principi, de l'espai incognoscible, del misteri i de la causa primera. Al saló d'actes s'hi podia llegir "Laudato si misignore cum tucte le tue creature" amb relleus de missioners i indis. També es parlà de la contemplació i de l'acció, de l'espiritualitat que transforma el cor. Ramon elegí la contemplació i la va dur a l'acció. En aquest món cadascú prega com és i com viu. I segons el beat Déu ens ha estimat primer, en unitat i harmonia. En aquest congrés interdisciplinar va quedar clar que Llull és un bé integral. El padre Lucio parlà de la dicotomia entre contemplació i acció i de l'aportació del codi binari per part de Llull a la tecnologia.

Posteriorment, aparegueren altres pensadors com Calcidi, al platonisme mitjà, Agustí d'Hipona o Sant Agustí al Neoplatonisme, Boeci, Isidor de Sevilla, etc. Segons l'aristotelisme Déu és únic i trascendent (summum bonum) i hi ha una jerarquia espiritual. L'ànima es concep com un ascens. Però al 1270 sortiren les doctrines paganes, segons el ponent aquestes defensaven que Aristòtil no va poder conèixer la revelació de Déu. Per a Llull les paraules de Crist no només tenen una projecció ètica, sinó que ens ajuden a entendre científicament les coses. Però com deia Wittgestein al seu Tractatus:

"d'allò que no es sap, val més callar".

Posteriorment, després d'un Peleando a la contra (moviment poètic) dedicat al poeta Roger Wolfe, una amiga infermera, pintora asturiana em definia l'art com una sageta que intentam llançar al cor dels déus. Tal vegada la fletxa que llançà Llull, l'encertà: "No és bo que hi hagi una fe cega sense raó". En la seva causa primera defensava que Déu ha de ser trinitari, perquè sinó sería ociós. La raó no ha díntentar entendre Déu, sinó imitar allò que entèn per Déu, tota una declaratio. És evident en aquesta afirmació que Descartes aixequés el cap i critiqués Llull, però va agafar Déu per crear el subjecte. Va ser aleshores quan un ponent em va sorprendre: comparà les teories de Llull i el seu arbre a les teories de Chomsky i els universalistes, i és que si les estructures lingüístiques són innates, la idea de Déu també ho ha de ser. Segons el ponent renunciam a la nostra part del llenguatge per entendre-ho tot, cosa que no vaig entendre.  Sortí Amic i Amat, la seva gran obra mestra i el ponent sentencià que raonament aristotèlic i cristià són incompatibles.

Finalment, hem d'anar a dinar, al menjador veig un quadre que me recorda la meva infància, perquè era allà mateix quan de petit hi dinava, el gran savi Pep Amengual em recorda que som una víctima del sistema educatiu que tenim, perquè no ensenya pregonament Llull i que no és culpa meva, sinó del sistema. El professor de religió argentí no pot menjar gluten i confessa que a l'Argentina hi ha temes més controvertits que Llull, com és el cas de l'avortament i la inacció pol·lítica, el ponent de la Universitat de Comillas em demana quina poesia faig, "social" li responc, m'anima i ells van a la següent ponència que la dona el mateix professor de Comillas i jo m'aturo a contemplar el xiprer del Claustre de Sant Francesc. Un pare ensenya en secret a la seva filla els verbs en anglès. És aleshores quan un menorquí recita un fragment de "El ciprés de Silos", mentre es mira cap al xiprer de Sant Francesc, jo abandono la llar de la meva joventud:

Enhiesto surtidor de sombra y sueño 
que acongojas el cielo con tu lanza. 
Chorro que a las estrellas casi alcanza 
devanado a sí mismo en loco empeño.

Mástil de soledad, prodigio isleño, 
flecha de fe, saeta de esperanza. 
Hoy llegó a ti, riberas del Arlanza, 
peregrina al azar, mi alma sin dueño.

Cuando te vi señero, dulce, firme, 
qué ansiedades sentí de diluirme 
y ascender como tú, vuelto en cristales,

como tú, negra torre de arduos filos, 
ejemplo de delirios verticales, 
mudo ciprés en el fervor de Silos.


Gerardo Diego


Finalment, he de dir que per mi, molt més hermós i vigorós és el xiprer del claustre de Sant Francesc que tantes hores m'agombolava. El temps s'ha aturat i per uns instants torno sobre les meves passes, xivarri de nens, aules plenes, turistes i tombes que callen. Allà, ben a prop descansa, Llull.

 

Joan Cabalgante Guasp