Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 695
El «socialisme» contra el socialisme,
amb Capdepera al fons

 

La bandera del «socialisme»

Una informació, o rumor si voleu, va corrent per Capdepera. Segons algunes fonts el PP no es presentarà a les eleccions municipals. Els motius no els sé, però ens els podem imaginar.

Això, independentment del que passi amb la llista electoral dretana, m’ha dut al cap una sèrie de reflexions que voldria compartir.

En realitat, ara com ara, el PP fa més nosa que servei, perquè el seu lloc ha estat ocupat pel «socialisme», que aquests darrers anys ha governat en coalició amb els poders econòmics del municipi, amb el PP de comparsa i sense cap paper determinat. Ha quedat en fora de joc i per això seria conseqüent amb la realitat municipal que desistís de presentar llista, perquè els seus electors, i especialment els seus inspiradors, ja estan representats per la coalició governamental municipal encapçalada per un «socialista» amb el populisme zombi per bandera.

La deriva del «socialisme» s’ha carregat el socialisme, sí, però també s’ha carregat a la dreta, que ha vist com el gran dirigent «socialista» s’ha quedat amb totes les cartes i el joc s’ha acabat, perquè no calen més jugadors per a seguir explotant la gallina dels ous d’or. El gran dirigent ara repartirà les cartes un altre cop i el que es mogui, com ja va dir un altre gran dirigent «socialista», no sortirà a la foto. I podria ser que fos el PP sencer que surti tan desenfocat d’aquesta foto, que ningú el podrà veure.

Capdepera, una vegada més, ha estat pionera; en aquest cas en els governs de coalició econòmica.

Perquè això, i no una altra cosa, és el govern «socialista» de Madrid. És un govern de coalició en el qual gairebé totes les empreses de l’Ibex-35 hi estan representades i en el qual la majoria de ministres no saps molt bé si són «socialistes», del PP o de Ciudadanos/Falandanos; són tan intercanviables que faria rialles si no fossin tan perillosus.

Del per què hem arribat fins aquí, he de confessar que no ho sé contar amb poques paraules i potser ni tan sols amb moltes, però puc intentar fer-ne uns petits apunts que, evidentment, no pretenen explicar tota la realitat, però cal dir qualque cosa i ho diré.

L’octubre de 1974 el «socialisme» espanyol va rebre un encàrrec molt delicat i important. Es tractava ni més ni menys que acabar amb el socialisme i desconnectar-lo definitivament del republicanisme. Aquest parricidi es coneix com a Congrés de Suresnes, perquè allà els «socialistes» es feren amus i senyors de les sigles històriques del socialisme. Diuen que els «socialistes» alemanys hi tengueren molt a veure, que hi posaren els doblers i la propaganda, i això és bastant creïble, perquè els «socialistes» alemanys ja havien assassinat literalment el socialisme; només cal recordar la figura de Rosa Luxemburg i tot el que arribaren a fer amb ella abans de matar-la.

Però això no ho explica tot. Pel que hem pogut deduir i veure després, allò va ser una autèntica operació d’Estat que tractava de salvar el franquisme de la ruptura democràtica i, per tant, d’un canvi de règim. El franquisme va preparar el terreny per tal que «el atado y bien atado» es fes una realitat en porcellar una «democràcia» on el cap de l’estat fos el designat per Franco i, com es veu ara mateix, la cúpula judicial es quedàs com a garant del règim amb un simple canvi cosmètic de nom: Tribunal de Orden Público per Audiencia Nacional i Tribunal Supremo.

Que personatges com Felipe González, Alfonso Guerra, Rubalcaba, Corcuera-patada-en-la-puerta, Solchaga, Leguina, Barrionuevo, García Damborenea, Boyer, Rodríguez Ibarra, Borrell i tutti quanti, tots ells «jóvenes nacionalistes» en el seu dia, hagin estat els grans dirigents «socialistes» confirma del tot la deriva antidemocràtica del «socialisme» i la seva submissió al règim monàrquic i a l’Ibex-35.

Ara el republicanisme català ha fet caure definitivament les caretes, i els «socialistes» se’ns apareixen amb cruesa com el que són: uns empleats del gran capital que, en realitat, és qui posa i lleva governs, sempre segons les seves conveniències. Els republicans catalans han fet un escac al Règim i el Règim ha posat els «socialistes» com a mur de contenció contra la revolució democràtica catalana, encapçalant una estranya coalició de jutges, banquers, policia patriòtica, paramilitars, generals a la «reserva», escamots d’encaputxats, periodistes grocs (oh, groc no!), i un públic en general lobotomitzat per les televisions i les xarxes socials, tota ella, la gran coalició, dirigida per un que es fa dir a si mateix rei. El segrest de la democràcia, no ho dubteu, no s’hauria pogut fer sense el concurs decidit del «socialisme». I aquesta és una gran lliçó!!!

Fe estona que sabíem que el «socialisme» no era socialista; també sabíem, com a mínim des de 1978, que tampoc era republicà; ara, a més, també sabem que no són ni tan sols demòcrates. I la prova del cotó és la contundència en l’afirmació per part del capitost «socialista» Pedro Sánchez i els seus corifeus que mai hi haurà un referèndum sobre la independència de Catalunya. I què pensen fer per evitar-ho? Terrorisme d’estat, com ja han fet altres vegades? Suprimir les eleccions? Evitar que les eleccions tenguin conseqüències posant en el punt de mira judicial tots els electes republicans? La innovació en aquesta interpretació de la democràcia té també un accent de «socialisme» català: el flamant etern líder Miquel Iceta diu en una entrevista que «potser» si el 65 % (sí, 65!!!!!) dels catalans volgués la independència, la «democràcia» hauria de trobar la manera de vehicular aquest desig. Idò mirau quina burrada diu aquest homu: un vot monàrquic val el doble que un de republicà. Clar, així qualsevol!!!!!

Però no acaba aquí la cosa. Ni vint-i-quatre hores li ha durat aquesta proposta, ja que el govern «socialista» de Madrid l’ha fet rectificar immediatament i ens han vengut a dir que ni que fossin el 100 x 100. La conseqüència que s’extreu de tot això, és que la democràcia i els drets humans queden fulminats per un estat totalitari que no té cap vergonya en dir barbaritats com aquesta. Que la dreta extrema nacionalista en el seu conjunt, les digui encara més grosses, no disculpa als «socialistes» d’haver-se posat al costat fosc i 155 de la història, hagi renegat de defensar els drets democràtics dels ciutadans del seu estat i hagi certificat d’una manera clara i rotunda el que ja sabíem: que Catalunya és una colònia i com a tal és tractada, tant per la dreta com per l’esquerra en una, com dèiem, estranya coalició nacional inspirada i dirigida per un que es fa dir rei.

 

Però, a més, cal dir que aquesta estranya coalició no és cap novetat en la història. Crec recordar que ja en vaig parlar en un article sobre Jack Bilbo que vaig escriure no fa molt: jutges, paramilitars ultranacionalistes, policia política i dirigents «socialistes» acabaren amb la vida de Rosa Luxemburg i la seva revolució espartaquista i feminista a Berlin el 1919, fa poc n’ha fet cent anys.

Després, jugant, jugant, va venir el que va venir: una altra estranya coalició va acabar amb la democràcia per molts anys.

Per tant, aquestes estranyes coalicions solen acabar molt malament per a les persones, «normals» o «anormals» segons com es miri, i que segurament no per casualitat acaben la seva existència en grans cementeris sota la lluna.

Ah, i Capdepera continua aquí, al fons.

Coda final

Me sorprenc a mi mateix escrivint aquesta mena d’articles. Se suposava que jo havia entrat en una fase, potser falsament definitiva, de moderació republicana i de sobte me trob amb la sensació que m’apunten les mateixes pistoles que dispararen contra Rosa Luxemburg. És a dir, la meva «moderació» s’ha convertit en revolucionària. I això, per desgràcia, no és cap novetat, segons sembla i ens ensenyen alguns historiadors.

Per tant, hauré d’assumir que la meva situació comença a ser perillosa. Tota la vida m’he oposat al nacionalisme i ara me trob que el nacionalisme és la benzina que mou tots els motors de la destrucció planetària. Ja ho sabem, que això és només una excusa per a intentar tapar la xenofòbia i el racisme més descarnat, però és una benzina que crema molt bé, pel que es veu. Perquè el nacionalisme és l’argamassa que utilitzen els poderosus per embarcar la gent en aquesta mena d’aventures populistes i zombis que, per sort o per desgràcia, coneixem tan bé.

Acab amb una altra reflexió. Fa molta estona una persona em va dir que jo no era ningú per donar carnets de res. Tenia raó. Per això cal dir ben clarament que pens, honestament, que les persones que he nomenat en aquest article es poden ficar totes elles dins el sac del «socialisme», però de cap de les maneres dins el del socialisme. Ara bé, per circumstàncies personals, he tractat amb moltes persones, algunes de vives i altres de mortes, que es reclamaven i es reclamen del socialisme. I, el que deia abans, jo no som ningú per dir qui és socialista i qui és «socialista», perquè no puc entrar dins el cor de la gent. Com altres vegades m’ha passat, algunes persones a les quals respect i fins i tot estim amb el tot el cor, es poden sentir ofeses per les meves opinions. Però no seria jo si no les expressàs amb sinceritat i més encara en aquests moments en què tothom ha de decidir de quin costat està en aquest combat entre la democràcia republicana i la «democràcia» autoritària i coronada. I, com va dir aquell, la neutralitat no és una opció assenyada encara que sigui legítima:

If you are neutral in situations of injustice, you have chosen the side of the oppressor. If an elephant has its foot on the tail of a mouse and you say that you are neutral, the mouse will not appreciate your neutrality. Tutu, dixit.

 

Miquel Llull

Bibliotecari i ratolí del Golea,
sempre amb Capdepera al fons
i en algun lloc de Catalunya
març 2019


La bandera del socialisme.