Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 2290












 

 

  Molt conegut a Alemanya, tal volta més que al seu propi país, Gustavo Peñalver Vico, nascut a Cartagena, mallorquí  i  gabellí de quasi tota la vida, es va iniciar com a dibuixant als anys 60 del passat segle, a un diari de Ciutat, quan residia a Son Espanyolet. Més endavant, va passar a viure a Capdepera, des d'on va estendre un pont continu amb Berlín, en el seu anar i venir professional, una mena d’eix pictòric Berlín-Capdepera. 


Inauguració dels vitralls de Gustavo a l'església de Cala Rajada

Des que, als 20 anys, guanyà el primer premi en el Saló de Tardor que se celebrà a Mallorca, a més d’un altre guardó als Sant Jordi, de Barcelona, els seus viaranys professionals, fins arribar a complir els 80 anys, ara mateix, foren fructífers. Ja el 2001, amb 62 anys, els crítics el qualificaven d’artista surrealista i enigmàtic, molt semblant, pels colors de les seves obres, a Miró, de qui no se sent en absolut deixeble. El folisme o dibuix pla, en quadres en què es poden veure fins a 90 personatges, i creacions abundoses, la major part de les quals amb figures que Gustavo defineix com “de carácter grotesc en situacions absurdes”, o la nova dimensió en què ja entren la ironia, la poesia i la musicalitat, centren la seva carrera.

Gustavo

Precisament, en el catàleg que sota el títol de “Viatge al centre del color” resten explícits els estadis, en nombre de 4, pelr on la seva inspiració ha transcorregut, i que van quedar patents en una edició presentada a Madrid pel fill de l’actor Fernando Fernán Gómez.

L’edifici  Gustavo.-  Durant molt de temps –ens ho contava Gustavo mateix a una entrevista que li férem el 2001– s’inspirà en els grafits i dibuixos que grups de nins jugant al carrer Fondo de Capdepera, al casc antic, prop del Castell, pintaven als murs i les parets. ”Jo vivia en aquell carrer i el meu esperit inquiet, combinat amb l’observació, em feien descobrir figures que emmagatzemava dins la meva ment i que convertia, després, en els meus personatges, als quals estim i en els quals visc immers. Moltes vegades necessit d’un temps, d’una llarga pausa, per a sortir-ne i tornar a connectar amb la realitat. Jo m'assembl molt als meus personatges, gaudint i rient amb ells, posant-los contínuament en ordre”, comentava Gustavo.


Edifici Gustavo, a Berlín

Els 14 anys fent exposicions a una galeria de Milwaukee, a Wisconsin, amb un marxant d’art que tutelava Andy Warhol, varen  assaonar el nostre protagonista, com també els 10 anys treballant  a un taller de serigrafía alemany. L’edifici Gustavo, a l’Alexanderplatz, en el districte de Lichtenberg, a Berlín, és conegut amb el seu nom perquè la façana de plaques d’alumini, tipus ceràmica, apareïx decorada amb les seves pintures, al llarg dels 25 pisos d’altura. L’edifici és conegut internacionalment i es pot destriar des del cel quan, en avió,  s’arriba a Berlín; la majoría d’excursions turístiques transcorrien pels seus voltants. El pintor no guardava cap tipus de propietat amb els promotors d’aquell gran immoble, únicament per l’encàrrec que li feren de pintar-lo, deïxant-hi estampada la signatura i que, amb el nom de Gustavo,  passàs a ser conegut l’alt edifici.


Estudi de treball de Gustavo

Una coneguda periodista japonesa va dedicar-li, a l’ esmentat “edifici Gustavo”, set pàgines al seu prestigiós periòdic de Tòquio. Com ella, altres professionals de televisió, ràdio i diaris  s’entrevistaren amb ell per parlar de la seva pintura, tan característica i inusual –convertida actualment, com a nova i sorprenenent vessant, en escultures– i sobre la creativitat de les seves obres. El 2001, Gustavo comptava amb mès de 3.300 olis  i havía participat en un centenar d’exposicions, entre individuals i col·lectives, en quasi 40 anys, que eren els que aleshores portava  en aquest ofici.

En una próxima edició abundarem en les vivències d’aquest veïnat d’adopció, o més que això, “gabellí des Turó”, l’amic Gustavo Peñalver, amb motiu dels seus primers 80 anys, a punt de complir, un artista amb una producció prolífica la major part de la seva vida,  d’autèntic vertigen en la creació de tan peculiars obres.