Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 480

8 de març, dia de la dona. I la resta de l’any, què?

 


Estic segur que la meva condició particular, dins aquest grup social que formem els humans, em fa veure les coses de manera diferent a com ho veieu altres persones. De fet, recordo que, de ben petit, vaig començar a adonar-me que no tots som iguals, la qual cosa em va arrossegar a dur sempre dins meu la pregunta per què, fins avui. Ho he explicat un munt de vegades i no me n’amago; encara no tenia 10 anys i ja em vaig adonar que a tres persones, de la meva edat aproximadament, em dirigia esforçant-me per tal que no semblés que les tractava d’una altra forma: eren tres germans, dos nois i una noia negres, xerraven català millor que jo i eren persones normals. Però no ho eren per a mi. Per què?

No puc concretar si aquells moments, que recordo perfectament, van ser l’origen de la meva inquietud amb aquella interrogació reflexiva o si ja l’arrossegava amb anterioritat. Puc confirmar dubtes previs en altres qüestions, però no el fet de raonar o d’intentar racionalitzar els dubtes al voltant de les preguntes que em feia. Sóc conscient que la memòria em juga males passades i en tinc proves, però no ve al cas. La qüestió és que, segur, la pregunta per què m’acompanya des de llavors i miro de respondre-la buscant els arguments més simplificats que el llenguatge em permet. Malgrat tot, les explicacions no sempre són senzilles.

La vida en parella amb una persona intel·ligent i respectuosa com qui més em portà a interioritzar altres reflexions. Igual com passa en qualsevol grup social, el contacte habitual ens fa cedir terreny i acordar qualsevol tipus de decisió si volem mantenir un entorn agradable per a tots dos. Amb aquesta convivència, diferents detalls feien que els meus per què interiors fossin més freqüents, donat que només tinc dues opcions a triar: m’interessa compartir la vida amb aquesta persona, o bé, millor que trenquem la relació. Així, com que tots dos estem més interessats en la primera opció, era i segueix sent vital per a la meva existència anar descartant interrogacions dubitatives.

Podia dirigir les observacions cap a ella i tractar de convèncer-la a partir de les meves opinions, amb un caràcter dominant. Però la seva capacitat raonadora va ser, de bon començament, més forta, i sempre ha acabat guanyant una raó lògica, argumentada i basada en resultats que coneixem, o bé en les hipòtesis que ens acaben semblant més lògiques, indistintament de qui dels dos aporti la solució.

Sent reflexiu i dirigint les observacions cap a mi, i analitzant els meus per què, comprenc que hi ha molts factors a tenir en compte i veig que no sempre estem en disposició d’actuar de forma racional com per entendre’ls tots. El caràcter de les persones, l’educació, la formació, els valors adquirits, les oportunitats (laborals, educatives, formatives, econòmiques, etc.), l’acceptació dins del grup social de pertinença, condicions de caire personal i familiar, paràmetres biològics naturals i d’altres, són determinants en la manera de procedir de totes i cada una de les persones que formem la condició humana. Però hi ha un interrogant que els agrupa tots i la seva resposta defineix el tarannà de cada individu: per què considero que jo em trobo en una posició preponderant respecte d’una altra persona?

En arribar a aquesta pregunta, convenientment interioritzada amb tot el temps que requereix, cal destil·lar una resposta clara i ferma: la racionalització ens permet identificar situacions on una persona es troba en posició superior o inferior a una altra en categoria jeràrquica, però mai per qüestions d’identitat sexual, raça, condició física o mental, llengua, ni origen geogràfic.

Menystenir una dona per ser una dona només denota poques llums, i no cal fer un llistat de totes les persones de sexe femení que han fet aportacions a la humanitat perquè no hi ha prou espai a tots els ordinadors del món per anotar els seus noms.

Jo defenso el dret de totes les persones a ser diferents, però la valorització de drets, deures, obligacions i oportunitats, ha de ser igual per a tothom. I crec que, per causes biològiques que encara no s’han demostrat, les dones arribaran a desbancar els homes en totes les competències. Però, com que això tan sols és una hipòtesi de futur, acabaré recordant la senzillesa del titular d’aquest manifest personal: Una dona, una persona. Senzill, sí, però amb totes les
conseqüències de respecte i d’igualtat. El dia que no ho pugui defensar, no seré digne de formar part de la condició humana.


Biel Mir