Mélanie Perpiñá del Campo
      Psicòloga i terapeuta












Fa ja un temps, volia fer-li un regal a una apreciada amiga i professora. No sabia què regalar-li ja que té gustos especials, però després de cercar i cercar ho vaig trobar. Vàrem anar a sopar i a la sobretaula li vaig entregar. Ho va rebre amb un gran somriure però no va dir res, ni en aquell moment ni a l’hora de despedir-se. Vàrem passar una vetllada entranyable però em vaig anar un poc desconcertada.

Passades unes setmanes, rebo una invitació per un acte de la Universitat en el que ella participava. Com no podia ser d’una altra forma, hi vaig anar, i em vaig seure a la penúltima fila. I de repent la vaig veure aparèixer elegantment vestida amb la brusa que li havia regalat. Em va cercar de la mirada i, senyalant-la, vaig poder llegir en els seus llavis com em deia “em donarà sort”. En aquell moment vaig entendre que estava fent alguna cosa molt més important que donar-me les gràcies. M’estava fent sentir tot el seu agraïment.

Les estadístiques diuen que donem les gràcies més de 20 vegades al dia. Cara a cara, per telèfon, per missatge i molts de pics de forma automàtica, quasi sense adonar-nos. La pregunta és: quantes d’aquestes vegades som capaços de mostrar la vertadera gratitud?

Donar les gràcies versus mostrar agraïment

Donar les gràcies és una forma espontània, un convencionalisme social que per educació i cordialitat fem automàticament.

M’hagués servit d’alguna cosa si la meva amiga m’hagués donat les gràcies si un dia anant a ca seva hagués vist la brusa al fons de l’armari, encara amb l’etiqueta?

Mostrar agraïment va molt més enllà de pronunciar la paraula màgica “gràcies”: és mostrar-li a l’altra persona que realment valorem i apreciem el que ha fet per nosaltres. I en això els convencionalismes no ajuden. És per tant necessari trobar noves formes de demostrar el sentiment d’agraïment.

Més petits detalls i menys paraules

El repte és: com podem mostrar-li que ocupa un petit espai al nostre cor i en el nostre pensament?

És imprescindible pensar en gestos que, connectats amb allò que hem rebut, arribin a l’altre. Al meu voltant, he pogut viure alguns que han tingut un efecte potent:

  • Un amic va ajudar a la seva germana a aconseguir una entrevista que va donar lloc a una bona feina. El primer correu que la germana va enviar des del seu lloc de feina (i, per tant, amb la firma de l’empresa) va ser per ell. El missatge no contenia la paraula “gràcies”.
  • El meu pare va ajudar a un amic pescador a reparar la seva barca. Quan va arribar a casa, es va trobar en el porxo un parell de preciosos i frescs llobarros.
  • A un bon amic li vàrem regalar entre un grup un rellotge de muntanyisme. Cadascun de nosaltres va rebre una foto del nostre amic al Mont Perdut, amb el seu canell (i el rellotge) situats en un desproporcionat primer pla.

Molts de nosaltres rarament deixem de donar les gràcies, però molt freqüentment ens saltem l’agraïment. Busquem al nostre voltant qui ha fet recentment alguna cosa per nosaltres que ha sigut important. I cerquem una forma de mostrar-li el nostre agraïment. Fem-ho per ells, però també per nosaltres. Perquè agrair és sovint tan gratificant com rebre.