Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 793

 Convent: la petjada d'unes monges inoblidables 







A la primera meitat de 1936, a Capdepera, el batle republicà Miquel Julià Melis “Pruna”, president de la Gestora Municipal, envià als “carabiners” (precursors de l’actual Guàrdia Civil) a tancar l’església parroquial, en data del 2 de maig (festa del Treball) ja que considerava que el quefer eclesiàstic i el temple catòlic constituïen una activitat laboral com qualsevol altra. Al mateix remps, fou clausurat el Cercle d’Estudis d’Acció Catòlica. Arran d’aquells fets, el Governador Civil va destituïr el batle. El 1937, i davant la necesitat d’eixamplar el carrer i adreçar-lo,  l’Ajuntament  efectuà una expropiació forçada d’una part de la rectoria parroquial (a la dreta) i del convent de les Filles de la Misericòrdia (a la part esquerra de la via), i en el mes d’octubre del mateix any s'autoritzà, per part de la Santa Seu, la venda de la porció del Convent que es requeria. A l’abril de 1942 s’efectuà el reforçament dels murs de l'imponent edifici, per amenaça de ruïna.


Miquel Julià Melis

Tornant als inicis del nou Convent, aquest es va beneir i inaugurar el 8 de febrer de 1891. Aquest dia i en el mateix acte reberen el sant hàbit dues joves naturals del poble: sor Clara Inés Pellicer  i sor Maria del Salvador Fiol. El 1901 ja hi havía vuit religioses al Convent. Amb el pas del temps, sentiren el  batec de la vocació religiosa al·lotes oriündes de Capdepera, com sor Elionor de Santa Úrsula Moll, sor Antònia Ladària Moll, sor Àngela de la Trinitat Orpí, sor Elionor de la Trinitat Riera, sor Margalida Sureda “Vergera” i sor Isabel Mayol de Son Ribot. Altres monges que deixaren la seva empremta entre la gent del poble foren sor Isabel Bonnín, sor Margalida de l'Esperit Sant Puigròs o sor Maria del Olvido Sureda. Aquesta arribà a ser secretària-consiliària primera del Consell General de la Congregació Franciscana i, a més, va escriure alguns llibres en qüalitat de cronista de la història franciscana mallorquina, presents a la memòria col·lectiva de les Filles de la Misericòrdia, protegides les seves obres en els annals de l'Institut Diocesà, acatant les disposicions del Bisbe de Mallorca, del 1911, Pere Joan Campins, amb reformes d'ús i costums interns dels convents.


Antònia Ladaria, monja gabellina

Sor Maria del Olvido, juntament amb sor Margalida del Amor Hermoso  (aquesta va estar a Capdepera un bon grapat d’anys) feren un viatge a Assís (Itàlia) com a destacades representants en la commemoració del centenari del naixement de sant Francesc d’Assís. Precisament, fou sor Margalida qui va sufragà el viatge, ja que disposava d’un patrimoni de la seva acomodada família i comptava amb doblers. Més endavant va fer donació a la Congregació d’un solar de propiedad familiar perquè poguès ser venut amb la finalitat de construir una capella a ses Salines, poble d’on procedia la religiosa.


Sor Margarita Sureda, de Capdepera, el dia de la seva consagració com a franciscana


Altres monges.
 Sor Liberata del Nin Jesús – de la qual parlàrem en una anterior entrega de Fent memòria –, sor Francisca  de Betlem, sor Teòfila dels Sants Sacraments, sor Joana dels Claus de Crist, sor Esperança del Salvador, sor Consuelo de la Santíssima Trinitat, sor Teresa de l'Eucaristía, sor Joana Mateu, sor Mercedes de Jesús Megías, sor Lluïsa del Cor de Maria, sor Pietat de l’Amor Diví, sor Miquela dels Àngels o Sor Francisca de Jesús Arrom. Aquesta darrera fou superiora del Convent. Algunes d’elles moriren a Capdepera i, malgrat haver nascut a altres localitats de l’illa i de la Península, reposen dins els nínxols de la capella franciscana comunitària del cementeri municipal gabellí.


Sor Margalida Puigròs, amb donya Isabel Amengual

Una altra monja carismàtica per a Capdepera fou sor Esperança, la infermera, sempre disposada al servei domiciliari al malalt i en l'atenció personal en l'administració d’injectables en el dispensari del mateix convent, suplint les mancances de la societat dels anys 50 del passat segle en ajuts socials propis dels estaments estatals oficials. El continu contacte dels habitants amb les monges – sense discriminació per raó de creences o ritus diferents (com els evangèlics-protestants), facilitaven que tothom poguès sol·licitar els seus servei, i concretament sor Esperança, sor Isabel, sor Lluïsa o sor Joana Mateu vessaven caritativament el seu quefer vacunant o immunitzant malalties quan es feia necessari. Quan els metges receptaven una tongada d’injeccions als seus pacients, aquelles mongetes es traslladaven als domicilis dels malalts per molt alluny que fossin, a peu sor Esperança. Més endavant, amb mitjants de transport, a més de la personal atenció al petit ambulatoria del convent.


Alumnes del col·legi franciscà, entre 1950 i 1955

Per caritat cristiana. Les monges no cobraven aquets serveis; rebien en contraprestació, qualque vegada, algún obsequi, òbol o menjar de diferent gènere que la família del malalt els entregava, agraïda. Si algú els donava doblers els solien refusar, eren monges pobres de la misericòrdia, de la caritat envers el germà proïsme, a qui s’entregaven desinteressadament, amb molta cura i estimació. En bastantes ocasions eren elles, les monges, les que feien regals traduïts en flors del seu jardí i objectes creats per les seves mans feineres.

Excel·lents obreres socials, aqueste monges foren valorades al màxim per les gents de Capdepera que, per generacions, reconegueren la gratuïtat silenciosa, callada i eficaç al costat del malalt, posant en joc tots els seus sentits: els ulls per a veure les necessitats existents, les orelles per escoltar el necessitat, les cames per a desplaçar-se a socórrer aquell que no podía sortir de casa seva, les mans per a atendre i el cor per a estimar al desvalgut. Pràcticament, tot amb flaire de santedat, aspecte desconegut avui, als temps que corren.


Monges atenent malalts en el dispensari

L'evolució del model d’assistència i dels serveis  de les Germanes als malalts de la localitat, que anava creixent en habitants i cases, derivà en l’adquisició d'una motocicleta de petita cilindrada, a Capdepera, i d'una furgoneta a Cala Rajada, per als desplaçaments de les infermeres franciscanes. Se substituïa així l’acompanyament dels familiars del malalts mirjançant carros tirats per animals, o a peu (si la distància era escassa), fet  que suposava un problema de consciència per a alguns sectors de població o per a la mateixa Congregació: un carro junyit a un ase o un cavall era preferible a haver d’anar una monja circulant amb  ciclomotor. Tot i això, l’arribada del prevere Andreu Julià Rossellóa la parròquia de Capdepera – el qual es desplaçava a qualsevol lloc amb una moto Lambretta, sempre vestit amb la sotana de capellà, com estava establert en  aquell temps –, va propiciar que sor Lluïsa, sor Pietat o sor Joana rebessin el plàcet de la Reverenda Mare per a utilizar vehicle de tracció mecànica i ja, l’any 1967, els mateixos veïnats sufragaren la compra d’un cotxe per a l’assistència als malalts. 


Franciscanes del convent de Cala Rajada, a l'estrena d'una furgoneta


Aula d'alumnes majors franciscanes de sor Margalida del Amor Hermoso, a una lliçó del vicari parroquial Andreu Julià