Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 828

"Entrada de fosca començàvem el foc de gatoves en el carrer de sa Pau i en filera d’un en un botàvem per damunt la flamarada; més de dos en sortíem amb les celles cremades. Generalment no travelava ningú..."



Era temps de matances i els al·lots no fèiem més que nosa enmig del trull que aquell dia canviava totalment la casa. Tot començava de bon matí i no solia faltar una brusca per començar. Mort el porc, ho entraven tot a cobru, com i on podien.

Als al·lots ens marxaven a la muntanya a cercar gatoves i faies. Mestre Biel Forner del carrer del Col·legi, ens deixava posar les faies dins el forn per torrar-les un poc a fi que per Nadal cremassin bé. Prop de migdia, davallàvem dels Molins o de dalt del cementeri amb un rossegall llargarut, amb les gatoves enfilades a una corda, una per una, i entrada de fosca començàvem el foc en el carrer de sa Pau, un nom ben encertat per a aquell temps sense cotxes; tot el trànsit el fèiem nosaltres amb el cèrcol que trèiem de les rodes de cotxu, en sortir de l’escola fins encenien els llums i tocaven les Ave Maries. Entrada de fosca començàvem el foc de gatoves en el carrer de sa Pau i en filera d’un en un botàvem per damunt la flamarada; més de dos en sortíem amb les celles cremades. Generalment no travelava ningú.

Finalment, arribava el dissabte de Nadal. En el carrer de la Mar, davant la porxada de can Dama, encenien un fogueró entre l’amo en Mateu Dama, en Toni Morey i l’amo en Joan Climentó. Aquest, cada any ens feia enveja a tots perquè sortia amb una canya i a dalt hi penjava una sobrassada, l’arrambava a dalt de la flamarada un pic i un altre, enmig de una cridadissa dels assistents. Tots els veïnats enrevoltaven el foc i també les mares que encara duien en nin en braços. Els més grandets, amb un manat de faies enceses, corríem pel poble, arribàvem fins a dalt del Carrer Fondu i es Sitjar, cridant:


Alei, alei,
penjat amb un cabell,
anit, anit,
un gall farcit,
demà, demà
el mos hem de menjar”

I a córrer, s’ha dit. Un pic i un altre repetíem la mateixa cançó:

Alei, alei,
penjat amb un cabell,
anit, anit,
un gall farcit,
demà, demà
el mos hem de menjar”.

Els més vells i també el rector ens deien que era un record del temps quan pujaven a matines al Castell, la nit de Nadal, per celebrar el Naixement de Nostre Senyor. Fins aquí el testimoni i bon record d'aquest gabellí.

Llorenç Tous, “Col·lecta”