"En aquest món essencialment finit, tot té el seu principi i el seu final."

 

Tot va començar als primers anys seixanta. El meu pare, Miquel Amorós Carrió, que havia vengut adolescent amb la seva família al 1947 per la construcció del moll, va quedar treballant al moll com encarregat (“peón guardamuelles”). En aquell moment, l’enginyer D. Gabriel Roca era una figura hegemònica dins els serveis d’obres públiques de Balears. Un estiu li digué a mon pare: “amb lo poc que cobrau, no pot ser que no me robeu”. I, a molts de molls de Balears, es va fer una concessió administrativa perquè la dona del guardamolls pogués obrir una “cantina para pescadores”. I així va començar el Marítim. Ma mare, Francisca Terrassa Melis, sempre n’ha estat la titular, va acceptar la concessió. I s’endeutaren fins al coll per poder construir el bar. Al 1963, abans de néixer jo, es va obrir. Ja era un nin gran i record perfectament el dia en que s’acabà de pagar el deute. Va ser un esforç monumental que va dur ruptures de societats, va fer perillar la salut de mon pare i va costar molt d’esforç i disgusts a ma mare.

 

A mitjans dels anys 80, el bar necessitava reformes profundes i jo vaig deixar els estudis universitaris. Era temps de crisi familiar-empresarial (crisi en el sentit de necessitat de grans determinacions). Al final, vaig decidir començar a preparar-me per ser capellà. No crec que m’equivocàs, però optar per una cosa, sempre implica deixar l’altra. Altra vegada l’essencial limitació d’aquest món. La mort sempre present: a cada exercici de llibertat, mor a les opcions que no he pres. Som un home molt fidel, i sempre tendré la sensació que no vaig donar al bar lo que ell m’havia donat. Sempre que hi he tornat, he tengut una certa vergonya.

 

partat jo del projecte, els meus pares feren la reforma del bar, i també, degut a la seva vellesa, donaren especial responsabilitat als 4 treballadors més antics: en Quiquet, en Crespo, en Jeroni, al cel sia, i el quart lloc va oscil·lar un poc al principi (Pep Pipo, Toni Viejo, Paco Gonzalez) fins que va recaure finalment en en Pepe.

 

Poc a poc, es varen anar fent difícils els accessos al moll, de manera que quasi sols hi podem arribar els qui sabem les tresques. El carrer Gabriel Roca es va “invadir” i es va fer quasi intransitable. El “centre” es va traslladar a tres eixos: Avinguda de Cala Agulla, passeig marítim i Elionor Servera. Tot el que va del Tampico (vèrtex dels tres eixos) cap al far, es va convertir en marginal. Endemés, el turisme i la competència obligava a que cada local havia de trobar el seu “discurs”. Els meus pares, per edat i formació, ja no tengueren capacitat per fer aquesta adaptació.

 

A 2012, el negoci va entrar pràcticament en pèrdua. Sempre m’he sentit en deute amb la gent que treballava mentre jo dedicava tants d’anys als estudis. Sempre m’he sentit culpablement descompromès amb el projecte. Aquest sentiment “d’estar en deute” ens va dur a decidir que, si els treballadors tenien coratge per aguantar, continuaríem sense guanys fins a la jubilació dels dos més antics, que endemés, pràcticament coincidia amb el final de la concessió administrativa.

 

Per pressions de gent que hi veu “una mina”, hem intentat traspassar i prorrogar la concessió. Ports de les Balears sempre ha tengut clar que no hi hauria pròrroga. I la concessió expirà el mes d’agost de 2018. Ara hi estam en precari perquè Ports, i ho agraesc molt, ens ha permès que els treballadors poguessin acabar la temporada. Però tot arriba. Dia 31 d’octubre, es va tancar el bar. Si es torna a treure la concessió a concurs, la meva mare i jo no estam en condicions de presentar-nos-hi.


Antoni Amorós