Sobre la mort de Paco Sans, fundador de "Zaqueu"

Dos obituaris, a càrrec de Llorenç Tous i Jaume Santandreu








A LA MEMÒRIA DE PACO SANS FUNDADOR DE “ZAQUEU”

Foren les mares, les doctorades en la ciència de l’amor, las que me examinaren i me suspengueren. La culpa no era tota meva, també en tocava una part als que en aquell temps de remota infància i de joves ideals religiosos, me posaren “l’orde”, sinònim de “fer bonda i creure”, com l’absolut referent de Déu.

Ara que han passat temps i puc fermar caps, les lliçons del P. Stanislas Lyonnet sobre la justícia  de Déu de la que parla sant Pau al començ de la carta als romans (1, 17) i que el pobre  Luter mai pogué entendre, me obrí una llum que se me concretà quan jo anava quasi cada dia a la tercera galeria de la presó de Palma.

Aquell mestre ens explicava que la justícia és la coherència amb una norma o llei, però que Déu no té res per damunt de si mateix. Ell  es deu a si mateix, cap ser o valor el pot sobrepassar. Com ell és amor, sols és just en quant estima, salva sempre, perdona, sense mesura, amb bondat a balquena.

Abans de sant Pau Jesús ho deixà ben clar en la paràbola del fill pròdig.

Nostre mestre a Roma seguia la lliçó i afegia la segona part. És cert que Déu Creador establí el món i tots els éssers amb una relació harmònica dels uns amb els altres que el constitueix com el que garanteix l’orde, la justa relació de tot, el respecte al deure de cada un, l’exigència de la convivència en respecte i pau.

No obstant també forma part de nostre cosmos material el que deim “un os fora de lloc”. Tots sabem el mal que ens fa sentir. La mateixa natura, obra del Creador, ens diu clarament les seves misterioses forces quan se disloquen, com els volcans, les ones , els vents, etc. També aquestes són obra seva.

Conclusió: Déu és molt més que el garant de l’orde, també respon amb tot el seu amor vers els que no estan dins l’orde, molt manco  quan aquest orde és una normativa que els humans hem anat construint, mesclada de ignoràncies, interessos o pecats.

A la tercera galeria de la presó antiga de Palma vaig passar l’examen. Allà les mares dels joves que hi moriren me ajudaren a aprendre la lliçó. Tenc una  llista massa llarga de noms, són més de vint anys que allà vaig aprendre tant o més que amb els professors de Roma.

Aquells pobres al.lots duien nafres de tota casta dins l’ànima i alguns, també en el seu cos. La majoria, víctimes de drogues, parlaven, deien, sentien com si el seu cervell està emmetzinat. Som testimoni de com els estimaven les seves mares, com els perdonaven, els ploraven i els enterràvem. Més de dos moriren antes d’hora després de patir i haver fet patir a molts altres, començant pel seus.

La misericòrdia de Déu els acollia en braços oberts, com si els rebés dient: “Vina, fill meu, ja te basta lo que has patit; te has guanyat el descans i la felicitat devora mi”. Uns quants de aquesta llista, ara ja estan també amb sa mare glorificada en el cel.

La obra de Paco Sans, Zaqueu, respon a haver entès com és Déu, no el creador y garant de l’orde, sinó el Deu de l’amor sense límit; el misteri de Déu que no té altra llei que l’amor que sempre perdona i salva.

Entendre aquesta obra no és ni fàcil ni cosa de tothom. Jo reconec que no me ha estat gens fàcil superar i rompre el que de petit me ensenyaren a “creure i fer bonda”. No és que no ho seguesqui intentant amb més o manco èxit, sinó que finalment comprenc i me sent prop dels qui deim que “no fan bonda”, no tenen remei, tenen lo que se han cercat, cal fer-se lluny d’ells, etc.

Gràcies, Paco, pel que feres i ens ensenyares. Segur que en el cel estàs molt ben acompanyat de molts i molts que a la terra no eren ningú i que ara en el cel estan amb tu molt prop del Senyor Ressuscitat.

Llorenç Tous  4.VIII. 2018




 

HA  MORT   PACO   SANS,  L’ÀNIMA  DE  ZAQUEO

Cas Carrilano, com  es deia al començament , Zaqueo com va ser batejat després   pel professor de Sagrada Escriptura Llorenç Tous,  ha  cobert, al llarg de 24 anys, les necessitats més peremptoris dels exclosos més marginats de Ciutat. 

Tanmateix l’ànima i motor d’aquets servei immediat, directe, gratuït i anònim  als ciutadans  més singulars de la nostra   societat ha estat, fins ahir mateix, Paco Sans.

Abans de perdre’m amb històries i consideracions vull proclamar, amb una guspira d’emoció als meus ulls de ca vell, que aquest home bo, voluntariós i magnànim, que fou en tot moment aquest “Cursillista de Cristinandad”, és l’activista social que més he vist  connectar – simpatitzar ! -   amb  els  pobres  més singulars i especials de la Marginàlia  mallorquina.

Sense Paco Sans la manera totalment anàrquica  d’allargar una mà als  tirats als clavegueram del Sistema hauria esdevingut, en el suposat  impossible de  perseverar, un cas flagrant de beneficència inútil, ben mirat ofensiva cap als pobres i de cara a les bases mínimes  de l’assistència social. Per usar els serveis  del Carrilano, com era abans dormir i alimentar-se  i com és ara fruir d’una menjada  suculenta i completa al dia, no necessitaves  ni necessites més credencials  que la son o la fam. Però Paco Sans amb el seu contacte personal  i amb l’afany de posar remei als problemes concrets  de  tots i cada un dels necessitats que s’atansaven al xibiu de la plaça de Mercadal humanitzà i dignificà un servei aparentment paternalista.
Paco estimava els desemparats Paco parlava amb els necessitats. Paco cercava i sovint trobava  remei a les cuites dels més desgraciats.

No sé si ho va deixar escrit al seu testament  vital, però vull creure que la postura  que prengué a la mort de la seva dona de no fer cap demostració de dol, ni esqueles, ni tanatoris, ni funerals, ni actes d’homenatge i que ara els seus fills han repetit amb ell, obeïa, aquesta manera absolutament anònima de passar d’aquest món a l’altre  - Paco  era un home de fe – a un intent d’assemblar-se a la mort dels marginats. Al llarg de 24 anys Paco Sans contemplà, amb esgarrifances al calfred dels sentiments, com centenars d’exclosos es tiraven a la fosa comú. Ell no ha volgut amb la mort ser més que ells. Com no ho volgué tampoc amb la vida.

Per recordança, respecte i estimació que he professat sempre i seguiré professant a aquest  profeta  anarquista de la marginació social us  vull transmetré tot el seu corpus  doctrinal  resumit en una  contarella  que ell retreia en cada moment i circumstància.

Per  explicar l’existència i mode d’obrar de Zaqueo Paco Sans retreia que  un dia, visitant una ermita ,  un fraret , que s’encarregava de l’hort  li mostrà el seu aimat secret. A un cornaló  d’aquell verger monacal Fra Bonaventura guardava i cultivava  el tresor de les benaventurances, que ell anomenava, en honor del fill pròdig, el racó de les males herbes. Les males herbes tenen dret a rebre els mateixos esments i delicadeses que les parades de les bledes i les cols  de l’Abat.

Paco Sans, ànima de Zaqueo i fill predilecte de Marginàlia,  ha mort d’un  atac  nocturn de tristesa i solitud.  No sabia viure sense la seva dona i  sense Fra Bonaventura. Fa estona que ambdós han desaparegut.  En el cel en el qual tu creies es retrobaràs, estimat  i venerat Paco,  amb aquests éssers estimats.  T’esperen al racó de les males herbes.

 

Jaume Santandreu.  Can Gazà, 3,agost, 2018