Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 2581
 

TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES
 turistes privats costs públics      TURISTES TURISTES TURISTES
TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES
TURISTES 
TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES 
TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES 

Quan la persecució de l'interès privat desemboca en un malestar general és que alguna cosa falla. En aquest cas la tenim identificada, hi ha costos que no queden reflectits a les comptabilitats particulars possibilitant que es vengui per davall del preu de cost. La neteja dels fons marins, la contaminació dels avions, els embussos de trànsit, la preservació d’espais naturals, la seguretat ciutadana son algunes de les moltes partides que no figuren a les comptabilitats. El beneficis privats van per un cantó i els socials per un altra.


La gràfica relaciona el nombre de turistes amb el preu de les vacances. Arriben T turistes que paguen I per les seves vacances. Convenguem per un moment que poguéssim conèixer la totalitat dels costs, la corba O es desplaçaria de cap a l’esquerra significant que incorpora totes les despeses convertint-se en la Oimp. El nombre de turistes, com és previsible, disminuiria fins a Timp i el preu pujaria fins a Iimp. En aquesta nova situació el qui contamina paga. El concepte està clar, una vegada més les dificultats comencen quan s’han de comptabilitzar els serveis públics, quin preu donar-lis, com fer-ho?

La cosa no acaba aquí, el resultat final és un equilibri econòmic basat en compensacions i preus mesurats en doblers que no te perquè coincidir, ja seria casualitat!, amb l’equilibri ecològic representat a la gràfica per la línia de color verd. I torne m’hi torne hi... l’objectiu és maximitzar els benestar de les persones o preservar la natura?

Si l’equilibri s’aconsegueix amb un excedent de places tenim un problema. Si adoptam els valors del capitalisme compassiu augmentam la pobresa i els desequilibris socials; si som partidaris de l’estat del benestar experimentam el sentit tràgic de la vida: a què estam disposts a renunciar a canvi que els qui perden la feina i les empreses se sentin compensats? Quines alternatives hi ha i qui les implementa? Els partidaris de la limitació, si juguen de bon de veres i volen tenir èxit, s’enfronten al problema, ben difícil, de compensar als perjudicats. Ningú ha dit que prendre decisions de ecologia econòmica fora fàcil.

Quedi clar que tot plegat son elucubracions pel que en el seu moment s’escrigué a Sarlat e la Canedat.