inici

Cap Vermell

Esperit democràtic

 " Tant el Govern de Catalunya com el d’Espanya tenien dues maneres per afrontar el conflicte en què estam immersos: diàleg i debat per una part; execucions radicals per l’altra." 






Ja ho vaig dir però ho repetesc: en aquest estat no tenim esperit democràtic (almanco si entenem democràcia per diàleg per arribar a acords). Tant el Govern de Catalunya com el d’Espanya tenien dues maneres per afrontar el conflicte en què estam immersos: diàleg i debat per una part; execucions radicals per l’altra. Ambdós han optat per la darrera opció, la manco democràtica, i que Déu sap on ens farà arribar.

El Govern català aplicà la declaració unilateral d’independència (la pròpia paraula ja és ben antònima de democràcia: UNILATERAL) amb un Parlament mig buit i amb alguns dels diputats no molt segurs de la proposta (hi va haver més d’un NO i alguns vots en blanc). A més una independència basada en els resultats d’un referèndum que, repetesc,  no pot ser considerat seriosament (per la intervenció policial, el sufragi universal espontani…) i que a més no està reconeguda per ningú de l’exterior (ni UE ni Amèrica ni cap país que jo sàpiga).

Per la seva part, el Govern espanyol ha aplicat (a la seva manera, perquè enlloc ho estipulava amb concreció) el polèmic article 155, el més poc democràtic que poguem trobar ja que usurpa a l’altra part afectada el govern. Però el que em preocupa més de tot és que començ a témer que Rajoy era el que volia (potser per intentar llevar-se del mig els molests independentistes  d’una vegada per totes?). Pareixia que només eren els catalans que volien gresca, però no, aprofitant l’avinentesa mestre Rajoy pareix que s’ha afegit a la festa. Si no, no s’estén que dijous, quan a la fi pareixia que Puigdemont feia una passa enrere, ell no li garantís la retirada del 155. Era el dia clau; el president català pareixia pensar-s’ho millor i feia el que li demanava el Govern espanyol. A canvi, com és lògic en un conflicte, esperava algun detall de l’altra banda i esperant, esperant fins  i tot va retardar la seva compareixença al Parlament, però des de Madrid (excepte el PSOE, que aquí sí que s’ha de reconèixer que va tenir un poc més de seny) seguien amb l’arrogància de sempre. I clar, el senyor Puigdemont degué pensar que si tanmateix me fan igual el 155 em tir costa per avall i sense frens i ja ho veurem, a pesar que ja sabem com acaben normalment aquestes aventures boges.

Però és que per rematar, quan al Senat vaig veure que per aprovar el 155, els diputats populars s’aixecaven per celebrar i aplaudir l’aplicació de l’article (sí, ho heu entès, estaven celebrant la intervenció d’una altra comunitat com si d’un gol de Ronaldo es tractàs) els meus pitjors temors se’m despertaren.

Però i ara que tot això ja ha passat, què ens procurarà el futur? A l’horitzó s’hi perceben una sèrie de possibilitats:

- Que els protagonistes del conflicte s’asseguin d’una vegada  i llimin les seves diferències per arribar a alguna solució pactada, cedint un poc cada un (eleccions per exemple consensuades per ambdós a  canvi de llevar l’article 155 i la proclamació de la independència,  i respectar el que donin de si les urnes). Això podria passar en un país amb un estat democràtic sa i notable, però, com ja he comentat,  no sé si és el  cas.

- Que es facin les eleccions unilaterals de Madrid i cap partit nacionalista s’hi vulgui presentar. Això seria allò lògic si de veres s’han cregut la declaració d’independència (en tenc els meus dubtes) ja que ningú de fora els pot dir quan fer eleccions. En aquest cas es deixarien fora els més de 2 milions de votants nacionalistes, i només podrien guanyar partits minoritaris a Catalunya com són el PP i Ciutadans, per la qual cosa serien uns comicis ficticis (com l’1-O vaja).

- Que sigui el Govern de Rajoy que no deixi presentar els partits nacionalistes a les eleccions (un poc a la manera de Bildu). En aquest cas tendríem el mateix problema que abans, però agreujat pel fet que fos el propi Govern espanyol el que voluntàriament manipulàs en  benefici propi les eleccions.

En resum, s’intueix  un horitzó ben espès i poc clar. Voldria compartir l’optimisme d’alguns nacionalistes companys meus ja que sempre he defensat el dret a decidir dels pobles (encara que no per la via que s’ha adoptat), però si tota aquesta moguda només ha de servir per sentir una efímera alegria d’uns quants dies per després quedar-se amb manco autogovern i/o el segrest del Parlament haurem de considerar que ha estat una mala jugada.




Foto del mes












 

Horaris C E Escolar