Recordant 1973  (2ª part)

”

  És continuació de l’anterior capítol. Aquest és el núm. 15. De moment farem una pausa per anar…  fent memòria.  Gràcies a tots!

• El 31 de març de 1973, més de 5.000 cotxes amb matrícula de Barcelona creuaren la frontera amb França, com una mena de peregrinació a Perpignyà per veure la pel·lícula “El último tango en Paris”, de Bernardo Bertolucci, cineasta italià famós, protagonitzada per Marlon Brando i  Maria Schneider. La manifestació nacional contra la censura espanyola.  A Perpinyà s’hi desplaçaven molts de cinèfils afamegats de visionar films de qualitat, d’autor, també cintes eròtiques que no arribaren al nostre país fins quasi vuit anys més tard, i algunes de mutilades en el seu metratge, i únicament exhibibles a les sales de arte y ensayo inventades per Manuel Fraga Iribarne, ministre franquista d’Informació i Turisme.

• La detenció d'El Lute i l’atracament al Banc Atlàntic de Madrid per un comando d’extrema dreta foren els fets més destacats de la crónica negra de 1973. ”Ja em contaran vostès de què dimonis parlarà l’espanyolet mitjà, ara, si tenim “El Lute” enxampat. Una autoritat amb gran sentit de la maniobra sociopolítica haurà de pactar amb “El Lute” i arribar a un acord d’amollar-lo els estius pel solar ibèric  perquè animi les platges, desperti l’instint caçador celtibèric i torni la calor a les tertúlies”. Així s’expressava la publicació satírica-irònica “Hermano Lobo”. La persistència del “boom” de l'humor a Espanya va fer possible que l’esmentada revista d’humor crític arribàs a ser un dels negocis editorials més pròspers del país, amb aparició simultània de llibres de Perich, Forges, Chumy, Cesc, Màximo i Summers, aquest darrer el més directe de tots els humoristes, el qual va traspassar les seves curolles al cel·luloide, en què fou condemnat per un acudit considerat un “atentado contra la moral”. 

• El Tour de Françatingué  guanyador espanyol, Ocaña, indiscutible. Digueren que fou gràcies a l’absència del seu més fort rival alrànquing mundial de la bicicleta: el belga Eddy Merckx. Ocaña rebé la distinció de “corredor més complet de 1973".

• Als seguidors del Barça ja no se'ls anomena “culés” , sinó “grins”, perquè es passen tot el dia dient: Cruyff, Cruyff, Cruyff…, un jugador dur, alàmbric, fibrós, amb melena. Llavors, trobam Netzer, al Reial Madrid, 45 milions de pessetes declarats, per 65 de Cruyff. Els no declarats podien duplicar la suma d’ambdós cracs.

• La victòria més brillant del Barcelona en tota la seva trajectòria fins al 1974, la més significativa: el triomf per 0-5 al Bernabeu. Era el 17 de febrer d'aquell any (i com que, els nostres 4 o 5 lectors que ens suporten son “culés”, vet aquí aquesta referència, amb il·lustracions incloses).

• Carrero Blanco i l’atemptat del que fou víctima; l’arribada d’Arias Navarro que fou un nyap a qui es va titllar d’aperturista; el ressò dels atemptats de l'aeroport de Fiumicino, per un comando palestí,  a Itàlia, que commogueren el món, i el segrest del “hippy d’or” Paul Getty Jr. i el seu dramàticmissatge als familiars: ”M’han tallat una orella, no deixeu que em tallin l’altra. Pagau, per favor, pagau el rescat!”  copsaren les primeres pàgines de l’actualitat dels dos darrers mesos de 1973.