Si als residents mallorquins ens passa pel cap la quimèrica idea de prendre un bany a la mar, durant les hores de sol fort a l’estiu, tenim dues solucions: La primera, anar a una de les platges grans, d’arena que va ser blanca en algun moment i que ara és un conglomerat de protector solar i òxid de silici i, exhibint documentació acreditativa de la nostra condició indígena, obrir-nos pas a colzades fins a notar una mica d’humitat als peus; això és senyal que hem arribat a l’aigua. Els objectes vermellosos que ens envolten són turistes ocupant cada metre quadrat de l’entorn. La segona és anar a platges petites i recòndites, d’accés difícil, on podem esperar no trobar tanta afluència forana. A canvi, podrem observar una munió de propietaris rics de barques grosses que tiren l’àncora a cinquanta metres, o menys, de la vorera, i s’hi passen dies i dies. Podrien anar un parell de centenars de metres dins la mar, ja que tenen el vehicle necessari – la barca –, i nedarien en solitud i en aigua relativament neta, però enyoren el contacte amb el poble i els agrada disputar-li l’única franja d’aigua a la qual el proletariat illenc té accés. Aquesta franja té una composició curiosa. La capa superior la forma una fina pel·lícula d’oli, emanat de les barquetes, què impregna la pell del banyista indígena i la protegeix de tot mal. La part inferior està formada per un percentatge alt de matèria orgànica provinent del metabolisme dels aristocràtics barquers que aprofiten la tranquil·litat de la nit per buidar els dipòsits dels seus vaixells. Alerta!, si bé alguns estugosos poden trobar aquesta pràctica antihigiènica, s’ha de tenir en compte que els rics consumeixen aliments de molt preu, cosa que dóna a les seves deposicions una altíssima qualitat, dins la seva categoria.

Estan protegits els drets dels cans, els de les posidònies i, fins i tot, hi ha un partit que té les gavines de blasó. Estaria bé que alguna agrupació defensàs el dret del mesquinet aborigen a gaudir del seu oci. Si més no, seria original.

Aixì s’expressa Amador Calafat, vell (no per edat) conegut d’aquestes periòdiques trobades al nostre turó. En Marià Moragues diu que és cert que el turisme és avui la principal indústria de Mallorca i una bona part de la nostra població directament, o de rebot, viu del turisme, però la majoria dels que van a sou fan “ses bufes primes”, mentre un quants van ben polents.

No seria ben hora de “desturistitzar” la nostra economia i fugir d’aquest monocultiu? No és ben hora de posar forqueta al nombre de turistes, no fos cosa que qualsevol dia ens en duguem l’almud pel cap? Fins on podem estirar el llençol sense mostrar els peus? Haurem fet el negoci de na “peix frit”, quan haguem degradat els espais naturals, venut terres i habitatges a estrangers, abandonat la nostra llengua, reblit la costa d'urbanitzacions, hotels, ports i passejos marítims, saturat carreteres i aparcaments de cotxes, el cel d’avions i la nostra mar de creuers i embarcacions luxoses, enverinat el nostre aire, esgotat l’aigua, abandonat el camp; quan tenguem les ciutats saturades, gentrificades i convertides en parcs temàtics…, què ens quedarà als nadius? Quatre rosegons per a la majoria i les butxaques plenes per a uns quants alicorns que només pensen en el negoci, l’especulació i fer duros a balquena a costa del que sigui, ells pretenen tallar i cosir onsevulla. I que no es pensi que tot aquest endiumenjat s’arregla amb una ecotaxa, per altra banda ben esquifida.

Per a més inri: on tributen els grans touroperadors, les cadenes d’hotels i de lloguer de cotxes, les immobiliàries estrangeres, els grans magatzems, els creuers i companyies d’avions? Vius, no sigui cosa que Mallorca no hi sigui més i que els mallorquins acabem essent sols una reserva folklòrica al servei del turistes i facin vers aquells mals averanys que diuen que “de fora vendran els que de casa et trauran”.

Quan el brou bull, si no li tens esment, vessa!

Pep Moll/Maria Juan