inici

Cap Vermell

Fent memòria / 8 / La televisió en blanc i negre de les nits d'hivern..



La televisió en blanc i negre de les nits d'hivern...








La televisió es va imposar com a principal mitjà de comunicació de masses, en part gràcies al convenciment que sobre la seva capacitat d’espectacle tengueren algunes transmissions estratègiques, com els partits de futbol, per exemple. El tennis també va sortir del reducte senyorívol gràcies als drives i les volees televisades de Supermanuel Santana. Les corregudes de bous aconseguiren gran audiència amb els salts de granot d'El Cordobés.



Televisió Espanyola era – com deia el Perich – la millor televisió d’Espanya. La publicitat de “lava más blanco” i “es cosa de hombres” acupava quasi la major mitjana, més o manco com ara. Les varietats oscil·laven entre la Gran Parada i les Galas del Sábado i els acudits de Franz Johan. De tant en tant, un atrevit escot apareixia cobert per un inoportú xal recomanat per la vigilant llumeta d'El Pardo. La Carmen Polo travessava amb la seva mirada la cara del dictador quan un tros de cama femení apareixia a la pantalla i per molt dictador de fos, Franco també tremolava enfront dels inquisidors ulls de dona Carme. Mitjançant concursos com La unión hace la fuerza i Un millón para el mejor es dona difusió a una certa concepció de cultura i de saber enciclopèdic inconnex. Fins i tot hi havia una versió infantil de Cesta y puntos que ens transportava als romans i cartaginesos de les escoles religioses de la postguerra. Unes de les escasses mostres del que podria haver estat una programació digna i interessant, de poca transcendència entre els espectadors, foren els guions d ’Adolfo Marsillach, Jaime de Armiñán o Ibàñez Serrador.

I, sí, a la televisió vérem per primer cop –abans d’actuar a la plaça del Mariners, que encara tenia el nom de Queipo de Llano, a les festes del Carme– el Dúo Dinámico, els primers espanyols capaços de transmetre l’impuls que movia a Elvis Presley, Cliff Richard, The Shadows o Johnny Halliday. Confessaven que quince años tiene mi amor i
amollaven manifestos com aquest: “Soomos jóvenes, aaamor / soomos jóvenes, looos dos / es fantástico vivir / y poder cantar aaasí…” Amb els seus vestits descorbatats i els seus quasi pecaminosos moviments, resultaven una contundent rèplica a “no tengo edad para amarte” de la mateixa època i de José Guardiola (que també va actuar a Cala Rajada), anomenat el “Sinatra español” rival de “fans” del Dúo Dinàmico. Una reminiscència sofisticada dels vocalistes de festa major de poble. Podia arribar fins els modernismes de Sexteen Tons (Setze tones), peró al fons es tractava d’un clàssic pare de família que s’emocionava davant el requeriment filial del “Dí papá, dónde está el buen Dios”.

Segons el Dúo Dinàmico, el twist es el nou ritme que ha nascut del rock, es posa un peu davant i ja es pot ballar, tan sols és necessari no perdre el compàs. Los Sirex (Si yo tuviera una escoba, cuántas cosas barrería) i els “Los Mustang” passaren a dominar l’escena, en una època en la qual tots els de quinze anys es fonien per una guitarra. Els “chicos y chicas yé-yé”, aquestes immortalitzades per la declaració de principis de Conchita Velasco: “que tenga mucho ritmo y que cante en inglés. Con el pelo alborotado y las medias de color”.

Era just el moment quan es començava a sentir parlar de “The Beatles” als quals no mancaren imitadors: Los Brincos (Flamenco/Borracho) i Los Bravos (Black is black). L’amor, a la dècada 60/70, ens ensenyà la seva pròpia música. Sabut és que aquesta posseeix un gran poder d’evocació, el poder de sintetitzar una època, un estil de vida, un sentiment general sobre vivències afins. Venien i anaven el flamenc y aquells Beatles, la Joan Bàez virginal, Nina i Frederick, Teodorakis, Edith Piaf i, altre volta, el flamenc.























Però no és menys cert que la imatge, el disseny i fins i tot la simple noticia relleg
da a un vell retall de periòdic trobat a l'atzar entre les pàgines d’un llibre (guardat allí per qualque motiu que, tal volta, ja fou oblidat) és igualment evocador…. Veim Brigitte Bardot i Alain Delon, al maig del 69 del passat segle, relaxats a Sain Tropez i, de passada, inaugurant l’estiu i l’estil de platja: gent destapada vora xibius, copa a la mà, música suau i rialles. L’actriu Grace Kelly, abans, i desprès princesa de Mònaco, gaudint amb la seva filla, a Montecarlo, sense xibius, però sí amb iots luxosos, casinos i clubs privats. És la reivindicació del “bikini”, el dues peces, la manifestació de la llibertat vista des de casa nostra, no sense una mena d’enveja i admiració.

B. Melis “Meyme”

 

Foto del mes

 

Horaris C E Escolar