Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 2282

El pregó és l’acte que, cada any, ençata les festes del Carme, amb un toc de solemnitat que li escau perfectament.  

Image    

Enguany, el pregoner, com ja havíem anunciat en aquestes mateixes pàgines, ha estat Vicenç Nadal Sunyer, el qual va ser presentat per Isabel Ferrer i Maria Antònia Fuster, nebodes seves. Vicenç ens oferí una evocadora mirada cap a la Cala Rajada dels anys 50 i 60, reblerta de llocs i personatges d’una època irrecuperable.  


 Image

La segona part de l’acte, com també és habitual, va anar a càrrec de la Coral s’Alzinar, que va brillar en la interpretació de la Missa de Coronació, de Mozart, amb acompanyament de quintet de corda.

L’església va estar plena a vessar, d’un públic entregat tant al pregoner com a la coral. Hi assistí el Patró Major, Bernat Martí, així com distints regidors de l’Ajuntament. Tot plegat va constituir una vetlada magnífica, de la qual us oferim la intervenció de Vicenç Nadal.   
 

Aquest és el Pregó del Carme 2007:
 


Cala-rajaderes, cala-rajaders, gabellines, gabellins i amics tots: Aquí em teniu, més espantat que un cuc, però més content que unes castanyetes. Content perquè això de fer el pregó de les festes del Carme de Cala Rajada és una passada: n’estic més que orgullós i molt agraït a la Confraria de Pescadors per haver pensat en mi. Però, davant d’una responsabilitat com aquesta, un té ganes d’estar a l’alçada de les circumstàncies i sortir-ne ben parat. Vos deman disculpes, abans d’envestir, per si dic coses que no hauria de dir o per si deix de d’anomenar allò que mereixeria ser dit.   

Fets tals aclariments, vaig per feina.

 

Això era i no era, bon brou faça la cadernera, per mi un almud i per voltros una barcella. Camina caminaràs, que a un llumet blau arribaràs.
 

Un llumet blau vaig veure des d’enmig de la mar. Venia no sé d’on i tampoc no sé cap a on anava, però em vaig dir: “cap allà manca gent”. Sí, un llumet que a mesura que m’hi atracava vaig poder veure que feia llumades: tres i dues ó dues i tres, i així tot el temps. Em va cridar l’atenció i vaig començar a cercar per aquells paratges, sense saber cap on havia de prendre. Idò, què vos pensau?, un poc mes enllà em vaig trobar amb una platja gran: tenia una arena blanca i fina com no n’havia vista cap mai, rodejada de pinars,  i de dues muntanyes,  una amb una torre i l’altra que pareixia es cap d’una àliga.


No sé per què, però des del primer moment t’hi sents a gust, allà, amb caletes mes petites pertot arreu. La veritat és que m’hi hagués quedat, però la curiositat em va fer tornar enrere, vaig passar altra vegada per davant aquella torre que ho il·luminava tot i, tot seguit, em vaig trobar que, davant una tirada de roques, hi havia una pedrota, un illot petit però molt curiós. Continuant, vorera-vorera, vaig veure una platgeta amb poca arena, petitona però encantadora, on hi havia gent que prenia els banys. De d’allà de d’allà, vaig anar a parar a una cala una mica més gran, amb un moll per atracar barques grosses i un mollet per a les mes petites; al fons de la cala, dues platgetes separades per unes cases: a una hi havia un varador, mentre que, a l’altra, per davallar-hi quasi t’hi havies de tirar, per una rampa empinada, de roques i terra. La cosa prometia. Dalt d’una muntanyola, presidia la cala un palau molt gran, de pedra viva, molt senyorial, que tenia una torre i estava rodejat de jardins.


Tot això que vos cont es refereix a un poblet molt petit, de mariners, que tenia un carrer gran, una plaça, una església, una escola, un convent de monges i més coses.


Jo vaig calar a la plaça, el centre del poble, una plaça com pertoca i amb un nom que li escau: Plaça dels Mariners. Idò en aquesta plaça hi havia tot quant tocava: un bar, una botiga, una carnisseria, una perruqueria, una fusteria, els camions de passatgers que partien cap a Capdepera, Artà, Manacor, Palma... I ca meva.


Com que tot evoluciona, en aquesta plaça hi sembraren plataners que, a mes d’adornar, servien de porteries del camp de futbol improvisat en què els al.lots transformàrem aquell espai, on jugàvem fins que l’amo en Miquel “Papa”, tot enfadat, ens hi trobava i ho havíem de deixar anar.


Hi havia un solar buit, tancat de paret, prou alta per a nosaltres, però que servia per pujar-hi i, d’asseguts, contemplar les verbenes i festes que s’organitzaven pel Carme i Sant Roc.


El bar, Can Tomàs, a més de bar era el lloc  on en Jaume de cas Secretari penjava els  cartells del cine de Capdepera; s’hi deixaven els encàrrecs per als metges (don Toni Llinàs  i don Gabriel Bibiloni); en “Verger” hi venia llet i, a l’estiu, s’hi venien polos, “frigos”, “bombon-frigo” i l’estrella dels gelats: els “coreanos”.


La botiga de can Pere Antoni “Moliner” era estanc i tenda de comestibles: hi venien aspirines, veganins, tosiletas, pastilles Koki, regalim, espardenyes, torrons, pastorets de Nadal i juguetes pels Reis. L’amo en Pere Antoni era tot un personatge, despatxant amb l’ajuda de la seva dona, “la señora Catalina”.


Just devora, hi havia ca’n “Terres”, família que tenia els camions de línia; després venia ca’s “Sagristà”; a la casa del cap de cantó  hi vivien els de can “Sopa”; a l’enfront, na Josefina la perruquera, amb sa mare “Elena” i els germans Paco, Maria i Juanita; la fusteria era d’en Tomeu “Turuta”, i aferrat s’hi trobava ca dona Raquel, d’uns senyors de Barcelona que només venien a l’estiu; un poc mes enllà, can Tomeu “Blancos”. A la part de can Tomàs hi havia el solar buit que he anomenat i, entre aquest i ca meva, la carnisseria d’en Pep “Bou”.


La plaça era l’eix dels esdeveniments del poble, s’hi feia “l’Encuentro” el dia de Pasqua, totes les commemoracions importants del poble: les berbenes, les festes, els homenatges als vells, etc. Una plaça amb tota la vida que pertoca a un poblet preciós del qual encara no he dit el nom: Cala Rajada.


Però, no només hi havia una plaça. En el carrer gran, que ja es deia “Elionor Servera”, hi havia molts més establiments. Devora la Plaça, dues barberies: can Salvador “Coves” i can Toni “es Barberet”, la primera al costat de la botiga ca ses Putxes, i l’altra a can Maia, avui restaurant; al costat d’aquesta, una altra botiga de vendre, can Xisquet, aferrada al restaurant de “can Mateu des bar”, i al davant encara un altre bar, can Diego.
 

Els diumenges, aquesta zona era una festa. S’hi concentraven tots els homes del poble: uns s’afaitaven, d’altres discutien, aquells de més enllà que es feien les sabates netes, i la resta que parlaven de futbol... Allà hi havia la pissarra que anunciava el partit de l’Escolar pintada amb guixos de colorins, amb un futbolista que xutava a gol; i s’hi feien jocs i rialles moltes, tot com a un poble d’aquell temps. 

 

En el moll hi havia la llotja i els tenyidors. A la llotja hi pesaven el peix i també ens hi pesàvem nosaltres, perquè damunt la bàscula, que era molt grossa i s’engronsava, quasi hi cabíem de drets; en els tenyidors, com diu la paraula, s’hi tenyien els “bous”, que quedaven ben marrons. Al moll, però, sobre tot, barques del bou, i  moltes: l’”Emília” del patró Colau Nadal; s’”Àguila”, que manava en Tomeu Bernat “Rater”; el “Capdepera”, del patró Perico “Perandreu”; el “Francisco”, d’en Miquel “Blancos”; en Pere “Murta” comandava el “Cala Rajada”; el “Rafalet” era patronejat per Salvador “Talaia”... Després arribaren el “Monte Colmenar” dels “Castus”; la “Rosa Mestre”, que manava en Quiquet; l’”Estrella de Figueres”, amb en Tomeu “Pelat” de patró; el “Cala Agulla”, d’en Biel “Barruà”; l’”Hermanos Terol”, d’en Pep Serapio. I després encara en vengueren d’altres i es retiraren les velles: la “Juma” sustituí el “Francisco”; l’”Aguilica”, el Capdepera... Mentrestant, havia arribat el “Cala Dent”, dels Morey i els Fuster, per a substituir el “Rafalet”.


Posteriorment, tot ha canviat.

Image


En el Mollet, les barques petites que pescaven amb palangres, xarxons, nanses, almadrava o solta, i poteres per als calamars… Hi havia la “Hispaniola”, el “Nilo”, el “Jaume”, el “Lepanto”, la “Francisca”, la “Santa Bàrbara”, el “Tesoro del Mar”, i moltes més.


Damunt el moll, els mariners de terra, adobadors, o “armadors”, com també se’ls anomenava, i els venedors a la llotja de Palma: els germans Jaume i Tomeu “Pere Andreu”, n’Agusti “Blancos” i en Joan Guaita, es “Castus”, en Tomeu “Blancos”, en Joan “Ciutadellenc”, la saga dels “Tonet”, en Jeroni Sureda “Verger”, en Pedro Lareu…


L’aprenentatge de natació es feia a la platgeta, i es passava a la segona fase davant “Miramar”, a una espècie de piscina de roques. Tot això per fer boca. Una vegada que ja en sabíem de veres, passàvem defora, per a doctorar-nos:  nedàvem fins a la punta del moll, i allà ja eres considerant nedador de primera, sempre per darrere en Jeroni Garau, que ens guanyava a tots.


Cap a l’altre costat de la plaça, en direcció a Capdepera, “Teléfonos” (ses Massot); ca sa madona “Pandereta”, on s’hi podia menjar; més amunt, ca s’Artanenc, sabates i espardenyes; després un forn, can Bloc, un suís que feia pa, panets, ensaïmades i que, sobre tot, era un pastisser de primera, i tambè un gran personatge; just davant can Bloc, l’hotel Castellet, un edifici imitant un castell, de pedra viva, amb una entrada solemne, barreres de ferro i avinguda de palmeres; a la mateixa finca també hi havia el forn de can Matemales. En aquell indret, pràcticament el poble s’havia acabat, però encara faltava una indústria que era de les més importants de la comarca, “Sa Central”. Era central elèctrica, taller mecànic de cotxes, de motors de barques i de tota classe: de benzina, diesels, elèctrics...; hi havia torns i fabricaven peces noves i recanvis; era ferreria, fusteria i serradora; era fàbrica de gel i tot quant hi vulgueu afegir... Al front de tot, mestre Pep “Cirera” i don Juanito “de Sa Central”.


Baldament no se sabés què era el turisme, els visitants es podien hostatjar a “Cas Bombu”, a “ca na Cirera”, a la pensió “Marina” i en el “Cortijo”.  


Vaja un poble! Hi havia pràcticament de tot. Jo no sé què mes voleu.


Érem poquets, els que hi vivíem,  però tots ens coneixíem i tots, d’una manera o d’altre, érem família: “Blancus”, “Pereandreus”, “Castus”, Nadals, “Tugores”, Lareus, “Murtes”, “Putxus”, Serapios... Uns vengueren de Valldemossa, uns altres de Felanitx, de Ciutadella, d’Eivissa i, com no, de Capdepera.


Ah!, teníem convent de monges, amb sor Trinidad al front i amb la meva mare superiora predilecta: sor Antònia. A l’església, el senyor ecònom, Bartomeu Gomila.  I que no falti:  l’escola mes preciosa de tot Mallorca, un primer pis davant la mar, en el centre mateix del poble, “Escuela Nacional de Orientación Marítimo-Pesquera”. Vèiem passar tots els vaixells que navegaven amb bon temps i amb mal temps, i teníem un petit museu amb cavallets de mar, estrelles, un os de cap d’olla, àmfores, un esquelet de cocodril... Hi havia dues pissarres. En terra, un foradet ple de guix, llapis i bolígrafs. Moltes  vidrieres. I també un bidó que havia estat de llet en pols, on seien els castigats, perquè no hi havia més cadires ni taules. I també hi havia un mestre d’escola, don Vicenç.


Un poblet mariner des d’on el primer que es veu cada dia és el sol, que surt de dins la mar, brillant i encantador. Però, tot això que vos cont és com un somni,  perquè aquell poblet ja no és aquell poblet. Han desaparegut,  per mor de la modernitat, moltes senyes inconfusibles de la identitat dels cala-rajaders; ara queden poques coses: el somnis, els records, les anècdotes…  La meva opinió és que hem guanyat qualitat de vida, però es hora que comencem definitivament a conservar allò que ens queda; és hora de ser conscients que la solució del famós canvi climàtic no l’hem de deixar només per als polítics ni per als americans, ni per a no sé qui; ens hi hem d’aferrar tots, els nostres descendents també tenen dret a gaudir de la mateixa qualitat de vida que hem tengut nosaltres.


Els mariners, els nostres mariners, amb la il·lusió que tenen, han de seguir fent la Confraria de Pescadors més gran, la millor. Han demostrat massa vegades el que sabem fer: tenim les festes del Carme que fan goig, ens fan xalar, l’espectacle del moll es únic, la processó marinera, totes les festes...; estan organitzant, des de fa uns quants anys la Mostra de la Llampuga, una fira gastronòmica que s’ha fet famosa i convoca molts de milers de persones; allà on s’ha d’ajudar, allà hi són, a cuinar fideus, a torrar sardines o fent escabetxo; i, a més d’això, són els que més saben de la mar, i saben el que convé. La Reserva Marina de Llevant és per a ells el futur, per això els hem d’ajudar a defensar-la i els hem d’encoratjar perquè facin del nostre moll un model per a tot Mallorca.


I perquè tenguem sempre recordança dels fundadors de Cala Rajada, mariners tots, crec que no estaria malament posar els noms de les famílies que he anomenat i que ens varen precedir, als carrers del poble. Bé es mereixen que els reservem per sempre un lloc en la nostra memòria.

 

Ja per acabar, m’heu de permetre que tengui també un record per al meu pare i per a la meva mare, perquè ells m’ensenyaren a estimar Cala Rajada i a fer de la Mare de Déu del Carme la meva patrona. 


Gràcies a tots. Salut i per molts d’anys.

Image


Si voleu fer un tast de concert de la missa de Coronació de Mozart que a continuació va fer la Coral s'Alzinar clicau les adreces següents de YouTube:

http://www.youtube.com/watch?v=DWn_EP2gbzM Kyrie

http://www.youtube.com/watch?v=wI9OBwuT5b8 Gloria

http://www.youtube.com/watch?v=VhgAr755YHA Credo
http://www.youtube.com/watch?v=S9bb2d7xSSw Santus