Així ens ho contaren…, i talment us ho contam (Silem)
Una de les habituals tertulianes d’aquest turó de na Bagassa, na Dolors, va posar, aquest proppassat dissabte, sobre la rodona taula del menjador de la casa pairal rústica antiga de l’amo en Miquel, un extens punt de vista sobre un del temes més roents i calents – tot i haver passat el malestar dels primers dies, que, encara, coegen – que l’actualitat ha oferit pertot arreu: el cas de les agressions al col·legi de Son Roca, de Ciutat. Aquesta és la reflexió de Maria Amengual Salom:
– “ Quan era una nina, jugant a un pati del col·legi, una companya m’estirà la camiseta mentre anàvem corrents per una zona on hi havia escalons. A conseqüència de l’estirada em vaig desequilibrar i vaig caure sobre el braç dret, que em vaig fracturar per dues bandes. Tindria jo uns set o vuit anys, però ho record com si fos ahir mateix. Fou un accident, era un joc, i malgrat no ser aquella nina una de les meves millors amigues i que em podia caure millor o pitjor, no tingué cap intenció de fer-me mal, simplement volia agafar-me. Record què quan al cap d’un parell de dies vaig retornar a classe, em va demanar perdó. Els meus mestres, els seus pares i la resta de companyes feren que s'adonàs de les conseqüències d'estirar-me la samarreta. N’estava penedida.”
– ”Recordava aquest episodi de la meva infància arran de l’agressió patida per una nina, també de vuit anys. I, què volen que els digui? Jo sí que veig diferències entre una baralla per una pilota durant un joc infantil, sense intencionalitat prèvia, i el que em va passar a mi. Que set alumnes – cinc d’ells majors que la víctima – s’abalançassin damunt ella i li pegassin “qualque coça” quan ja estava en terra, almanco hauria de fer-nos pensar que el propòsit no era fer-li pessigolles. Costa creure que fos un combat de set contra una. El fet que no ho
haguessin planejat amb anterioritat no li resta un àpex de gravetat. Com a súmmum, elevam l’anècdota a categoria a l’hora de cercar solucions. Ho agafam com un detall al qual donam mil voltes, perquè, segurament, si hagués estat diferent, res d’això hauria succeït. Per exemple, si hi havia o no mestres en el pati i si vigilaven els alumnes o miraven el mòbil. He passat per un col·legi com a alumna i com a professora, sé el que és vigilar un pati. El dia que em vaig rompre el braç hi havia supervisió, sí. Però si hi ha dos adults a càrrec de centenars de nins que criden, riuen, corren i s’encalcen, una agressió com la de Son Roca pot ocórrer sense que arribin a temps per aturar-la. A un recreo no hi ha silenci ni quietud. A l’altre part del pati, un grup d’al·lotons quatre o cinc anys majors que la nina, l’agafen i en 30 segons poden haver-li donat una pallissa. En lloc d’explicar això – cosa que qualsevol amb dos dits de seny i sense una dosi de mala intenció molt elevada pot entendre – els responsables d’educació i els sindicats de docents es limiten a tancar files, a que això no es culpa meva, i a què voleu que faci si els suposats agressors són menors? Malgrat haver passat els fets a una escola pública. Així que el resultat és que la nina víctima de les agressions duu dues setmanes sense anar a escola, mentre que els suposats autors estaran tres i cinc dies a casa seva, respectivament. Quan es pretén protegir per igual els drets no ser aquella nina una de les meves millors amigues i que em podia caure millor o pitjor, no tingué cap intenció de fer-me ma, simplement volia agafar-me. Record què quan al cap d’un parell de dies vaig retornar a classe, em va demanar perdó. Els meus mestres, els seus pares i la resta de companyes feren que s'adonàs de les conseqüències d'estirar-me la samarreta. N’estava penedida.”dels menors des de l'equidistància – el mateix els dels agressors que els de l’agredida – el resultat acaba essent una primacia dels primers. Per no parlar de la Fiscalia, que desmenteix la família de la menor, perquè les ferides “no són tan greus”. I, com no?, mata al missatger. Que ho són de dolents els periodistes que no contrasten les notícies! Quan ningú del col·legi ha volgut respondre cap pregunta. Quan el conseller d’Educació va trigar ni més ni manco que cinc dies a posar-se davant un micròfon i inspecció quasi dues setmanes en redactar un informe”.
– Perquè, sí senyor Fiscal en cap, els fets són greus. Molt. D’una transcendència extrema, independentment que la nina tingui o no fissures a les costelles. Més enllà que els fets tinguin o no rellevància penal. I vostè, precisament, hauria de saber-ho. Perquè se suposa que – desprès d’aconseguir els seus minuts de glòria al telediari – es dedica justament a perseguir aquests mateixos comportaments en els adults. Si el que va passar no és greu, què ho és? S'ha d'esperar que el menor s suïcidi – no seria el primer cas – per, desprès, poder dur pelfes, peluixos, espelmetes i flors a les portes del centre escolar, amb un minut de silenci inclòs? I condemnar. Sobre tot, condemnar la violència a l’escola”.
DOLORS – ”Els companys d'“Es turó de na Bagassa” s’adhereixen a l’opinió vessada per Maria Amengual, que resta palesa més amunt, opinió que ella va expressar en un article a un diari de Mallorca. Per a ella, per a na Maria, el periodisme és el millor ofici del món. Ella practica a la ràdio i cada tant a un diari. Es historiadora de l’art, no entén la vida sense cinema, filosofia o música . I, acaba…”
MARIA – ”El vertader problema de fons és en quin model de societat ens hem convertit. Què estam ensenyant als nostres fills? On queda la responsabilitat pels actes propis, malgrat siguin menors? La lliçó de vida que va aprendre la meva companya de col·legi per un acte involuntari es la que s’haurien d’emportar aquests al·lots. Cosa que sembla improbable, si procuram que tot resti com una brega producte d’una ninada. Fa poc temps, a Vigo, el pare d’un jugador juvenil de futbol es va barallar amb l’entrenador del seu fill per haver-lo substituït al llarg del partit. Què aprèn el nin? Que si em canvien no és per què jo hagi fet res dolent. Que si no m’agrada aquesta decisió, la violència està acceptada. No. Els mestres no són els únics responsables d'aquella agressió, malgrat haver tractat de justificar l’injustificable. Als nins se'ls ha d'educar a casa. I no solament a casa. Hem “avançat” tant que ens hem oblidat d’un proverbi africà que diu que “per educar un nin es fa necessària la tribu sencera”. Perquè, de tot i de tots aprenen els seus comportaments “
Biel Gomila i n’Agnès Paz porten arguments per afegir a l’exposició d’avui a les trobades de “Es turó”. El primer – montuïrer, mestre d’escola i periodista – diu: ”Hi ha moltes cosesque els pares poden fer per ajudar els fills a millorar l’autoestima, per tal que també millorin en els estudis. Hem de tenir cura d’allò que deim als fills: és bàsic per a la seva formació. I recordem que el “no” també és educatiu”. Agnès, o Inès, voldria parlar de la permissivitat de pares i col·legis per tapar els problemes en lloc d’encarar-los, i diu que “educar mirant cap a un altre costat sempre comporta conseqüències…”.
Els temes restaran sobre la taula, els fedataris del “turó” en tindran cura i a la propera trobada, que no trigarà molt, se'n tornarà a parlar.
Maria Amengual Salom/ Dolors Vaquer/ SILEM