Estimats germans:
Aquest estiu s'ha produït un esdeveniment important: S'ha presentat a la seu de la ONU a Suïssa el llibre "el temps s'esmicola". Encara que sigui un estudi limitat als anys trenta, a mi m'ha obert a una reflexió sobre els nostres orígens com a poble i com a poble turístic, que arrib a la conclusió de pensar que són dues coses inseparables. Me permetré compartir amb vosaltres algunes línies de la meva reflexió.


La història dels residents i estiuejants externs a Cala Rajada, comença molt abans dels anys 30. Tota la història de la humanitat, potser exceptuant l'època romana, els desplaçaments marítims ï les costes havien estat perillosos. Però al darrer quart del segle XIX, els grans imperis marítims controlaren la mar i la civilitzaren. També la revolució industrial millorà la construcció naval i es va incorporar el vapor que va fer previsibles els viatges.
Això coincideix amb el moment en que les famílies fundadores del poble, juntament amb els antics pescadors gabellins, començaren a habitar de forma estable a Cala Rajada.
S'ajuntaren dos elements: Seguretat en el trajecte i l'estància, i la bellesa quasi inigualable de les nostres contrades, un paradís; i per altre costat, mà d'obra barata per fer de planxadores, rentadores, hortolans, menestrals per tenir cura de les cases, etc. Etc. Aquests elements, immediatament atragueren un important grup de famílies de classe alta mitjana d'Artà, de Palma, de Barcelona i alguns estrangers.
Així nasquérem com a poble: com a pescadors, contrabandistes, i com esclaus d'un paradís.
El turisme antic, amb excepcions com en el modern, integrava el gaudi de les nostres platges i el nostre clima, amb la diversió, fins i tot amb la diversió excessiva. "El temps s'esmicola" parla molt del bar Wikiki, centre de reunió de la colònia de parla alemanya. La tradició familiar m'ha fet arribar altres noms de bars: "La purialada" "Bar sin nombre" són prou expressius. Em va cridar l'atenció una frase de l'amo En Toni Bombu al reportatge d'IB3: A la part de darrera del Wikiki hi havia un solar. Hi havien fet barraques de càrritx, tipo poblat africà i allà vamos Sodoma i Gomorra. Què passa ara? Res gens distint.
"Allò que passa a Keops se queda a Keops", fins i tot a la nostra placeta de l'Església s'alivien les necessitats urinàries d'altres. 

Què ha passat des de llavors? Senzillament que les classes mitjanes alemanyes ara no són milers, sinó milions. I totes aquelles coses, que ja hi eren als orígens, senzillament s'han multiplicat per cent.
Tenim l'honor de ser habitants d'un paradís desitjat per molta gent, això ens enalteix. Però aquest fet ens obliga a ser servents dels que ens visiten. Des dels mateixos orígens del nostre poble, som esclaus d'un paradís.
No m'agrada gens ser pessimista. Som un catòlic, un fill de la llum, un que creu que aquest món està ben fet, que sols és la menudéncia del nostre pecat lo que el desbarata, un que creu que Déu té un projecte per convertir-lo en un món millor. Però he de reconéixer que no veig manera de deixar d'estar condicionats per la bellesa i excepcionalitat del nostre entorn, que sempre atraurà gent a gaudir-lo. Pens que sols podrem posar pedaços, però no crec que poguem canviar l'essència. De totes maneres, els pedaços poden canviar molt l'aspecte d'una peça de vestir.

Es pot apedaçar l'ordre públic i el civisme. Es pot treballar i assolir molts d'objectius. 
Es pot apedaçar la manera que tenim els mallorquins actuals de concebre la la propietat. No venguem el patrimoni, visquem del patrimoni. 
Es pot apedaçar el tema de la vivenda. És just que el propietari guanyi un 2% del valor de la casa per mantenir-la i un altre 2% com a renta del capital que ha estalviat. Però en aquest moment hi ha autèntics especuladors i explotadors d'una necessitat vital per les persones. I això és pecat. Les autoritats polítiques també hi poden intervenir de distintes maneres. 
Es pot apedaçar la dignitat dels que treballen en el turisme. Ser esclau ser treballador no és el mateix. En això hem avançat molt. Ara, els nostres treballadors són quasi tan rics com la mitjana dels turistes. Això ens diferencia molt dels inicis del segle Quasi ningú ha de posar en perill la seva dignitat personal per guanyar-se la vida. Però hi segueix havent empresaris, i tenen nom, que es comporten com a negreros. I això és un pecat molt greu. Quin percentatge dels beneficis ha d'anar a la força de treball? Es poden fer passes per definir-ho. Sindicats i autoritats polítiques hi poden treballar. 
I és ben segur que encara hi ha moltes coses més que es poden fer. Què ha d'anar a saber un pobre capellà de poble? 
Per això estan Déu i els sants. Ells hi veuen de més amunt. Ells poden el que nosaltres no podem. Per això, amb tantes coses que no tenim clares, hem vengut aquí a posar-nos als peus de Déu i d'aquell sant, que, com tantes coses, ens dugueren els turistes. 



St. Roc no és gens aliè a tota aquesta història. Arribà al nostre poble fruit d'aquest procés que hem descrit. El meu pare, i el pare den Tomeu Papa varen ser els encarregats de fer un cens. Segurament era el de 1950. Cobraven per persona censada, per tant tenien un fort interès en que la població fos molta. Però, així i tot, no pogueren arribar als 300 habitants. A finals del segle XIX, quan tot començà, encara devien ser manco. L'Església, per iniciativa pública, s'hagués estorbat molt a promoure la construcció d'un temple. Però els estiuejants, alguns d'ells capellans, per la seva comoditat, prengueren la iniciativa i construïren l'Oratori de St. Roc en el solar que actualment ocupa l'hotel Ca's Bombu. 

Per què St. Roc? La raó fonamental és la data de celebració: 16 d'Agost, al bell mig de l'estiueig. I secundariament també va influir la devoció d'alguns dels estiuejants. Hem de pensar que St, Roc és patró de bastants de pobles de Mallorca. I aixi començà la relació del nostre poble amb el sant de Montpelier. Des de llavors, hem caminat junts i ens hem encomanat a la seva protecció.
I aquí estam, St. Roc Gloriós, un grup de devots que tenim la sort d'habitar un paradís, però que també som un poble d'esclaus d'un paradís. Hem vengut aquí per suplicar-vos que ens acompanyeu, encoratgeu i ajudeu. Vos encomanam la gent que pateix al nostre poble. I, un poc perplexes, vos demanam que ens ajudeu a trobar seguir el millor camí possible com a col·lectivitat.


Antoni Amorós