Joan March i l’ocupació de l’espai

 per Miquel Piris








 

Imaginau que som l’any 2019. Espanya és governada per una coalició d’esquerres liderada per Podemos. Catalunya està a punt d’aconseguir ser reconeguda com a nou Estat membre de la Unió Europea. El procés s’ha duit endavant sense tensions per part dels governants espanyols i catalans. Però els mitjans dretans han tret foc, fum i molt verí pels queixals. I no és d’estranyar: amb l’arribada al poder de Podemos, l’exèrcit, el clero, les grans fortunes i les grans empreses han perdut els privilegis que mantenien des d’abans de l’arribada de la democràcia. L’església ha deixat d’ingressar els 12.000 milions d’euros anuals que rebia del govern, a banda de la creu que marquen els catòlics. La despesa militar s’ha congelat per estalviar 16.000 milions d’euros anuals. I a les grans fortunes i empreses de l’IBEX 35 els han barrat el pas cap als paradisos fiscals i han hagut de començar a pagar impostos per primera vegada a la història: 65.000 milions d’euros n’han tret el primer any, una mica més del que havien predit el sindicat de tècnics del ministeri d’hisenda l’any 2009. Tot plegat i tornar a fer públiques empreses com Telefónica, Endesa, Repsol... Ha fet possible que tots els ciutadans tenguin una paga pel simple fet d’existir. La pobresa està desapareixent a Espanya.


Imaginau que en aquest context que acab de descriure, una persona amb prou poder econòmic provoqui un alçament militar per tornar a la situació anterior que li era més favorable. Això no tan sols seria possible sinó que, de fet, ja ha passat: el mallorquí Joan March Ordines va ser un dels pilars econòmics sobre el qual Francisco Franco va donar el cop d’estat contra un govern republicà que havia estat elegit democràticament pels espanyols. March, que molt probablement es va reunir amb Franco a Cala Rajada per planejar aquest assalt armat, va finançar l’operació per afavorir els seus interessos, la seva fortuna. A més, quan l’armada espanyola es va negar a transportar l’exèrcit de Franco, March va fer el trasllat fent servir tots els vaixells que utilitzava per fer contraban de tabac. També va pagar els avions italians que feren bombardejos sagnants a la península.

Com que el cop d’Estat contra el govern legítim republicà no va triomfar a tot arreu, va derivar en Guerra Civil. Per tant, Joan March, per haver finançat el cop d’Estat de Franco, és responsable directe de les morts que hi va haver durant aquella guerra. No ho va fer ell directament, és clar que no, però tant els que van ser afusellats i enterrats en fosses com els que van morir a l’altre bàndol, sense personatges com March no haguessin trobat aquesta fi violenta i execrable. És responsable directe de la sang que es va vessar, però també de la fam, les tortures i l’odi que es va desfermar entre els dos bàndols. Els seus doblers i la seva ambició sense mesura van fer possible la tragèdia més gran que han viscut mai els habitants de l’Estat espanyol. Ell va aconseguir que en aquesta illa el caciquisme encara sigui viu avui i que la gent tengui por de pensar, opinar, fer... Va ser qui va permetre que el dictador amic de Hitler i Mussolini deixàs les coses ben fermades.

March va aconseguir el seu objectiu: en morir era la setena fortuna més important del planeta. El destí, però, va fer que un dels homes més rics del planeta morís de fam: un accident de cotxe va deixar el seu estòmac inservible i no podia rebre cap tipus d’aliment. Una mort cruel per a un criminal. Sovint se destaca d’ell que era intel·ligent, sí, però una persona que va fer servir aquest do de manera malvada, egoista i miserable.  

Tot això que he escrit me va venir al cap anant a caminar cap el coll de marina, havent passat les tanques de filferro que han col·locat davant Es Gulló i els cordons que barren el pas a la zona dels pins de les vegues i, per tant, cap el xalet dels descendents de Joan March. Unes tanques i uns cordons que a ben segur que estan posats aplicant la legalitat, però que no deixen de ser tristes, lletges i absurdes. Com ho són les balineses de Son Moll i Cala Mesquida, aquests llits de matrimoni amb sostre (8 n’hi ha a Son Moll!!!) que encara empetiteixen més l’espai públic, el poc espai públic que ens queda. Segur que també són legals. Que Costes i l’ajuntament de Capdepera hi deven haver donat el seu vist i plau. Com a les tanques. Però és que, com veiem un dia rera l’altra a les notícies, la legalitat és dúctil i benèvola amb els poderosos, amb els doblers.





Què voleu? Som fills d’una dictadura i d’una pretesa democràcia on han continuat manant els mateixos de sempre, els que ajudaren a l’amic de Hitler a destruir les vides de tantes persones en nom de la possessió de l’espai i els doblers. Una vegada més, Lampedusa:  "Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi". Idò això, que tot ha canviat, però en el fons ha quedat més o manco igual.