Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 2278









Dins la societat actual la beneitura s'espargeix pertot arreu i no sembla que res la pugui aturar. Aquests darrers dies han aparegut un parell de noticies als mitjans que deixen ben palès el nivell d'estultícia i superficialitat que tant ens afecta.

Una d'elles era un experiment curiós que deixà en evidència els visitants dels museus d'art contemporani. Era la següent:

Una parella de periodistes, amb una cartolina blanca, van a una guarderia i després de xerrar amb la tutora posen aquesta cartolina damunt la taula on els al·lotets pinten i dibuixen. I això és precisament el que feren. Els varen posar els cubellets de pintures a la taula i amb pinzells i amb esponges varen emplenar tota la cartolina de pintura, de tots els colors. Al final, hi havia més pintura a la roba que en la mateixa cartolina. Bé, idò. S'enduen aquesta cartolina pintada pels al·lotets a una galeria d'art contemporani de la mateixa ciutat i l'exposen abans d'obrir al públic. Quan comença a arribar la gent, aquesta es mira el "quadre" i es pot veure com el fotografien amb tota classe d'aparells. Un d'aquests periodistes es fa passar pel comissari de l'exposició i demana l'opinió dels visitants. Entre els comentaris que s'escoltaren hi havia, per exemple:
"...l'autor ha volgut expressar la seva repressió sexual..."
"...és totalment surrealista i reflecteix l'ànima de la natura..."
"...sembla que si la mires fixament et porta a una altra dimensió..."

Després que el suposat comissari digués que la "obra" estava valorada en més 20.000€, un dels visitants manifestà: “És bastant barata pel que vol transmetre”.

L'altra notícia es va produir en una exposició d'art contemporani a la ciutat de San Francisco i la resposta va esser igual de sorprenent:

Un jove de 17 anys col·loca, al trespol d'aquest museu, unes ulleres, a fi d'observar la reacció dels visitants, i al poc temps d'obrir la galeria la gent comença a fotografiar la "peça." O sigui, unes simples ulleres col·locades al trespol de la galeria. Segons els mitjans de comunicació, les imatges de la gent prenent fotografies aixecaren comentaris enrevessats a les xarxes socials i es feren virals. Foren compartides més de 32.000 vegades i compten amb més de 36.000 likes.

I encara que estiguéssim d'acord amb moltes d'aquestes opinions, no deixen d'esser una visió superficial de l'assumpte en qüestió. I és que el que rau darrere tot això no és la crítica del que la gent interpreta com a art avui en dia. Ni tampoc s'arriba al fons de la qüestió titllant de beneits els que anaren a la galeria i interpretaren erròniament el que significaven aquelles ulleres o la cartolina dels al·lotets. Probablement, la majoria d'aquella gent té seny, un determinat nivell cultural i una certa capacitat d'anàlisi; almanco suficientment com per estar dins un museu i no asseguda al sofà veient la tele. Al cap i a la fi, si els que es trobaven al museu i cregueren que les ulleres o la cartolina eren art, són uns beneits, llavors, com hauríem de qualificar tots aquells que es passen hores veient pel televisor un grup de semi-analfabets grollers escridassant-se en una tertúlia del cor o presenciant empardalats com un grup de pseudo-famosos es barallen mentre romanen presumptament abandonats a una illa deserta?

La clau de l'assumpte, doncs, rau a tractar de comprendre per mitjà de quins mecanismes tota aquella gent que estava a la galeria i que presumiblement hauria de tenir una certa cultura i capacitat intel·lectual, interpretà que les ulleres o la cartolina eren una obra d'art. I la resposta a aquesta qüestió és ben senzilla, encara que sembli una bajanada: aquella gent va interpretar que les ulleres o la cartolina eren una obra d'art pel simple fet de que es trobaven dins un museu d'art contemporani. Així de ximple. Si haguessin vist aquestes mateixes ulleres o la cartolina al banc d'un parc o al mig del carrer, no haurien cregut que fossin una obra d'art. Només haurien vist uns objectes.

Al veure les ulleres i la cartolina, aquelles persones van pressuposar que havien d'esser una obra d'art, perquè les seves ments han estat programades per a pressuposar-ho així. Amb altres paraules: la programació mental rebuda els duu a crear una realitat artificial al voltant de qualsevol objecte que estigui en aquest lloc concret anomenat "museu", convertint-lo potencialment en un element abstracte anomenat "obra d'art", encara que l'objecte en qüestió sigui una compresa aferrada a una paret o unes ulleres tirades al trespol.

Com veim idò, en les seves interpretacions d'allò del que és "art", en cap moment han fet cas a la seves sensibilitats individuals, ni s'han escoltat a ells mateixos. Això implica que en la interpretació del que és art, avui en dia, ja no importa el criteri propi o la pròpia sensibilitat, només importa la programació mental rebuda.

De fet, l'incident de les ulleres o la cartolina ens demostra que hem arribat a un punt tal que l'art no és art per l'obra en si mateixa, ni per l'efecte que provoca en qui la veu, sinó per l'edifici dins el qual està col·locada l'obra o per l'ambient social, administratiu o definitori que l'enrevolta.

Per tant, la definició "d'art" ha canviat. Fins ara, era la següent: Art, manifestació de l'activitat humana mitjançant la qual s'interpreta allò real o es plasma allò imaginat amb recursos plàstics, lingüístics o sonors. En canvi, ara podríem definir-lo com tot allò que l'autoritat oficial corresponent decidesqui definir com a "art". I qui és l'"Autoritat Oficial corresponent"? Idò bé, l'"Autoritat Oficial" pot manifestar-se de moltes maneres, a vegades combinades; pot esser una autoritat política, policial, moral, mediàtica, o, en el cas que ens afecta, una "autoritat acadèmica". Una “Autoritat Acadèmica”, conformada por uns presumptes “experts en art”, que en aquest cas defineixen que qualsevol escombraria que puguis trobar dins d'aquest edifici anomenat "museu d'art contemporani", pot arribar a esser interpretada com a "art". I el pitjor és que aquesta definició ja no té perquè circumscriure's exclusivament dins l'espai d'un museu.

Si per la mateixa raó, aquesta autoritat ens indica, en un moment determinat, que un objecte o activitat qualssevol, situats en un entorn no museístic, també són "art", automàticament haurem d'interpretar l'objecte o activitat en qüestió com a "obra d'art" o "activitat artística". Per exemple, suposem que un dia anam pel carrer i ens trobam uns individus mig despullats, pintats de blanc, gesticulant teatralment com a beneits al costat d'un vàter situat enmig de l'acera. Si existeix una "Autoritat Acadèmica" que decideix certificar això com a "acció artistica", el conjunt de beneitures que aquests individus duguin a terme rebrà el qualificatiu de "performance" i automàticament serà considerada una "activitat artística". I ho serà encara que aquests individus siguin uns analfabets, amb el mateix talent artístic que un esquirol volador.

Tanmateix, si tu decideixes fer qualque cosa consemblant enmig del carrer, sense el recolzament d'una autoritat acadèmica, mitjançant la definició corresponent, probablement seràs titllat de boig o de trastornat; encara que el més probable és que tenguis la sort que la gent que passi per devora pensi que deu ser qualque activitat artística o teatral promoguda per l'ajuntament, com les estàtues humanes o els músics de carrer..., i et deixin una moneda.

En definitiva, els casos de les ulleres en el museu de San Francisco o el de la cartolina no són coses anecdòtiques, com pot parèixer a primera vista. Ens indiquen que estam en un estat concret en la nostra evolució psicosocial. Ens assenyala que el nostre criteri individual ha quedat completament dependent d'una autoritat oficial externa, que és la que defineix tot allò que hem de sentir o pensar en cada moment, sense que ni tan sols arribem a posar en dubte si això té o no té sentit. L'art ja no és art pel fet que ens commogui, perquè ens convidi a la reflexió o perquè ens digui qualque cosa com a individus. És art perquè ens diuen que ho és i perquè ens diuen on es pot considerar com a tal.

Un caramull de torcaboques espargits per l'acera són "fems" i qui els ha llançat allà és un "porc". En canvi, si els mateixos torcaboques estan espargits dins la sala d'un museu, són "art" i qui els ha posat allà és un "artista" super-reflexiu. Se'ns ha negat idò tota possibilitat del nostre entorn i del nostre món a nivell individual. I si anam més enllà, veurem que aquest mecanisme de rendició davant l'autoritat oficial és extrapolable a quasi totes les nostres activitats socials i que roman allà des de fa molt de temps. De la mateixa forma que obeïm una "autoritat oficial" que ens indica que tot el que trobem dins un museu d'art contemporani és susceptible d'esser considerat art pel simple fet d'estar allà, durant segles ha existit un mecanisme anàleg que ha duit les persones a creure que tot el que digui qualsevol lider religiós és moralment bo i que té molt a veure amb un ésser superior anomenat "Déu."

El mateix exemple de mecanisme psicològic de submissió que duu un grup de persones a creure que unes ulleres al trespol o una cartolina pintada per uns al·lotets a una guarderia poden esser "art", és el mateix que ens duu a creure que allò que ens digui una autoritat turística (com per exemple que un impost turístic seria horrible per a Mallorca), ha d'esser obeït perquè és la "Llei", sense que ningú tengui dret a posar-ho en dubte. És el mateix mecanisme que ens diu que el que faci la majoria de gent ha d'esser imitat perquè és "moda" o "tendència"; i és el mateix mecanisme que ens duu a creure submisament que tot el que ens digui un individu amb corbata i un diploma penjat a la paret ha d'esser cert i indiscutible per força, perquè ens han inculcat que ell sap coses que nosaltres no podem entendre, i que mai actuarà mogut pel l'ambició, l'interès o els doblers.

El mecanisme bàsic d'obediència i anul·lació del criteri propi és molt similar en tots aquests casos. Simplement, pren diverses formes. Així que, potser sí que al final serà que les famoses ulleres en el trespol del museu d'art contemporani de San Francisco o la cartolina ens deien molt més del que jo creia al principi. Potser, aquestes ulleres o la cartolina no es limitaven a titllar de "beneits" tots els que trescaven per la galeria, sinó que estaven cridant un atronador "beneits" dirigit a tots els racons de la societat i del planeta.

Els historiadors de l'art ens diuen, a través de les seves investigacions i estudis, que els artistes del temps de Leonardo Da Vinci, Michelangelo Buonarotti, El Bosco, Velázquez, Goya..., i tants d'altres, no es dedicaven a la pintura o a l'escultura perquè tenien temps lliure, o perquè un color quedava bé en contrast amb un altra. Desenvolupaven aquesta activitat artística per a transmetre missatges i secrets a la resta de mortals. Per als que tenien orelles per a escoltar i ulls per a veure. I està ben demostrat.

El problema és que, amb tant de renou, poca gent ha aconseguit escoltar ni veure el seus missatges...