HO HEM ACONSEGUIT !
ESTAM D’ENHORABONA
Liderats pels nostres governants, hem aconseguit que el deute públic sigui equivalent al PIB. Entre tots i cadascú col·laborant de manera inversament proporcional als seu possibles (ja que és de justícia que els qui més esperen obtenir de la recuperació econòmica més contribueixin) ho hem aconseguit. Els nostres líders nacionals, juntament amb els internacionals, ens han guiat pel procel·lós mar econòmic amb fèrria voluntat, determinació i precisió al llarg dels darrers anys, amb el ferm convenciment que assolir l’objectiu d’augmentar el deute era no tant sols possible sinó necessari. Els líders, recolzats per una majoria de la població i guiats per la creença compartida en els valors del mercat, el lliure comerç, la inversió i els mercats financers efectivament regulats, no han reculat en la dèria de portar l’experiment a bon port més enllà de privacions i renúncies.
No ha estat fàcil, fins i tot governants de talla mundial han passat per moments de feblesa, de dubtes, dels quals s’han refet mostrant grans dots de lideratge no deixant-se portar per idees errònies i sensibleries populistes. Recordam Christine Lagarde, aquesta dona llarga i prima, llarga i prima com un bacallà, preguntant-se si no s’haurien d’afluixar les regnes i, tot seguit, l’organisme que dirigeix exigint més austeritat i una baixada dels sous del 10%. Ara va de bo, que de bo va! O el Sr. Draghi recelant de l’experiment i baixant els tipus d’interès. O Jean Claude Junker, que tant ha fet per les retallades, oferint imposts de societats amb tipus de l’1% i que, dut per un descoratjament momentani, proposà un pla contra-cíclic, això sí, raquític. I, si els millors passen per moments de flaquesa, què no ha de fer la tropa, la infanteria a primera línia de les retallades, carn de canó sempre exposada als cants de sirenes populistes?
Assolida la primera meta, per què no exigir-nos d'arribar a un deute del 125% del PIB? Podent enfundar-nos el mallot de rotlos, per què conformar-nos amb el de les metes volants? És propi dels esportistes lluitar fins a l’últim segon, patir l’indicible, sacrificar-se fins a l’extenuació, i no són, per ventura, aquests valors els que ens esforçam a imitar i inculca’m als joves? Més endavant ja tindrem ocasió d’aspirar al mallot grog, superant Grècia, Irlanda, Portugal, Itàlia. Però l’assolirem retallada a retallada, com diuen els futbolistes.
Després de l’experiència del Tractat de Versalles, que li dóna peu a escriure “Conseqüències econòmiques de la pau”, un dels llibres d’economia més interessants del segle xx, J. M. Keynes, a les converses preparatòries per a organitzar l’economia internacional, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, insistí en la necessitat d’assegurar la demanda agregada anglesa, arribant a dir que l’única llibertat a què devien renunciar els creditors era a la “llibertat de no gastar”. Els guanyadors de la Segona Guerra foren sensibles a les conseqüències econòmiques dels convenis de pau de la primera i signaren amb Alemanya l’acord de Londres del 27 de febrer de 1953, en el qual se li condonà el 62,6% del deute. Que el que anés pagant no superes el 5% de les entrades per exportacions. Que els tribunals alemanys eren competents a l’hora de suspendre el pagament per motius d’ordre públic. S’acceptà una política de substitució d’importacions, etc. En definitiva, condicionaren la devolució del deute al creixement econòmic i al nivell de vida de la població. A l’octubre del 2010 Alemanya quedà cabal.
Tornant al món en què viu la lectora, recordarà que es tracta de falsejar la teoria que un augment generalitzat de l’estalvi (disminució de la demanda agregada) provoca estancament, deute i la prohibició de les curses de braus.
Un efecte col·lateral de l’experiment és un altre experiment de psicologia de masses consistent a esbrinar la resistència de la gent a la minva de drets i rendes, i quan, on i com s’expressa el desacord, si és que s’expressa.
//llucià rinyon//