“La meva poesia va quedar ancorada en el Noucentisme”






 Dia 11 de juliol de 2008, en Jaume Fuster presentà al racó de ses Àncores el seu llibre de poesies "El vent de les paraules". Els companys de redacció, al llarg de dos anys, li hem anat davant i darrere per fer-li una entrevista, per saber-ne més de tot el seu procés poètic i sobretot perquè creim que val la pena donar a conèixer aquestes vessats més amagades de la seva persona. Ell, rere cada negativa, ens deia que no estava bé parlar de nosaltres mateixos (els grans pecats de vanitat i supèrbia) i afegia "aviat parlaran de nosaltres" (dita i postura molt mallorquina).

Tot comprenent les seves raons, no ens hem resignat a publicar-ne una entrevista i a escriure aquestes retxes de presentació. Alguns de nosaltres compartim aquell principi del màrqueting que diu: "procura dir tot allò que ets perquè ja se'n cuidaran els altres de dir el que no ets". A més, cada dia podem veure que cada mitjà de comunicació és el màxim valedor de síimateix i bé que procura parlar de les seves novetats i dels seus "trumfos".  I la raó més important, que punyetes!, ens feia il·lusió penjar una entrevista d'en Jaume Fuster a la "seva revista".

Per tot això hem aprofitat una petita conxorxa amb n'Elena de sa ràdio per a transcriure una magnífica entrevista que li va fer dia 26 de febrer.

Jaume Fuster i Alzina (Capdepera,1946) és un Pereandreu, de família marinera d'ençà que aquells pescadors valldemossins arribaren a Cala Rajada a principis del s XVIII. Estima la mar fins al punt que podríem dir que el regust salat de la seva sang és del salitre marítim. És un apassionat de la vida que excel·leix en tot allò que fa, be sia la música, la pintura, la cuina..., i sobretot les paraules escrites, ja sia en prosa o en vers. Qui no li ha demanat una correcció, un escrit, una glosa o un poema? Dit d'una altra manera, a qui li ha donat un no per resposta? Podria semblar paradoxal que, coneixedor de la llengua catalana com és, sigui un home que es caracteritzi pel seus silencis, per voler passar desapercebut, de puntetes, sense fer massa renou. I aquesta, tal volta, és una altra prova de la seva intel·ligència.



El currículum acadèmic és de tots conegut:  Llicenciat en Filologia Catalana (1998) per la UIB. Membre fundador de l’Associació  Cultural “Cap Vermell” i de la revista del mateix nom (1981), on ha  publicat poesia i nombrosos artícles de sociolingüística. És autor de les  Gloses de Sant Antoni de Capdepera entre els anys 1992 i 1997, i del 2004 ençà; ha publicat també el treball “Els malnoms de Capdepera” (2001). Ha guanyat distints premis de glosa (Pau Sarol, Sóller; Festa des Vermar, Binissalem) el premi “Ploma de Ferro” (Capdepera) de narrativa curta els anys 1997 i 1999 (publicats) i el I Premi Vila d’Artà (2006) (publicat), també de narrativa. Ha estrenat les obres de  teatre “Un geni, aproximadament” i “Capdepera, 700 anys” (grup “Es  Mussol”, 2000), totes dues publicades; i “L’estrena” (Grup del  Taller de Teatre del Centre Jove de Capdepera, 2003; dins la I Mostra  de Teatre Infantil i Juvenil de Capdepera).   

Anem a l'entrevista!


Capdepera Ràdio (CR): M’han explicat que no t’agrada gaire que et facin entrevistes, que els teus companys d’El Cafè dels dissabtes ho han intentat un parell de vegades i no ho han aconseguit.

Jaume Fuster (JF):
Encara que vaig molt pel món, no m’agrada gaire figurar, m’empegueesc .

 CR: T’empegueeixes? No ho sé, perquè quan et vaig telefonar per demanar-te si et podia fer una entrevista a la ràdio, tot d’una vares dir que sí, no hi vas posar cap pega, i això no sé si és bo o és dolent, tenint en compte que no t’agrada gaire.

JF: No m’hi podia negar, tenint en compte qui m’ho demanava.

 CR: Gràcies, Jaume, és un honor. Tenc un parell de temes per xerrar, primer de tot, m’han informat que ets un gran poeta i gran escriptor.

 JF: Es veu que les informacions circulen de qualsevol manera; cap de les dues coses són veritat. Quan veig el diari ,on a davall del nom de l’autor aquest se sol autoqualificar d'escriptor, ja sospit, perquè crec que és un qualificatiu que l’ha de posar la gent i de cap de les maneres un mateix. Un escriptor és una persona que es dedica a escriure sistemàticament i cada dia, i jo, no. Escric quan em ve bé i si ve bé, i si no, fora. En una paraula; no és vocació.

 CR: I com vares començar a escriure? Perquè participes en el Cap Vermell, i ja és una manera de redactar.

 JF: Tenia 13 anys i era el corresponsal del diari "Baleares" a Capdepera. Feia les cròniques del poble i alguna ficada de gamba d’aquelles importants. No sé ni com se’n fiaven, de mi; era un nin. Després també ho vaig ser d’una revista que es deia Paris Baleares, i d’una altra que es deia Cort. Ho vaig esser bastants d’anys. Anava amb en Meyme, que també sempre ha dut curolles periodístiques. I fer literatura, com tothom, a l’escola et ve al cap fer un vers a una nina, aquestes coses que es fan quan un és jovenet, i la veritat és que no ho he fet mai d’una manera sistemàtica, sinó esporàdicament, a més, sempre duc cinquanta coses en marxa i m’absorbeix molt, per exemple ara el Cap Vermell, i no em deixen temps per escriure.



 CR: Una pregunta, referent a la vocació o al temps d'escriure que dius que no tens, coneixes n’Anagnost?

 JF:

 
CR: Qui és?

 JF: Un pseudònim amb el qual vaig publicar poesia a una pàgina d'Internet que es diu Relats en català. Ara fa un any que no he tornat a penjar res, tot i que em tractaven molt bé, perquè hi ha una mena de classificació d’escriptors més valorats, i no és per presumir, però hi ha penjats uns 50.000 relats de 4.000 relataires i jo era el segon classificat, i ho vaig esser molt de temps. Em valoraven bé, perquè són els altres escriptors qui ho fan. He rebut correus i dins la pàgina m’han fet comentaris de gent que no sap res de mi, però ara no estic per això.

CR: Mirant la pàgina, diu que tens una valoració de 9,84.

 JF: Sí, la valoració màxima és un 10, anava bé. Ara els tenc abandonats, però qualsevol dia em tornarà pegar la brusca.

CR: Després de penjar relats en aquesta pàgina et va ploure alguna oferta de poesia, no?

JF: Tenia material poètic molt dispers i divers i la veritat és que publicar al web d’alguna manera estimula a anar fent coses cada setmana; si vols entrar dins la dinàmica, has de publicar. Aleshores vaig escriure bastants poemes, durant un any, que vaig enviar sistemàticament a la pàgina. El que passa és que a banda dels mateixos relataires que et valoren, hi ha gent de fora que entra i llegeix. El tema és que un dels que va descobrir poemes meus a Relats en català va ser en Manuel Muntaner. Un dia es veu que hi va entrar i va veure un poema en concret que va relacionar amb una música que tenia composta, i va pensar que aquella lletra li anava com anell al dit. I un altre dia se’ns va presentar aquí. a la ràdio, amb una maqueta gravada amb na Marisa Rojas, en Suso Rexach, ell mateix, no sé si en Tani Mas, en què havia musicat un dels poemes. Vaig quedar al·lucinat; era la darrera cosa que m’esperava. Allò va ser l’embrió d’una tasca que en Manuel ha fet al llarg de dos anys. Posteriorment a això, els companys de Cap Vermell que sabien que hi havia aquest material, em varen insistir perquè l’arreplegàs i el publicàs. No n'estava molt convençut, perquè entre altres coses la gent llegeix poc; de la poca que llegeix n’hi ha menys que ho faci en català, i d’aquesta, quasi ningú llegeix poesia. I què has d’anar a martiritzar la gent donant-li llibres! És com aquell que diu: "Et regalaré un llibre per a la teva dona”, i li contesten: “Però si ja en té un!" Però em varen dir que estaria bé, i entre el material que hi havia a Relats en català i material que tenia inèdit per ca nostra, vaig fer una tria, el vaig classificar temàticament i així va néixer. Vull dir que qui es va posar al capdavant d’editar el llibre va ser Cap Vermell, amb el suport de l’Ajuntament; bé, el suport de l’Ajuntament va consistir que ells es quedaven un nombre de llibres que tenen en un fons editorial i van regalant si ve gent de fora, crec. Si no és per això, no sé per què els fan servir, els llibres, supòs que els tenen dins un calaix. Bé, el tema és que vàrem editar el llibre nosaltres, no és que vengués cap editorial de fora enlluernada amb un: “Jaume, per favor, vine a publicar amb nosaltres”. No, nosaltres vàrem prendre la iniciativa. I la veritat és que vàrem fer la presentació a les festes del Carme del 2008 i les vendes del mateix vespre gairebé varen cobrir les despeses. Com que tampoc feia comptes fer-m’hi les sopes, escrivint poesia, aleshores tothom contentíssim: publicam un llibre i no perdem doblers. 


CR: Com es titula el llibre?

JF: El vent de les paraules.

 

CR: Un títol bonic.

JF: Sí, és una frase que s’ha emprat molt però sempre en un altre sentit: les paraules al vent, o una cosa així, però El vent de les paraules em va venir en el sentit metafòric de relacionar un element físic com el vent amb la força de les paraules, i a totes les dedicatòries del llibre el que he posat és que el vent d’aquestes paraules bufi a favor teu. Que voldria que fos un vent afable, que ens ajudàs, d’alguna manera.

 

CR: Et volia comentar, ja que has tret el tema d’en Manuel Muntaner. Et sembla bé que escoltem una cançó del seu disc?

JF: Em sembla perfecte. Les he escoltades totes un munt de vegades i cada cop que les escolt, sobretot si és una lletra meva, em sembla que és la primera vegada que ho faig.

 

CR: En tens alguna en particular o puc triar?

JF: Pots triar tu.

 

CR: Doncs sentirem Si de cas me morís.

 JF: Va ser la primera que va fer.

 

Cançó

 

CR: Una bona cançó.

JF: És una bona cançó i no pel mèrit de la lletra, sinó en conjunt, però sobretot pel mèrit de la música. Ho vaig dir l’altre dia a Palma, en un presentació del llibre, escoltant les lletres que en Manuel ha triat per fer el disc em fa la sensació com si les paraules haguessin cobrat vida pròpia i s’haguessin alliberat de la presó del llibre.

 

CR: El vent se les n’ha dutes, no?

JF: Sí, el vent de les paraules. Trob que en Manuel ha fet un bon treball, a vegades em pareix que les lletres no són meves; ha fet unes melodies precioses.

 

CR: Jaume, també m’han dit que fas poesia popular, com els arguments de Sant Antoni. Què ens pots explicar sobre aquesta faceta?

JF: Sempre m’ha atret molt i, de fet, l'any que va morir l’home de la meva padrineta, en Jaume Llaneres, que era el que feia les gloses de Sant Antoni, en va deixar de mig fetes, i els de l’Obreria em varen dir si les voldria acabar i, efectivament, així va ser. I tant em va agradar que vaig continuar cinc o sis anys més. Llavors hi va haver un parèntesi en què l’Argument el va fer en Sebastià "Maleter", i quan ho va deixar, ho vaig tornar a agafar, i ara deu fer set o vuit anys que cada any faig l’Argument. Aquí es necessita més ofici que inspiració, dominar la tècnica, tenir sentit de la mètrica, perquè les gloses s’han de poder cantar, la rima i la mètrica han de ser perfectes, la qual cosa no dóna major mèrit que el que té dominar l’artesania de fer gloses. Això és pràctica, i també es tracta d’anar a rimes fàcils. Totes les paraules que acaben en vocal aguda són més bones de rimar que les que acaben en consonant: ‘tassó’ rima amb ‘cançó’, i ‘cantar’ rima amb ‘baixar’ i amb tots els infinitius de la primera conjugació. Això és productiu, i un ja ho sap i sap per on anar. Les que acaben en -ment rimen amb tots els adverbis de manera, com ‘tranquil·lament’, ‘fàcilment’... en canvi, si se t’ocorre posar a final de paraula ‘psicosi’ ja l’has fotuda perquè no trobaràs molt poques paraules que acabin en -osi. M’agrada fer gloses i no em cauen els anells per fer aquest tipus de poesia popular; hi pas una gustada. És més, tenc en marxa un projecte, juntament amb na Joana Colom, una gran glosadora, que va caminant, i crec que a final d’any estarà enllestit. Estam molt il·lusionats.

  

CR: Molt bé, doncs quan estigui acabat us esperam aquí. Continuem..., no sé si saps quants de poemes has escrit, els comptes o vas fent?

JF: Si haguéssim de comptar les gloses, no ho sé, perquè cada any en faig unes 100 i fa 13 o 14 anys, així que són unes 1.000 gloses. Ara, poesia culta, al llibre hi ha uns 80 poemes, però tenc a casa molt de material inèdit que no s’ha publicat enlloc, a banda dels que hi ha a Relats en català, que no estan en el llibre... Mai m’he dedicat a comptar-los; no som una persona que escrigui sistemàticament i que tengui un volum, tot el contrari, em costa posar-m’hi.

 

CR: I si ara et demanéssim que ens en recitessis una, en sabries cap de memòria?

JF: Poesia? Una de les cançons del disc, de les que han quedat millor.

La teva mirada,
tot regalimant 
com pluja silent,
m’ha solcat la pell
fins que m’han nascut
flors al cap dels dits.

Xop del teu esguard,
he gustat un sol
dolç com el codony,
era el frec subtil
de la teva mà
dins la meva mà.

I sense dir res,
sense cap paraula,
quan queia la tarda,
sentint-te prop meu,
he anat conjugant
cadascun dels temps
del verb estimar.


CR:
Preciosa

JF: En aquesta en Manolo hi ha posat una música preciosa, i hi ha la intervenció d’un saxo solista, en Leo Morgado, un music cubà que posa la pell de gallina.

 
CR: Si haguessis de definir la teva manera de fer poesia en una frase, o en dues paraules?

JF: Diàfana. Admet que som una persona bastant descol·locada, poèticament. El meu deute poètic el tenc amb el Noucentisme, a l’Escola Mallorquina de Joan Alcover i Costa i Llobera, i una sèrie de poetes catalans molt cultes i molt primmirats en la forma i en el punt de vista de la mètrica. Quan un llegeix en Carner o en Riba entén el que diuen, i no importa que véngui el poeta darrere per explicar el que vol contar. En el meu cas, primer de tot per mancances pròpies, perquè no arrib a més, la meva poesia s’entén. I és un defecte, això, perquè avui en dia circula una poesia més simbòlica, més opaca, i si no estàs un poc dins la moguda no l’acabes d’agafar. La meva poesia va quedar ancorada en el Noucentisme.

 

CR: A banda de poesia també fas periodisme, escrius al Cap Vermell.

JF: Poc, també.

 

CR: Amb què et quedaries de les dues branques?

JF: Està ben clar, si tenc una cosa abandonada és la poesia i no Cap Vermell. Em sent més obligat perquè és un projecte que a final d’any complirà 30 anys, i jo hi som des del primer dia, el vaig veure néixer i qualsevol dia l’hauré de deixar anar perquè ja no tendré capet, però el Cap vermell m’obliga a molt, i si he de tenir una cosa arraconada seria escriure teatre, poesia o relats abans que el Cap Vermell.

 

CR: El Cap Vermell és una revista amb molta acceptació al poble i -com has dit- hi ets des del principi. Quina sensació et dóna que el poble l’estimi, que sigui realment el mitjà de comunicació de Capdepera?

JF: Enguany farà 30 anys que picam pedra a Cap Vermell, i tot i que sé que per a segons quina gent estam classificats ideològicament i intel·lectualment, la veritat és que el nostre mitjà ha estat molt acollidor, tant en paper com en format digital. Tothom hi ha trobat aixopluc, i tothom que hi ha volgut publicar ho ha fet. No tenim gens d’esperit de censura i crec que la gent agraeix i reconeix que en general ha estat molt curós amb les formes. Procuram fer un exercici d’una certa contenció perquè tothom ho pugui llegir i si se’ns acusa d’alguna cosa, els primers que ens acusen saben que sempre que han necessitat Cap Vermell l’han trobat i l’han pogut fer servir com si fos seu.

 

CR: I com va néixer el Cap Vermell?

JF: Com moltes de les publicacions de la part forana. Va ser una època en què hi va haver com un boom, inclús es va crear una associació de premsa forana de la qual nosaltres en som membre fundadors, i ja no ens hi volen perquè ja no publicam en paper. Amb un grup important de gent, que no anomenaré per no deixar ningú, vàrem provar d'envestir una d'aquestes coses que comencen i ja veurem què passa, i si dura un any ben bé, i si en dura mig..., i com que tampoc no tens cap compromís, tirens endavant. Però bé, aquestes coses les comences i d’alguna manera et comprometen de cara a la gent, perquè esperen el número següent, i ara la gent cada dia va a la pàgina a veure les novetats, i vas pel carrer i la gent et diu: “I no heu publicat això o allò?”, com si fóssim periodistes professionals que no tenim res més a fer. D’alguna manera et sents obligat i és aquesta dinàmica, un cercle viciós, que com que les noticies t’empenyen tu hi vas darrere i perquè la gent les llegeix t’obliga, i no en surts.

 

CR: Ara, dia 6 de març, hi ha la festa dels premis Cap Vermell. Fa 10 anys, d’aquests premis. Com anirà l’acte?

JF: Molt bé. 


CR:
Això per descomptat. 

JF: Sempre hi va, bé. Fa 10 anys, quan vàrem fer 20 anys de Cap Vermell, vàrem trobar que havíem de fer una passa més i omplir un buit que trobàvem que hi havia al poble, fer un reconeixement de mèrits a persones, grups i institucions que fan feina de manera altruista, com n’hi ha tants a tots els pobles. Havíem insinuat altres vegades que era l’Ajuntament qui l’havia d’assumir, aquesta funció, però finalment vàrem ser nosaltres que vàrem començar. El primer premiat va ser en Joan Rai, que havia estat membre del Cap Vermell durant molts anys, i de llavors ençà el premi ha anat creixent en consideració per part de la gent. Va començar un poc de forma endogàmica, perquè el vàrem donar a un dels nostres, però amb el pas del anys la gent l’espera, el pren en consideració. Els primers anys donàvem el premi i els mateixos premiats devien dir “bé”, i és cert que ens feien un favor acceptant-lo, però ara la gent el rep amb molta alegria perquè d’alguna manera és el reconeixement del poble, i més així com ho feim nosaltres, que obrim les propostes de candidats i de les votacions a tota la gent. I aquest any el donam al doctor Balaguer, ja jubilat, del qual la gent del poble sap el que ha significat el seu servei mèdic.

CR: També vas rebre el premi Cap Vermell, no?

JF: No, no, no, no. Un any els meus companys de l’equip de redacció, que no són sofridors, em van fer pujar i em van donar un premi honorífic,  sense jo saber-ne res. No els ho he perdonat, de llavors ençà, i evidentment és una que els guard, i algun dia me la pagaran.

 

CR: A banda de Cap Vermell, la ràdio i la poesia, en què més participes en el poble?

JF: La Coral s’Alzinar, de la qual en som el president.

 
CR: I que quedi clar.

JF: Sí. I alguna vegada l’abandonaria, la presidència. I em diràs: “que et dona maldecaps?”. Encara que no ho pareixi, alguna vegada sí. 

CR: Quant de temps fa que n’ets el president? 

JF: Del febrer de l’any passat. El mandat és de 4 anys, i tenc molts de dubtes que els compleixi. Però bé, m’encanta anar a cantar i a assajar, mai em cansa; m’agrada tant anar als assajos com anar a un concert.

 

CR: La música també és una altra afició?

JF: Sí, perquè desconnectes molt. T’oblides del món i la bolla. És fantàstic. M’agrada molt la música i també tenc algunes cançons compostes.

 

CR: Algun dia també les podem sentir, no? Continuam... Les ganes de participar en el poble hi han estat sempre?

JF: Crec que va un poc amb el caràcter de les persones, i me’n record de mi mateix, de molt jovenet, amb la comissió dels Reis i de les festes, i record que tenia 15 o 16 anys i vàrem organitzar unes festes del Carme que varen ser un dels grans fracassos econòmics de la història de Cala Rajada. Afortunadament després va venir una altra gent que va organitzar les de Sant Roc, i amb aquestes varen poder pagar el deute que havíem deixat. En aquella edat ja estava ficat dins aquestes mogudes. També és que no teníem coneixement i ens embarcàvem, me’n record sempre trullejant per aquí i per allà.

 

CR: Per acabar. La mar és un element que forma part de tots el gabellins. Com t’ha afectat a tu?

JF: Forma part del meu entorn sentimental, més que físic, perquè a banda d’haver nascut a Cala Rajada i davant la mar, el meu repadrí va ser un dels primers pescadors que es varen fer una caseta allà baix, en Pere Andreu Fuster. També varen ser pescadors el meu padrí i mon pare. I jo, no. Però és que l’he mamada des de sempre, la mar. Era petit i davant ca nostra, on hi ha ara el Club Nàutic, era una platgeta, i tots els al·lots hi estàvem, sobretot a l’estiu, des de les 10 del matí fins a l’hora de dinar. Sortia ma mare i em deia: “Puja, que és hora d’anar a dinar”, i sortíem arruats com panses, de tot lo dia estar en remull. Supòs que m’acostumaria a viure a Sant Joan o a Sineu, però em costaria molt deixar la vorera de la mar.

CR: Jaume, moltes gràcies per venir.

JF: Moltes gràcies a tu.

 


Entrevista feta per n'Elena Martín a Capdepera ràdio dia 26 de febrer de 2010