Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 2413
Toni "Coix" & "Meyme"

DE PONENT A LLEVANT: L’autobús o camiona

   
  
Antoni Flaquer Obrador “Coix”,, actiu i infatigable  “cercador d’imatges”, fill de  fotògraf, quasi un “historiador” en constant recopilació d’instantànies relacionades amb el municipi de Capdepera, que compta amb la valuosa tutela de la insubstituïble Maria Massanet Gili, directora del Arxiu Municipal de la  Vila, em va comanar la tasca de redactar aquesta mena de reportatge. A tal fi, en Toni aporta unes fotografies i documentació amb què podem endegar-lo  a fi de donar a conèixer un retrat real que, amb certes llicències, passam a contar-vos, benvolguts lectors, tot seguit. (B.Melis)

-*-*-*-*-*-*-

La camiona dels Terres, segons dibuix de Pere Sureda


-------------------------------------

Cala Rajada té, entre altres avantatges, el de ser la població que està més enfora de Ciutat. Vuitanta quilòmetres ja comencen a estar bé, a Mallorca. Es pot dir que és una distància de luxe.

Aquesta circumstància i les altres que tothom sap, fan que Cala Rajada sigui un lloc ideal per a estiuejar, entenent per estiueig estar in situ una temporada raonable. O com comentava Gabriel Fuster i Mayans “Gafim”, devers l’any 1970, “fer tot el contrari del que feim uns quants ciutadans, que fruïm del privilegi de travessar l’illa de cap a cap, dos pics a la setmana durant tot l’estiu”.

Amb l’autobús d’en Terres (per a molta gent, “sa camiona”) i només per a prendre un bany a l’Agulla o a Son Moll i passar la resta del diumenge pensant en la matinada que li esperava l’endemà, hi havia gent que s’arriscava a fer l’esmentada travessia, amb la seguretat que el pintoresquisme del viatge compensaria amb llarguesa totes les incomoditats.


L'estació de Ciutat

Aquells ciutadans que, els dissabtes, a les cinc de la tarda, tenien la família sacrificant-se en aquell llunyà finisterre, es trobaven en el pati de l’estació. Alguns no havien pogut reservar o trobar seient. Tractaven de convèncer en Terres què, encara que fos d’asseguts damunt una de les dues anques, estaven disposats a acceptar alegrement (cara alegre i cul batut) totes les vicissituds del camí, sense plànyer-ne una que és una. Qualsevol cosa elssemblava bé, sols per no haver d’anar en el tren de les 14:30, en bon dissabte, enfornats dins un vagó, a 12,07 pessetes el bitllet, que incloïa escandall, tresor, timbre i assegurança.

Tiquets de tren, tramvia i camiona, dels anys 50


L’empresa no sempre era fàcil, però en honor de la veritat, en la ja llarga experiència de passatgers de cap de setmana d’en Terres – mal nom de la família Sard, que era tot un títol, no vos penseu –, mai no es donà el cas de veure el postulant romandre sense poder venir. Sempre trobaren una mica de forat. I és que l’autobús, o més ben dit, la camiona d’en Terres, era el vehicle hospitalari per excel·lència, és a dir, que tenia unes facultats d’assimilació extraordinàries, quasi miraculoses. Tots hi cabien i ningú no es quedava en terra. Reservistes prudents i aventurers optimistes, tots tenien un lloc, el suficient per poder fruir del més pintoresc i familiar dels viatges per carretera. La cordialitat, la solidaritat i la germanor eren les qualitats d’aquells passatgers de camiona, hereus directes i forçosos de l’usuari d’aquella diligència o carril de tan bona memòria per als qui la conegueren.

Quan l’amo en Bartomeu Melis Alzina, “Saletes” va tancar el garatge de camions situat al carrer d’es Col.legi (ara núm.62, cantonada Jaume III, 14, a Capdepera) mai no s’havia pensat que el millor dels seus vehicles de transport de mercaderies, que havia estat conduït per Miquel Pascual "Papa", passaria a ser la plataforma per a la col·locació d’una espaiosa cabina i seients adients – un canvi de sexe: de camión “mascle” a “camiona” –, convertint-lo en transport de viatgers.


Adaptant la carrosseria del nou bus al camió de càrrega d'en Tomeu Melis "Saletes"


Sense plànyer la seva veu potent i un poc gutural de transportista mascle, en Terres, abans d’iniciar el viatge, i encara a l’estació de Ciutat, procedia a la sàvia distribució de l’espai vital entre els passatgers i a la classificació, més aviat complicada, de les maletes, senalletes, cistelles, sacs i barrals, damunt el sostre de la camiona. Els passatgers, quasi tots amics, veïnats i coneguts, es remenaven, bellugaven i agombolaven en els seus llocs respectius. En Terres multiplicava la seva activitat, i tot eren “Terres!” per aquí, i “Terres!” per allà. I En Terres, d’una banda a l’altra, amb la seva veu potent i la cintura baixa, organitzava la partida cap a les terres del llevant llunyà, arrancant la camiona a les cinc i busques. El tradicional i quasi obligatori mal camí de ses Enramades a s’Hort d’es Ca acabava de completar el resignat i alegre agombolament d’estiuejants amb clara vocació de sardineta proletària; un tros de terreny, l’esmentat, que actualment és una pista de cavalls.

S’ha de dir que aquests delitosos viatges amb camiona donen per a molt. Com diu Miquel Villalonga, ”L’observador corrent  sentirà en un país de poca aigua, com el nostre, un cert desplaer en pujar a un vehicle públic. En un dels viatges trobàrem l’autobús ple de matrimonis novells, notàrem com una olor de “colomer emblanquinat de fresc”.
___________________________________________________________________
Referències, fonts:  “3 viatges en calma per l’illa de la calma” (Gafim) – “Els grans viatges i els grandissims viatgers” (Suite segons pròleg de Llorenç Villalonga –  “Autobiografia” de Miquel Villalonga, “Dedicatòria” a la memòria de Tomeu Rosselló Pòrcel “que sabé morir jove” – Antoni Flaquer Obrador “Coix” – Arxiu premsa “Meyme”.