Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1577



   Imaginau ara una novel·la per l’estil,
                          protagonitzada per Franco...











Recoman per avui, Dia Internacional del Llibre, una lectura que pel tema que tracta és prou divertida i a sobre, per a qui la seguesqui bé, fa riure i tot. El titol, “Ha tornat”, i la portada del llibre no poden ésser més clars, el tipic pentinat d'aquell dictador amb el titol del llibre fent de bigots. En realitat feia molta d'estona que no em reia llegint, o sincerament, mai he tengut un llibre com una cosa que faci riure, en canvi sí que et pot fer reflexionar, emocionar o decebre, però el que es diu riure, no he tengut l’ocassió encara de trobar el llibre més adient. S’hi narra com un bon matí de 2011, Adolf Hitler es desperta en un descampat del centre de Berlín. Aquesta situació dóna peu a una infinitat de malentesos entre ell i la gent que l’envolta , que el prenen per un imitador trabucat que no té altra cosa que fer. L’atzar el duu a iniciar una carrera com a humorista a la televisió alemanya. És clar que ell no fa broma, sinó que parla molt seriosament. .
 
La història. narrada en primera persona pel mateix Hitler, és una paròdia de la societat alemanya, dels joves, dels mitjans de comunicació, de la política  i del mateix dictador, el qual resulta còmic, ja que el seu discurs passat de moda és simplement ridícul i està a anys llum de l’Alemanya actual, a part dels seus problemes amb les noves tecnologies. Cal afegir que l’autor, Timur Vernes, no evita en cap moment posar en boca de Hitler els temes més polèmics o que podrien resultar feridors com la crueltat de la guerra o l'extermini dels jueus .

En una part del text, Hitler diu :
 
... Tothom està convençut que cal combatre les rates, però quan cal posar fil a l'agulla es té gran compassió de la rata aïllada. Ben entès: es té només compassió, no el desig de quedar-se amb la rata. Cal no confondre les dues coses...
 
En un altre, el dictador afirma sobre el setge de Leningrad:
 
... Aquelles gents, al final, es destrossaven el cap mútuament només per poder menjar-se la terra en la qual s’havia fos el sucre cremat per la guerra. Sí, és clar, aquests civils no mereixerien subsistir, des del punt de vista de la raça, però el soldat de tropa hauria pogut pensar: pobra gent, pobra gent! Sobretot perquè el soldat ras tenia en molts casos gran amor pels animals...
 
Imaginau ara una novel·la per l’estil, protagonitzada per Franco. El cabdill desperta en un descampat de Madrid i es troba amb un país governat per un gallec, membre d’un partit fundat per Manuel Fraga, un ministre seu. Tot li semblaria perfecte. Fins que començàs a descobrir que els homosexuals es poden casar i adoptar fills legalment, que es pot ser d’esquerres i d’Esquerra sense que la policia et porti a la caserna o, pitjor encara, que una dona embarassada, socialista i catalana ha estat ministra de Defensa. Que a les escoles s’ensenya en català malgrat tots els intents que els membres del partit fundat pel seu ministre fan per ofegar-lo socialment. Llavors, Franco començaria a fer comentaris sobre els republicans vençuts, sobre els homosexuals, sobre tot allò que embruta els valors del nacionalcatolicisme i sobre la necessitat de tornar a rescabalar el poble espanyol .
 
La diferència entre Alemanya i Espanya en aquest tema és molt evident. Mentre que a Alemanya el nazisme i la seva apologia estan prohibits, i  molt més si et dediques a la política, a Espanya el Govern no és capaç de fer una condemna ferma del franquisme. Mentre a Alemanya cap personatge públic pot fer gala de la seva passió per Hitler, a Espanya un batle o un capellà  poden ser obertament franquistes, es poden organitzar mercats amb marxandatge referits al tema i les joventuts de partits polítics suposadament democràtics es poden fotografiar fent gala de la seva enyorança per l’antic règim sense por de represàlies. Quan guanyen certs equips de futbol, alguns aficionats, els més ultres, recorden amb els seus comentaris certes conductes i enyorances d’aquell règim. És a dir, en general, a Alemanya tenen ben clara la diferència entre l’humor i un passat injuriat i malmès. En canvi, a Espanya no et pots riure d’alguna cosa que saps que és una malaltia encara no esborrada. La veritat és que a Espanya no tendria cap gràcia un llibre tan cru. Com se’n podria riure d’una cosa així en un país en què saps que sembla més important no ofendre els sentiments dels botxins que aplacar les llàgrimes dels que no tenen on portar una flor als seus familiars assassinats?