Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1127

Ara sé que hi ha un grup que es posa en marxa de manera voluntària en acabar l’estiu, que durant uns mesos van a fer unes i altres tasques, que tot va agafant cos la primera setmana de gener per, un cop SS. Majestats siguin aquí, els nins i nines amollin aquelles il·lusions que els pertoca amollar.


Bones, Tia:

Aquí, al magnífic llogarret on vivim ara, hi ha un grup d'amics que formen una associació que cada any reparteix premis. Així, com ho llegiu. Sí, i els reparteixen de dos en dos. Us ho havia de comentar per posar-vos en antecedents del que us explicaré a continuació.

Ahir, precisament, van fer els lliuraments i els guardonats són persones compromeses amb les il·lusions: un, el premi particular, una persona que ha destacat per la lluita en favor d’un col·lectiu de gent avocada al fracàs. El guardonat, Mn. Llorenç Tous, ha remogut cel i terra per joves i no tan joves en els llindars foscos de la marginació, és a dir, a l’altra banda de la seva frontera. És cert que ha tingut ajuda en la seva feina, però la gent confirmà que ell tirava del carro. Segurament, allò de remoure cel i terra no deu ser gens metafòric, sinó ben real tenint en compte la professió del guardonat.

L’altre guardó va anar cap a un grup de gent que, de fa anys i sent substituïts progressivament en funció de necessitar força més jove per empènyer, es dedica a organitzar l’arribada de SS. MM. els Reis d’Orient, contribuint a que tot sigui una festa per als més menuts, plens d’il·lusions a començaments de gener.

Hauríeu de veure la feinada que fa, també, aquesta gent, per tal que SS. Majestats s’ho trobin tot a punt per fer el repartiment de regals a la mainada. Jo, la primera vegada que vaig anar al moll a veure’ls arribar, ho vaig veure més o menys normal. Hi vaig anar per conèixer una més de les coses que es fan al municipi, que desconeixia per complert. Em va semblar un espectacle com d’altres, no m’hi fixava en res especial i no podia caure en la greu errada d’apreciació que estava cometent, doncs em mancava molta informació.

Després de veure la pel·lícula que passaren durant el lliurament dels premis i de sentir comentaris d’uns i altres estic obligat a rectificar: ara sé que hi ha un grup que es posa en marxa de manera voluntària en acabar l’estiu, que durant uns mesos van a fer unes i altres tasques, que tot va agafant cos la primera setmana de gener per, un cop SS. Majestats siguin aquí, els nins i nines amollin aquelles il·lusions que els pertoca amollar.

Doncs si, ja està, em direu.

Doncs no, no està, us responc.

No està perquè la il·lusió és la força que mou muntanyes, l’energia que pot amb tot i amb tots. I no pot ser que les il·lusions dels menuts acabin el dia 7 de gener ni amb la seva infantesa. No pot ser que la il·lusió dels joves (d’esperit, d’ànim i de voluntat, sigui quina sigui la seva edat legal) es vagi fonent cada vegada més i quedi devaluada enfront l’endemà.

A l’anomenada “Comissió dels Reis” hi són i hi han participat persones de tota casta i diferències possibles, si més no, pel que jo he pogut observar. Si, amb les seves divergències, han pogut fer aflorar les il·lusions de centenars de persones, moltes vegades en condicions de simplicitat i amb una espectacular manca de mitjans, em demano quins motius fan que la seva força, capacitat de treball i empenta no pugui ser aprofitada amb altres objectius que concentrin tones i tones d’il·lusions per a més gent i en més moments de la vida.

Sí, Tia, ja sé que  no tothom pot estar al cent per cent en tot moment. Però tampoc es tracta d’això. Quan uns no poden empènyer, que ho facin altres més frescos, no? Així deuen haver funcionat la majoria de les civilitzacions al llarg de la història de la humanitat. Però, si tanta gent d’una població treballa o ha treballat per amor a les il·lusions dels infants, ¿no podríem seguir l’exemple i fer aquesta tasca extensiva a la resta de l’any i de la vida de les persones?

No sé perquè, la meva imperfecta intuïció em fa sospitar que hi ha poders malèfics que impedeixen que la gent estigui contenta, satisfeta i que “progressi convenientment”. És clar que tampoc deu ser massa clar saber què significa estar satisfet ni progressar convenientment. I, potser, aquí trobem el mal major: mentre uns es conformen amb unes determinades coses, altres estan picats per la mosca de la insatisfacció, del voler més i més. Si sabeu d’algun antídot contra aquesta picada, ja ens ho comunicareu.

Bé, Tia, ho deixo aquí per no fer tard, em fa il·lusió que rebeu aquesta carta a temps. Mireu, és una ximpleria, però què vols?! A mi m’agrada veure la satisfacció senzilla i natural de la gent. Jo no us veig la cara, Tia, de fa molt de temps: potser trobeu que soc un ximplet sense remei i llenceu les cartes a la brossa! Però tan se val: em faig a la idea que esteu bé i que us agraden. Si no és així, ja m’ho direu.

Bona setmana!