Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1441

Dins l'ona dels records


Un perfalà rosat, blau i blanc



 

Les osques que fa la ribera son les mossegades que la mar hi pega quan s’enfelloneix. Eixes ferides enormes queden, a voltes, al descobert i veis estols de roques carnoses amb regalims de sang fresca que encara fumen i palpiten com a membres esquarterats. Mes, qualque pic, la mar, penedida, embena aqueixes nafres tan profundes amb un cinyell d’arena flonja, esponjada, cotonosa, que li serveix de capsal quan es vol adormir.


Konrad Liesengang. Imatge dels pins de Ses Vegues.

Cala Agulla és una d’aquestes terribles mossades, oculta sota un perfalà rosat, blau i blanc, tan compost i rebonic que una plany de posar-hi el peu i mastegar-lo. Els companys i companyes no s’ho  pensen –  les darreres – sinó que movent una joiosa xalada d’aucells que recobren la llibertat, es despullen i s’immergeixen, tot seguit, en el cristall ondulant que, com un elàstic, ara s’estira, ara s’arrufa. Jo romanc asseguda a una graciosa eminència on les ones es trenquen, puix em plau més mirar enfora i rabejar-me en la voluptuosa lluminositat de la marina que tremola,  Ells i elles  s’esquitxen, fan remolins d’escuma, remen i pernegen, es llancen de cap i es proven a treure fons. En nedar just surten les testes que floten com a despreses del tronc i les cares recuites d’un sol que bofega semblen d’aram o de test envernissat com els plats d’Inca.


Pins de Ses Vegues. Cala Agulla

Trobam una venerable assemblea de pins, alguns colltorçats de tanta cabellera i de tantes pinyes que hi duen enfilades. La retirança d’aquest boldró de pins amb els pins de ses Vegues hom l’endevina de primer antuvi, però, així i tot, hi ha unes diferències ben visibles. S’assemblen per la bellesa i magnitud, en que guaiten a la mar, en que tenen l’ombra espessa i tancada com una paret i fresca com un celler i en que, ambdós aplecs, us fan l’afecte d’una pintura molt abundosa de pasta. Ara, els pins de cala Agulla són més abrinats, més ramuts, més salvatges; els de ses Vegues més polits i senyorívols, i més primfilats: la convivència amb el món i amb els turistes els ha amollit l’ànima i la musculatura; els de l’Agulla són humils i piadosos, esquerps i tímids de tant de viure en la solitud i van amb la clenxa despentinada; els de ses Vegues s’unten i es componen els cabells com una  noia presumida, se sotmeten al martiri de la destral per llevar-se els grops i les branques sobreres i són atrevits de mena; els de cala Agulla fan oració, extàtics, transfigurats, bevent l’aire i la llum del cel amb sa copa immensa, i sota cada escorça sembla que hi sospira un penitent; els de ses Vegues, amb els braços lligats, diríeu que ballen alegrament una sardana i que no són pins sinó fadrins i fadrines enamorats i metamorfosats. Els de l’Agulla són alts, revinguts, però de posat auster, de formes místiques, arbres que viurien a pler dins un hort conventual; els de ses Vegues són més grassos, d’aspecte indevot i mundà, fets a posta per enfonyar ses arrels enmig del soroll i la cridòria d’una plaça o d’un mercat. Els de l’Agulla semblen les columnes d’un temple per a una reunió d’ascetes; els de ses Vegues, les d’un teatre amb tantes cúpules com pins per a una festa de dansarines i comediants.


Antiga imatge de Cala Agulla

Quina força i quina salut més poderosa no circula per uns i altres! Quina saba la del terrer i quina gleva els sustenta, més llacorosa, més opulenta i desbordant! Al botxí deixat de la mà de Déu que s’atreveixi a tallar-los, que se li osqui la destral. I si persisteix a voler cometre l’espantós crim, que la destral s’hi afuï com un ca rabiós!     


Aigua

Fruint de la mar


Paula Valls Fuster