A mil dos-cents vint-i-nou,

el rei en Jaume arribà

a Mallorca. El trenta-u

de desembre va plantar

l’estendard amb quatre barres 

en el bell mig de Ciutat.

 

Des de llavors, la senyera

cada dia ha recordat

quins són els nostres orígens,

quin és el nostre passat,

quines les nostres arrels

i la saba que hem xuclat.

I jamai aquesta terra,

en gairebé vuit-cents anys,

el trenta-u de desembre,

ha deixat de celebrar

la fita en què aquestes Illes

es varen incorporar

al comtat de Barcelona.

Dos anys després, aquí dalt,

el mil dos-cents trenta u,

el rei en Jaume signà

el tractat de Capdepera

i Menorca va passar

a ser del rei feudatària.

I Mallorca es repoblà

amb religiosos, pagesos,

i nobles i menestrals

arribats de Catalunya,

d’homes i dones i infants

cercant un futur millor.

I aquí es parlà el català,

perquè aquesta era la llengua

dels repobladors. D’ençà

de la Conquesta, aqui es parla,

de manera natural,

la llengua que varen dur

els nostres avantpassats,

i cap rei ni mandatari,

ni cacic, ni general,

durant vuit segles d’història,

no l’ha poguda esborrar.

Ho han provat de mil maneres,

amb bones i amb males arts,

de bon grat i per la força,

però sense resultat.

A aquesta gent caparruda,

vuit-cents anys no els han bastat

per a acceptar-nos com som,

per aprendre a respectar

una manera de ser

que no és seva. Menysprear

el que ignoren és el demble

que sempre s’han imposat,

furtar-nos la nostra història

a canvi de predicar

una història manllevada,

de reialmes castellans.

Avui tampoc no se’n surten,

perquè mai se’n sortiran

mentre quedi un mallorquí

amb un bri de dignitat,

per moltes declaracions

o proclames aberrants

que facin d’inexistència

dels Països Catalans.

Ens volen acovardits,

la boca ens volen tapar

i fan com en altre temps:

prohibir i censurar,

i s’inventen lleis de símbols

que pretenen acabar

amb allò que ara mateix

tots nosaltres celebram:

reconèixer una senyera

que a Mallorca hem honorat

ininterrompudament

des d’època medieval.

I amb la senyera, la llengua,

la senya d’identitat

amb la que ens reconeixem

fills d’una comunitat

cultural, que ens agermana

amb els milions de parlants

de la llengua catalana

que es troben a quatre estats

de la Unió Europea.

Marxem, idò, amb el cap alt,

facem valer els nostres drets,

que són drets universals,

que ningú ens hagi de dir

i encara menys imposar

llengua i cultura alienes.

Diguem ben fort i ben clar:

Visca l’illa de Mallorca

i els Països Catalans.