Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 6061

"Quan arriben ses festes de la Mare de Déu és un bon moment per recordar d’on venim, el que som i cap on volem anar, sense perdre sa nostra identitat, mantenint-nos units sense recular."














Bon vespre a tots,

En primer lloc, abans de començar, m’agradaria donar gràcies a sa Confraria de Pescadors de Cala Rajada per s’honor que m´han fet en encarregar-me es pregó de ses festes d’enguany, així com també donar gràcies per s´assistència de ses autoritats municipals, sa meva família i, a tants d´amics i veïnats que hi són presents.

Com tots sabeu som en Colau Nadal, fill de n´Andreu Nadal i de na Rosa Poia, membres d’una família que, com altres, vingudes de Valldemossa i Felanitx, atretes per sa fama de bona pesquera d’es lloc, s’establiren a Cala Rajada i la varen veure néixer.

Es Nadal, recordava mon pare, venien de Felanitx, concretament de sa possessió anomenada Son Nadal i és per això que es meu padrí Colau era conegut com a Colau Felanitxer, es qual ja va néixer a Cala Rajada i sempre va viure de la mar, juntament amb es seu germà Toni, que era mestre d’aixa. D’es conco en Toni sabem que va participar, entre d’altres, en sa construcció d’es paquebots o xabecs “Capdepera”, en es que va estar embarcat mon pare, el “Caldentey” i la “Maria Victòria”.

Certament que aquells temps no varen ser fàcils i mon pare, amb vuit anys, ja pescava com qualsevol altre home, i amb catorze, acabada sa Primera Guerra Mundial, es va embarcar de cuiner per anar a Barcelona i Marsella. Encara que va començar a fer feina essent un nin, va tenir temps d’anar a escola a “ca els Hermanos”, a “ca es protestants”, i en es far, amb es faroner, que els ensenyava castellà i matemàtiques, i on també va aprendre solfa i a tocar es llaüt .

Anys després es va casar amb ma mare, que descendia d’una família de mercaders de bestiar que estava establida a Capdepera, a can Jeroni Jeroniet, a sa costa d´en Capet. Poc després va néixer sa meva germana Elionor i, més tard, a l’any 1945, es dia de Sant Esteve, vaig néixer jo.

Tota sa família Nadal, que eren deu germans, vivia de la mar. Es homes, Andreu, Tomeu, Colau i Toni, anaven a pescar, i ses dones venien es peix a Capdepera i Artà. Ma mare i sa seva germana Mercedes, i a vegades també sa seva cunyada Àngela, pujaven a Capdepera amb unes balances, un corn per cridar sa gent, una tonyina feta trossos i es peix que podien carregar per vendre en es poble. Com que moltes vegades aquest jornal no bastava, ses dones també anaven a fer sabates de ràfia a “Las Estrellas”, sa petita fàbrica d’es senyor Heinz Krashutzki, un excapità de la marina de guerra alemanya que per ses seves idees pacifistes va haver de fugir d’Alemanya i es va establir amb sa seva família a Cala Rajada.

Una de ses moltes pesqueres a ses que es germans Nadal anaven a pescar era Farrutx, amb sa barca “Luisito”, on pescaven bonítols. Allà, si feia mal temps, treien sa barca i venien a peu a Cala Rajada, passant per s’ermita d’Artà i aprofitant per baratar es peix que tenien per altres coses a ses possessions que trobaven p’es camí. Era es temps en què, com recordava mon pare, ses famílies podien passar s’hivern amb un porc, un sac de farina i 100 pessetes.

Ja des de petit la mar m’estirava molt i, amb set anys ja “adobava” xerxes i ajudava a ma mare a fer llata. Ses primeres paraules que vaig aprendre a llegir i a escriure les vaig aprendre en es convent de ses monges franciscanes, amb Sor Antònia i Sor Trinidad, dones de caràcter i fortes conviccions, que ensenyaven a nins i nines ses primeres oracions i ses primeres lletres.

Després de sa primera comunió, amb vuit anys, vaig començar s’escola amb don Vicenç, mestre de marina que d´Alaró va venir a Cala Rajada i que tant de bé va fer, no només ensenyant-nos història, llengua i matemàtiques, sinó ensenyant-nos a ser bones persones i a saber anar pel món. S'escola estava damunt d’es bar Vista Alegre, avui Cactus, i el duien l’amo en Diego i madò Maria Pipa. Es dematins, després d’haver servit sa missa, a les 7.30 h, a don Joan Femenies o a Don Bartomeu Gomila, es quals varen construir l’església de Cala Rajada, i que sabien com ningú demanar, en es veïnats més rics, doblers per ses obres de caritat i per ses de l’església, anàvem cap a s’escola i jugàvem una estona a sa platgeta o a sa plaça fins que venia don Vicenç, que en aquell temps vivia a can Tomeu Bou (que ara és es bar Los Amigos), per començar ses classes.

Quan ja vaig tenir edat de deixar s’escola i anar fer feina, vaig començar a adobar xarxes en es moll, amb mon pare i es meu cunyat, en Jeroni Verger, de qui vaig aprendre també moltes coses de la mar. Vaig començar a pescar primer amb la “Paca”, que anava amb un motor Canyelles i amb sa qual pescàvem llampuga amb mon pare i en Pedro Morey. Però ma mare sabia per experiència que sa vida a la mar era massa dura i va voler que aprengués s’ofici de fuster i, és per això que amb setze anys vaig començar a fer de fuster a can Xerafí, però sense

Deixar mai la mar, fins que ja després de casat vaig deixar definitivament sa fusta per dedicar-me només a sa pesca, primer durant molts anys amb la “Catalina” i, finalment, amb en Biel Morey, amb qui vàrem armar el “Cala Gat”.

De mon pare vaig aprendre a respectar la mar sense tenir-li por, a ser valent però sense perdre es seny, a ser constant i responsable, a ser respectuós i a estimar ses coses petites de cada dia. És cert que a la mar passes fred i passes calor, t’has d’aixecar molt prest i has de fer molta feina, però cada dia que surts és una història nova, poder veure sortir es sol, veure botar es dofins és increïble i únic.

Per ses festes del Carme, de jove, anava a ca l’amo en Miquel Blancus a cercar la Mare de Déu i la muntava a l’església. Després l’enramellava amb esparreguera i flors que anava a cercar a can March. Es capvespre es feia sa missa en honor a la Mare de Déu, a l’església, perquè en aquell temps encara no era tradició fer-la en es moll. Després es feia sa processó fins en es port i s’embarcava la Mare de Déu a una de ses barques de bou que cada any es tornaven per fer sa processó per la mar.

De tot això ha passat molt de temps. Temps en què no teníem tantes coses com ara, però ses poques que teníem les apreciàvem molt, especialment s’amistat i sa germanor que hi havia en un poble on quasi tots érem família i ningú tancava amb clau.

Ses coses ja no són així. Ses coses canvien i ses persones també. Si bé no podem pretendre viure en es passat, que sempre sembla ser millor, hem de tenir present aquelles coses bones, aquells valors que ens varen ensenyar es nostres majors i que varen fer d’es nostre poble un lloc on sa gent d’altres indrets del món volia venir a viure. Per això, quan arriben ses festes de la Mare de Déu és un bon moment per recordar d’on venim, el que som i cap on volem anar, sense perdre sa nostra identitat, mantenint-nos units sense recular.

Gràcies per sa vostra amable atenció i que per molts d’anys puguem gaudir junts ses festes de sa patrona d’es mariners, ses festes de la Mare de Déu del Carme.

Molts d´anys a tots!