35 (i  darrer) – D’ALTRA GENT NOSTRA  I LES SEVES CONTARELLES

Alguns dels protagonistes de les històries  que anam a relatar a continuació apareixen en aquest capítol amb el nom canviat. I per què? Idò perquè alguns dels familiars dels personatges que avui duim a la llum d’aquest escrit ens han pregat que així ho féssim i hem volgut respectar-ho, convençuts com estam que els nostres deixondits lectors no trobaran a faltar l’autèntica identitat d’aquestes persones. Les quals – s’ha de dir tot –  sempre hem pensat que mereixien reconeixement popular precisament pel tarannà eminentment de poble que les va caracteritzar en vida.

De pesca i de peixos

Ningú no se’n podia avenir quan en  Miquel Herrero “es Gall” contava, tot seriós i disposat a ser escoltat pels altres quatre joves asseguts, el dissabte  de Sant Bartomeu, a la placa de l’Orient, amb la verbena en marxa, l’epopeia viscuda devora els penya-segats de cala Mesquida. El seu pare i ell havien anat a pescar, prop del Riu de sa Fusta. “Allí hi ha salpes i verderols a rompre – deia en Miquel –. Era un dia de mar calma i vaig fotre una patinada per una esllavissada de sa terra que tapava una roca ben lluenta que havia estat banyada per s’aigua i em vaig precipitar cap en es fons, com si anàs a pegar un capficó, amb tan bona fortuna que hi havia, a mitjan lloc de sa meva caiguda, un petit però fort arbre on vaig restar penjat. Tot desesperat  i veient sa fondària que hi havia fins a la mar, jo cridava mon pare, que no s’havia adonat de sa meva llenegada, ja que pescava tranquil·lament un poc lluny d’on em trobava jo. Quan em va sentir, corregué cap en es meu indret i, sense pensar-ho gens ni mica, m’arrambà sa canya de pescar, amb sa sort que era suficientment llarga i va poder arribar on jo em trobava quasi volant. Vaig treure força d’on ja no n’hi havia i “ a la brava”, a braó, vaig poder pujar cap amunt. Encara me’n faig creus!”.


En Miquel Herrero "Es Gall", de nin petit, al costat d'una cabra.

”Yo soy el gallo màs gallo que existe en el gallinero, mi cresta es como una llama, mis espolones de acero, cuando canto  ¡¡kikirikik!!, se estremece el mundo entero”, cantava habitualment n’Herrero, conegut com Miquel “es Gall”, el qual sempre tenia històries per comptar. La majoria eren històries viscudes per ell mateix, com aquella vegada que havia fet neu i el safareig estava gelat i tot el camp blanc. En Miquel arribà amb el carro carregat, fins a dalt de tot, d’alga de vorera la mar  i, ben tranquil, anà cap a la cotxeria passant amb la bístia i el carro per damunt del safareig gelat, sense cap problema. Els amics, quan ja no hi havia neu ni gelada, li demanaren, en una visita que varen fer a la seva finca, si era aquell el safareig de la contarella. “Aquest és”, va dir en Miquel.

Els companys oients li feien mamballetes sempre que contava endemeses i restaren bocabadats més d’una vegada, sobre tot amb aquella de l’anada a cercar esclata-sangs per l’alzinar, on l’aplegà un bon temporal d’aigua. Manco mal que, en aquell bosc, es feien bolets molt grossos i en va trobar un de suficientment alt per a poder-s’hi resguardar davall, de la pluja que queia.


Personatges populars gabellins d'un temps primer..Ja ha plogut!

Entre els que escoltaven en Miquel  s’hi trobava en Pep Gómez-Quintero Terrassa, el cosí de l’altre Pep Gómez-Quintero Garau, el mestre d’obres. El primer Gómez digué al “Gall Herrero”: ”S’altre dia, quan va ploure tant i p’es carrer d’es Port s’aigua de pluja davallava com una torrentada que es desbordava cap en es nostre carrer, es de s’Estrella, talment un tobogan natural si es beslluma sa perspectiva cap a dalt, baixant d’es  Castell, va saltar sa tapa d’una claveguera i, sorpresa, dins sa canal hi havia peixos, i grossos, només era qüestió de treure’ls, ja que semblava peix fresc. Alguns veïnats en vàrem pescar amb un gambaner i em férem una bona vega. En Pere Llabata Sancho “Llevates”, que hi era, per ser veïnat meu, ho pot confirmar. Em fèrem una bona vega”. ”Ho ben crec, m’hagués agradat ser-hi per poder-ho veure”, va exclamar en Miquel Herrero.  I tot hom es foté a riure.

D’ases i cabres

Mestre Bartomeu Massanet “Coix” fou un home molt popular, a Capdepera, com també ho fou el seu fill, del mateix nom. L’amo en Tomeu tenia un ase al qual només li agradava l’herba I no volia menjar palla. Contava ell que havia fet  unes ulleres amb un plàstic verd per a enganyar l’ase i fer-li creure que la palla era herba, i així en menjava. Aquest ase el tenia, mestre Tomeu, en un estable de ca’n Deià. L’animal passejava un orellam gros ferm i  molt caigut, igual que el cap. No hi havia manera de fer-lo caminar i a l’horabaixa, al moment de tornar cap al poble, mestre Bartomeu agafava un manat d’alfals i una canya gruixada, la posava al braç del carro, i com que l’ase portava  l’alfals un pam davant el nas, el feia caminar, i més endavant agafava el trot, per tal d’aplegar la verdesca. Així “es Coix” aconseguia arribar a Capdepera, on faltava gent. ”No facis anar tan aviat s’ase, que fotreu de “folondres”, li cridava l’amo Antoni Orpí Juan “Quec”, el municipal.


Dibuix de Capdepera de Luís Loshuertos

En Bartomeu “Coix” tenia també una cabra de la qual, en cada part, naixien quatre o cinc cabrits. En certa ocasió, ell i un parell més estaven en rotllada fent llata (era un dia de mal temps, d’aquells de port i cova, en què, com que no podien treballar a fora, s’ajuntaven i li donaven a l’obra de pauma). Idó, aquell dia la cabra es posà a parir a dins la cotxeria i va fer un cabridet, i desprès, un altre. Un va dir: “Jesús, Sant Pau, i encara en farà un altre”. “Si en fa un altre, no en farà pus”, respongué mestre Tomeu. I diguè a en Llucià Sirer “Viudo” i a en Joan Flaquer “de Conies”, que es trobaven a la rotllada: “Anau a ca teva, Llucià, i duis, entre tots dos, mig sac de guix”.

Quan tornaren, els acompanyaven en  Pere Garau “Bessó” i en Salvador Gelabert “Baió”, coneguts com la parella de “dimonis” de San Antoni. L’amo en Tomeu  posà en “Suador Baió” – mal nom amb el qual coneixien, en ell poble, l’esmentat Salvador – a fer mescla amb el guix. Una volta feta la mescla, l’amo en Tomeu se n’anà cap a la cabra i li digué: “¡No en faràs pus, no!”. I empeltà el guix als darreres de l’animal, i no n’hi va haver més de cabrits…

Per agrair-los el servei prestat, els va donar bitllets de 2 pessetes i de 50 cèntims del  temps de la República i, ells, ben contents i xalestos, cap a gastar-los al “Recreo”. No els va anar de lo millor. Fins fa poc temps, els seus familiars encara guardaven els bitllets “falsos”.


Billets de 2 pessetes i de 50  cèntims de 1937, de la República.

Hi ha qui ha contat tot això com si li hagués passat al germà de mestre Bartomeu, l’amo en Pere Massanet “Coix”, i sembla que no es ben bé així. Tant se val, ja que si ens posam a contar històries d’aquest homenet o de la seva família no acabaríem mai, tal era la gràcia i el seu bon demble, que a tot hom divertien.

Altres contarelles

En Pep Tous ”Cetre” no li anava al darrere, en sagacitat, a l’amo “es Coix”, ni molt manco. Sembla que en Pep tenia l’agència de transports de mercaderies (no el recordam en aquesta activitat) que anava a diari de Capdepera a Ciutat. Sí que recordam el  camió “rus” (de Rússia) d’en Joan Serra Melis i en Jordi Nadal (el pare de na Magdalena Nadal, que vivia a la casa aferrada al cafè de l’Orient) els quals tenien la cotxeria en front del bar del Recreo, i quan posaven el “rus” en marxa, devers les 6 del mati, tot el carrer es trasbalsava i anava alçurat. A l’amo en Jordi, persona molt trempada, li agradaven les corregudes de bous. Molts de dies, a Ciutat, passava amb el camió per davant la plaça de toros i es posava a cantar: “La vida de los toreros, es una vida real / viven (ell pronunciava “vivan”) como caballeros/ y mueren en el hospital”.



"Berbenes" a Capdepera, dibuix de Luís Loshuertos.

En temps més recents, tambè feren d’agenciers en Joan Femenias Salas “Tanjó”, en Sebastià Flaquer Flaquer “de Sa Costa”, en Bartomeu Terrasa Flaquer “Ruís, i actualment en Miquel Moragues Ferrer “Margalidà”. A un d’aquests agenciers, dues senyoretes de Palma (“senyoretes” per ser fadrines i no precisament per la seva joventut)  li comanaven aigua potable, de la que raja per  sa Font de sa Cala, donat que aquelles dones preferien beure el natural líquid que emergeix d’aquella font sobre la platja. Un bon dia, el camioner de l’agència va pensar: ”Que m’han d’anar a emprenyar, aquestes dues, haver d’anar a sa Cala a omplir-los les botelles, vaja maldecap!” I ja és partit cap a la manxa de damunt sa Creu (ja desapareguda), d’on molta gent s’assortia per al consum casolà, i allí va omplir una enfilall de barrals seus, on cabia més aigua, en evitació de nous viatges. Això ho va fer per espai de quatre anys, fins que es va retirar. I aquelles senyores, tot contentes, bevent aigua de… sa Font de Sa Cala.

En  Walter Bloch Studer “Bloch”, de Cala Rajada, era molt amic d’en  Pep “Cetre”. L’anomenava “Xetra” – amb “x”, i així figurava  retolat a la façana de l’entrada del bar d’en Bloch – i ambdós eren grans companys.  Tant amb en Bloch pare com amb el seu fill. Aquest darrer comentava que el seu pare deixava que en Pep segués sobre la terrassa del forn-bar i deia que, des d’allí, en Cetre tirava la canya de pescar amb un llarg fil amb l’ham i aconseguia fer-lo arribar just davant la bocana davant es Racó de ses Graneres



Walter Bloch , pare (Foto Faxdepera)

En certa ocasió, en què en Pep anava molt cansat i no estava per coverbos de pescar, per evitar que la seva dona li estiràs les orelles, va anar a ca madó Magina – la més popular de les peixateres cala-rajaderes – a comprar un bon ranxo de peix variat. Tornà a Capdepera tot feliç i content, i la seva esposa, tota admirada de la peixetada que havía pescat en Pep, no va tenir altra curolla que repartir el peix entre les seves veïnades – que estigueren molt contentes amb el regal – i encara n’hi hagué un covo per a ells. I l’amo en Pep que s’ho mirava, mentre acariciava el clavell que acostumava sempre a dur ficat al trau de la camisa,  exclamava: “Vatua “el mundo”, amb lo que m’ha costat aquesta pescada!”


Walter Bloch, fill

Asseguts, com molts de dies, a una taula de la placeta de sa Creu, al café de ca’n Patilla, en  Miquel Sureda “Verger” i  en  Pep Tous “Cetre” contaven com el menestral  Bartomeu Lliteres  “Massanet”, que era fuster de professió, tenguè la desgràcia que es morís el seu fill. En Bartomeu, entre d’altres coses, també construïa baguls per als morts. Com que el seu fill havia estat malalt, mestre Tomeu havia pres les mides adients sobre una mudada seva, per a preparar-li el fèretre, per si de cas moria, com així va ser.


Miquel Sureda "Verger" i Pep Tous "Cetre".

Al moment del luctuós fet i en col·locar el difunt dintre la caixa, s’adonà que el cap sobrava – en Bartomeu no ho havia tengut en compte – per la qual cosa no va tenir més remei que fer un afegitó al bagul, amb una posteta per a descansar-hi la testa i tapant-lo. ”Sempre havia cregut que es meu fill no en tenia, de cap”, s’expressava, malgrat el seu dolor i amb el seu proverbial humor de sempre (a mal temps, bona cara), passats uns anys, quan contava la feta a en “Cetre” i en “Verger”.

L’amo en Jordi Carrió “Corb”, la seva parenta n’Antònia “Coixa Palla” i la madona Sebastiana Tous “Tiana Ponta” no es cansaven de contar, a les vetlleries dels darrers dies, on acudien, devers el carrer de ses Coves, aquesta i d’altres contarelles semblants.

I qui no ho cregui que ho vagi a cercar….

-----------------------------------------------------------------

AMB AQUEST CAPÍTOL ES POSA FÌ A LA TONGADA QUE ENS HA OCUPAT A  “Gent nostra d’abans i d’ara”. CONFIAM QUE HAGI ESTAT DEL GUST DE TOTS ELS QUE ENS HEU HONORAT LLEGINT-NOS. Moltes gràcies. 



Bartomeu Melis “Meyme”