Imprimeix
Categoria: Convocatories
Vist: 303
 

"En Jaume conserva dins la memòria totes les roques, les seves platgetes, les seves barques i també les persones, amb els seus noms, amb les seves tasques. Fins ara sabíem que ens ho podia descriure i ara, a més, sabem que ens ho pot pintar, amb la qual cosa ens assabentam que té corda i feina per estona: dibuixar i pintar el trajecte que va del zero a l’infinit per tal de, si pot ser, no arribar mai a cap banda, perquè el centre de l’univers és tan divers que el portam tots a dins i en Jaume més que ningú. Perquè ara intuïm que el centre de l’univers és també a Cala Rajada, molt a prop del moll, molt a prop de la mar, on sabem que cada matí, prestet, un homu surt a explorar el paradís per tal que un dia ens pugui contar, o pintar, el que ha vist, el que ha trobat, i també sabem que tot això ens ajudarà a tots noltrus a trobar, a conservar, el nostru centre de «gravetat permanent», és a dir: el nostru univers".
                                                                                                                                                                                             Miquel Llull ( de l'epíleg del llibre)


Aqui teniu alguns passatges del llibre per fer-ne un petit tast:


...les coses que ens han passat succeïren d’una manera determinada, unívoca, però també tenim la convicció –jo la tenc– que les coses foren exactament com les recordam. I jo escric de les coses que record, tal i com les record, amb tota honradesa. «són dòcils els records...»

Al fil d’aquests pensaments, ara m’adon que vaig envestir aquestes pàgines sense un pla previ, sense un guió i, segurament, sense ni tan sols una idea gaire clara de quin era el meu objectiu. Pens que va ser en Vicenç s’Ullastre qui, un dia qualsevol, ves a saber per què, ja homes majors tots dos, va fer esclatar una gleva d’emocions que fins aleshores havia romàs enclaustrada en algun punt del meu cervell, esperant que algú li llevàs la crosta. en Vicenç, l’heroi d’infantesa i l’antiheroi de senectut, sense ell saber-ho, i sense que probablement ho sabés jo mateix, algun dia pel Marítim degué remenar el foc colgat de les nostres vides, de la vida de Cala Rajada, amb alguna d’aquelles disquisicions seves, gairebé inintel·ligibles, sobre qualsevol qüestió de la més absoluta banalitat.
Vull creure que va ser això el que em va posar a escriure, per a donar llendera als sentiments, al marge de tot propòsit mínimament coherent.

 

.....


Passaran uns quants anys i les reunions d’exalumnes s’extingiran, per consumpció dels membres que les sustenten, i quan ja no en quedi cap també s’haurà extingit una visió de Cala Rajada, una manera de relacionar-s’hi, d’entendre-la i de viure-la. Desapareixeran els testimonis directes d’un poble que no vivia del turisme i que, oh miracle!, sobrevivia. I Cala Rajada haurà perdut els últims portaveus capaços de contar a les noves generacions quelcom que els llibres no recullen: la idiosincràsia d’una societat tan petita i tan pobra que, potser per això mateix, segurament era feliç. o no.

 

 

Però jo ara estic parlant de la Cala Rajada de la meva infantesa. A l’altra, la de la modernitat, ja m’hi referiré més endavant, segurament com a colofó d’aquestes pàgines. Aquell poble dels anys cinquanta, amb tots els defectes que els humans érem capaços d’imprimir-hi, era un lloc tranquil, pausat, on tots ens coneixíem, on tot era una mica previsible, sense salts al buit. Vivíem tira-tira. anar a comprar un manat d’alfals per als conills, a es Coll d’Os, un lloc que aleshores semblava molt més enfora que no ara, entre una cosa i altra podia suposar prop d’una hora, a peu, però bé que la hi dedicàvem sense cap recança. Aquella mitja hora de classe de francès a què m’he referit, suposava anar a Capdepera i tornar amb bicicleta, més temps per al viatge que per a l’estudi. I la gent del moll es podia passar el matí d’un dia de nord, arredossada a la paret de can Tòfol, mirant la mar embravida, tot esperant que mancàs, sense cap més activitat, sense ni tan sols parlar. Com si el temps s’hagués detingut. Ara ho hauríem de filmar a càmera lenta.

 

.....

Em vaig criar a Cala Rajada, quan el llogaret començava a bastir la seva estructura social, quan el poble prenia consciència de si mateix i teixia uns lligams cívics propis, fins a fer-ne una xarxa de coneixements i complicitats ben atapeïts. Era una Mallorca on, per dir-ho amb paraules de Josep Pla referides a Catalunya, però que ens eren de perfecta aplicació: «els elements habituals de la nostra societat i de la nostra història han estat, durant segles, els pagesos i els mariners, i naturalment els seus paràsits (comerciants, propietaris, nobles).» en el nostre cas, les quatre cases d’estiuejants i dels primers mariners que s’hi establiren havien donat pas a un nucli de població amb fesomia pròpia.

 

.....


Anys de pura supervivència, que aleshores no m’ho semblaven. Acluc els ulls i veig la meva habitació, pulcra com sempre la mantenia la meva mare, amb l’olor inconfusible de la netedat. Era una habitació interior, sempre en penombra, ja que la llum hi arribava de la part del corral després de travessar el menjadoret. No en record el mobiliari, però, a banda del llit, poques coses més devia necessitar jo. El material escolar en quedava defora i era dins la cuina on habitualment feia els deures. La cuina era el centre neuràlgic de la casa....

 

......

 

...la barberia de Can Maia, a despit que només ocupa dos anys de la meva vida, em va cisellar una marca profunda, indeleble, en el cor, o en el cervell, o on sigui del meu interior. La gent de Cala Rajada, aquell paisatge humà que podia contemplar de la barberia estant, acabaren de penetrar-me fins al moll de l’os i de fer-se meus de manera irrenunciable. Perquè eren aquella gent, homes i dones forjats en una encruia tan dura com és la mar, els que m’ensenyaren a estimar el nostre llogaret. Cala Rajada, aleshores, per sobre de cases i carrers, era la seva gent. Avui, potser, Cala Rajada són les seves cases, els seus carrers... i els seus hotels.

 

 

 

...totes les que he anomenat, i moltes més, formaren l’univers femení de la meva infantesa i en molts d’aspectes cisellaren, per a bé i per a mal, el meu caràcter. encara més diria, crec que els valors i els principis ètics que m’han servit per transitar per aquesta vida procurant no fer mal a ningú, varen ser les dones amb qui vaig conviure d’infant les que me’ls empeltaren. elles foren el millor exemple de com era possible viure amb poc, de com la majoria de coses es podien arreglar molt abans de tirar-les, de com la fortalesa d’esperit és superior a la fortalesa física, i de com la saviesa és alguna cosa més que l’erudició. i tots plegats, homes i dones, em mostraren camins a seguir des de la solidaritat, virtut aquesta que estic convençut que forma part de l’aDN de la gent de la mar. Com la generositat, un altre valor que m’ensenyaren que consisteix no a donar el que ens sobra, sinó a compartir allò que necessitam per a nosaltres.


......


No sé si aquesta manera de veure el món s’adiu gaire amb el materialisme i l’individualisme imperants avui, ni si jo mateix he sabut transmetre aquests principis als meus fills tal i com els vaig rebre. En tot cas, crec que els que teniu la paciència de compartir amb mi aquestes pàgines convendreu que poques coses hi ha que ens produeixin una satisfacció més plena que quan sabem que els altres –tots els altres– formen part de la nostra vida i que ens sentim millor si també ells s’hi senten.

......

He d’anar acabant. sé que m’he mogut vorejant un cert sentimentalisme, segurament criticable, oposat a la historicitat i en canvi proper al mite, en aquest cas proper als meus mites domèstics. sé que en el relat que ens ha menat fins a aquest final hi ha molt d’anecdòtic, molts de fets petits segurament sense importància. La idea, en tot cas, no era altra que bastir un mural que recreàs la jeia d’un poble de pescadors de mitjan segle XX, com ja he apuntat a les primeres pàgines. Un mural compost sobretot per les dones i els homes que poblaren la Cala Rajada que em va veure néixer i créixer, un lloc que no devia tenir res d’extraordinari, però que per a mi devia ser el millor del món.



Com podeu comprovar, Jaume Fuster fa universal una història local, la Cala Rajada dels anys 50, aquella que visqué en blanc i negre. Amb una prosa senzilla, acurada i tendre descriu el seu món, amb la paraula justa per a cada moment i situació. Sense cap sentimentalisme, sense cap esforç aparent, tal com és en Jaume. Tot flueix, i el lector te la sensació de mantenir una llarga conversa amb l'autor.
Evoca imatges, fa somiar i ens transporta a una època que ja no tornarà....El llibre es fa curt del plaer que causa la seva lectura. 

Llegiu-lo i gaudiu de valent!





foto 2015, quan l'OCB li lliurà el premi AINA MOLL