Imprimeix
Categoria: Cartes
Vist: 1605

Comentaris arran de l'article  “Millor un dia de festa que un de feiner”

          








 

Ja fa prop d’un any que “Cap Vermell” ve publicant varietat d’articles, opinions, viatges, comentaris, fotografies, etc, nascuts de les plomes d’uns col·laboradors espontanis que, al meu veure, de qualque manera, ajuden a dinamitzar la secció “Col·laboracions” d’aquesta revista digital de Capdepera i Cala Rajada.

 

Els noms de Paula Valls, Miquel Gelabert, Llúcia del Campo o Joana Gomila són poc manco que habituals, més rere mes. Com també han aparegut en aquestes pàgines els noms de Bartomeu Melis “Meyme” o Nicolau Nadal. I un servidor, Joan Sancho, entre ells. Tots relacionats amb el municipi, malgrat que alguns tinguem la residència fora del poble, però conservant lligams gabellins.

 

Existeix una mena de “cercle d’opinió” (al voltant del que es publica a “Cap Vermell”), d’unes 17 persones d’ambdós sexes (de vegades són una vintena, dels quals ja s’ha parlat aquí, en altres ocasions, constantment interessades per tot allò que apareix en aquesta revista. La majoria d’ells i d’elles ja no ha de complir els 60 anys. D’aquest grup, fa uns dies, va emergir algú que es confessà amant d’escriure, de donar la seva opinió, de crear debat. I tots els integrants del grup el recolzen com el seu portaveu. Ell volia escriure. Fa uns dies tingué l’oportunitat de poder-ho fer, quan va conèixer el contingut del programa de festes de Sant Roc i Sant Bartomeu. Un servidor, aprofitant que vaig passar un cap de setmana per Capdepera, el meu poble, vaig topar amb el grup esmentat, que em va fer veure la seva necessitat d’expressar-se i em digueren que m’enviarien qualque cosa. No m’ho enviaren, sinó que em portaren unes fulles escrites amb una antiga màquina Olivetti. Anaven signades per “Tomeu Seixantí”, un pseudònim (molt propi, això dels pseudònims, en persones de certa edat, fruit de reminiscències ancestrals), per fer servir, em deien, en altres intervencions que, en un futur, poguessin propiciar un debat, gràcies als continguts de “Cap Vermell” o d’alguns esdeveniments o successos de Capdepera.

 

L’article en qüestió, publicat dies enrere, era “Millor un dia de festa que un de feiner”, el qual – me’n faig creus! – ja ha passat de les 440 visites de lectors. Un debut extraordinari, el d’en “Tomeu Seixantí”, el qual sembla (segons les seves pròpies paraules i del grup que el sustenta) que vol incrementar la nòmina de col·laboradors d’aquesta revista, esmentats més amunt, sempre comptant amb l’aquiescència de la direcció de la publicació. Per la meva part, i en qualitat també de col·laborador, dic: Benvingut sigui! No?

 

L’article esmentat d’en “Tomeu Seixantí” sembla que va irrompre amb força al Facebook, gràcies als comentaris vessats a la xarxa per Arnau Serra. Aquest fet m’ha donat la possibilitat de poder fer alguns aclariments i puntualitzacions sobre les suspicàcies o crítiques existents respecte al article del nouvingut col·laborador. No debades sent, encara, estima per a la família Serra Nebot, pels meus anys d’actor amb l’avi Joan “Rai” i, com a “futbolaire”, amb Llucià, el pare d’Arnau.

 

Revisarem, idò, si us plau, el contingut de l’article – al nostre entendre, pràcticament elogiós cap als redactors del programa de festes, de la Comissió –, en evitació d’una polèmica generada únicament, per certa dislèxia d’algunes persones a l’hora de saber-lo interpretar adequadament. Allí – llegiu-ho pausadament – no es dejecta res ni ningú, ja què no hi havia motiu, sinó més aviat tot el contrari.

 

Encapçala T. S. l’article citant la il·lusió que sent pel contingut del programa de festes, que el va complaure, deixant palesos uns elogis per a la Comissió . Al mateix temps, es dol de no haver-se adonat a temps que, malgrat comptar 60 anys, hagués pogut assistir a les reunions de la Comissió de Festes, ell i els seus company del “cercle d’opinió”. I allí haurien pogut parlar de cavalls, bicicletes, espectacles “de relumbrón”, etc.

 

Si continuam llegint l’article, T.S. parla d’estrena d’una obra teatral, inclús la demana “d’envergadura”, sense menysprear, en cap moment, cap dels actes programats. Hom no troba enlloc la crítica negativa que alguns han expressat a Facebook. No s’han de veure bubotes on no n’hi ha, i entendre “figues per llanternes”, aixó ja seria mala fe o “dislèxia”, com s’ha dit D’envergadura fou “The Briefcase”, l’obra de l’any passat el vespre de Sant Bartomeu. Per cert, dirigida per Arnau Serra, sí senyor.

 

Vull afegir que en “Tomeu Seixantí” (les seves inicials – no anirè més enllà. perquè no ho puc fer – sòn B.R., i ja no dic mès), l’esmentat portaveu dels 17 membres del club i “fan” incondicional de “Cap Vermell”, diu al seu article: ”Waiting Room” ha estat considerada, per l’organització, l’obra teatral més adient per a aquesta nit de Sant Barto-meu. N’estic molt content per n’Arnau, i, a més, per la preferència que els autors locals reben per part de l’Ajuntament respecte als forans”.

 

I estic ben segur que, contràriament al que s’ha escrit a Facebook, aquesta frase no té cap tipus de connotació irónica, ni de doble sentit, malgrat que n’hi hagi que ho han considerat, erròniament, com una crítica despectiva, quan en tot moment el que es pretén és que sigui un elogi i una alabança.

 

He volgut fer aquestes puntualitzacions per fer justícia a en Tomeu Seixantí. Els mals pensats s’ho hauran de fer mirar.

 

Bones Festes!

 

Joan Sancho “Jusan”