Imprimeix
Categoria: Cartes
Vist: 1551
No tan sols et deman, “Meyme”, que continuïs escrivint, sinó que vull anar més enllà: t’exigesc, Tomeu Melis Melis, que continuïs escrivint








Benvolguts companys de “Cap Vermell” i  “Meyme”:

Mirau  per on…, “Removent el meu Arxiu “Meyme”  m’ha situat als temps passats i als temps presents…, a qualcuna de les fotografies he reconegut persones que vaig freqüentar en aquells temps,i no ha estat difícil, no, reconèixer-ne més d’un i una i, tant de bo pugui ser així sempre. Què vull dir amb això? Que si bé vaig haver d’emigrar – ho escriuria amb majúscules –, sí, bon “Meyme”, “emigrar”, va ser perquè m’ho varen posar difícil i ho vaig fer. A la meva vida passaren circumstàncies i fets que em varen marcar, i molt a fondo, i si bé hauria de sentir pel meu poble una mena de ràbia, sana ràbia, no és així. He seguit el caminar d’una sèrie de persones del poble que em va veure néixer i on vaig habitar casa matriarcal que, per aquestes marques, vaig haver de malvendre. Això ja és farina d’altres sacs, amb el consegüent disgust de la meva mare, n’Àngela “Caraca”, que tinguè la sensibilitat enorme i, sobre tot, filial, de perdonar-nos  la pèrdua d’aquella vivenda, on ella va viure moments bells i feliços. No oblid na Caty, la meva esposa, que aprengué a estimar Capdepera  com qualsevol de les persones que apareixen a les vostres fotos. La seva germana Lluïsa q.e.p.d. també fou enamorada del nostre municipi. Els meus fills també estimen la meva terra, passen temporades a Cala Rajada, a l’estiu, i és evident que no poden fruir de la casa del carrer Baptista que un, a la seva joventut i per falta de maduresa, va perdre. Perdò les deman per aquest fet. Ells gaudien molt amb els seus amics, pel benvolgut municipi. Allí es trobava, també, en Marce. Sí senyors, Marce López Sirer, al qual em va unir una vida molt sana i a qui vull nomenar aquí i ara. Altres persones passaren per la meva vida, però els records són això i bo és oblidar-ne algun. No tots, no; no puc oblidar-ho tot.

I què puc dir-te a tú, “Meyme”: En el transcurs d’una llarga època de la nostra vida vàrem ser inseparables,  tant que vares aconseguir ficar-me en els treballs de les corresponsalies de premsa i, d’allí, sorgí en “Jusan”, bastant moderat en les seves cròniques  i tal volta més valent amb els reportatges d’esports i de futbol. Tú en tens la culpa, Tomeu, de la meva vida de periodisme i això t’ho agrairé sempre. Vàrem estar un llarg temps sense creuar-nos ni tan sols quatre lletres, coses que passen dins la vida i, de vegades, superen l’amistat. Ens vàrem retrobar i, avui, som un fidel seguidor de la revista “Cap Vermell” i les seves secciones i, ¿com no?, dels teus escrits. A “Cap Vermell” vull agrair-li la confiança que ha tingut amb mi de publicar qualcun de meu.

Quasi-germà “Meyme”: Ja acab, sé que tu ets coneixedor que podria allargar-me, però no vull molestar ni cansar ningú. Des de la llunyanìa, dels 80 quilòmetres que ens separen, no tan sols et deman, “Meyme”, que continuïs escrivint, sinó que vull anar més enllà: t’exigesc, Tomeu Melis Melis, que continuïs escrivint.
 
Els que et seguim, et necessitam, i convé que tenguis molt en compte que som com un far-vigia. Amunt!, Tomeu, no afluixis, així t’ho demanam els amics.

Amb tot l’apreci i consideració per a “Cap Vermell”,

Joan Sancho Calafat “Jusan”