Imprimeix
Categoria: Un peu per aquesta foto
Vist: 635
Antoni Flaquer “Coix”


Obra Sindical de Educación y Descanso "Residencia Juan Riera Cavaller" 1945-1959

 

El 1945 el sindicat vertical va obrir l’antic Hotel Castellet com a residència per a sindicalistes amb carnet i enxufats.

El nom de la residència "Juan Riera Cavaller", un destacat falangista de Palma i professor de dibuix,  no té res a veure amb Cala Rajada.

Els primers clients, la majoria joves o al·lotes (mai mesclats) madrilenys, en torns de 15 dies, i els més enxufats, a juliol i agost, hi estaven un mes. Donaven l’esquena a la gent de Cala Rajada... Es va fer cèlebre la frase: «Soy de Madriz».

De totes maneres, va donar vida i feina a Cala Rajada, d’abril a final de setembre.

Acabada la guerra, només venien els quatre senyors estiuejants que eren propietaris i que tenien un xalet a Cala Rajada.

No compraven res a las botigues del poble. Els senyors, els caps de setmana, anaven a les seves possessions per controlar la collita de blat, ametles i garroves; i la farina, que estava a preu d'or. El dilluns tornaven amb el seu auto, carregats de pans, tota classe de verdura, fruita i carn per a tota la setmana. A més, a principi d'estiu portaven una camionada de llenya i també tenien gratuïtament les platges.

Els estiuejants, per fer un favor als mariners, els ajudaven en la compra de barques que, quan feien parts, una era per al patró i mariners i l'altra pel senyor. A més, els senyors tenien el peix de franc.


La segona fotografia és de 1952. A primera fila, a l'esquerra,  l'administrador, un tal Pagin, i el director, un tal Massanet. Després, l'ecònom don Bartomeu Gomila i el cabo de la Guardia Civil, en Platel. A darrera, clients, a l'escala de l'entrada de la residència.

A la tercera foto, un grup de cambreres de la residència, entre les quals podem reconèixer, a la dreta, Francisca Lliteres Garau “Rigus”.

La quarta fotografia és una mostra del desconeixement i menyspreu dels polítics d'aquell temps, o com ara en Pedro Sánchez.
El 1959 tancaren la residència per falta de manteniment i per les bigues que eren de ferro i s'oxidaven, per estar a la vorera de mar. Una llàstima, fou una pèrdua irreparable.